Somiar amb tu es perillós,
m’embacore,
i em perd, no trobe el camí!
Ja veus, quin disbarat,
desperta somie,
somie amb els ulls oberts,
i et veig encara que no estigues,
la meua ment et projecta, tan real,
tan verídic, que no sembles un somni,
ni un record,
surts del pensament, et fons
amb la realitat, i esdevens real
i tot de sensacions m’afeixuguen
en sentir la teua veu,
en tocar la teua pell,
en mirar els teus ulls,
en encegar-me pel llum
del teu somriure,
en bategar al ritme
dels teus batecs,
que són els meus.
I què faràs tu mentre somie?
On seràs?
Amb quí estaràs?
On aniràs?
D’on vindràs?
T’imagine imaginant-me
i després em sent ridícula
en adonar-me que es poc probable,
que potser estaràs rentant-te
o pentinant-te, o enfeinat
i jo somiant-te i tu ignorant.
Però torne a casa,
havia anat a buscar verd,
el poc verd urbà,
per calmar-me,
el verd dels teus ulls,
i quan torne
trobe el teu regal,
què és això?
una cançó?
un pensament!
del teu cor al meu cor!
Imatges de COCO D’MOR (Natalia Pereira)
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
enigma menor 