Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Anuncis

Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison

Invocació

(Un poc de música?)

Deessa incògnita, Deessa breu,
Deessa de les petites coses,
de les taques de la pell,
dels petons arraconats,
Deessa dels cabells rebels,
de les paraules callades,
del somriures sorneguers
Deessa de les bajanades,
dels desigs llançats al vent,
de totes les risses sobtades,
Deessa de la mitja veu
dels sospirs, dels silencis,
dels murmuris insurgents.
Deessa de la nit callada,
de la llum naixent del dia,
de les gotes de la rosada,
Deessa de l’alegria,
de la rojor de les galtes,
deessa de les palmades,
Deessa de la frikitat
dels jocs desconeguts
de les mirades dels gats,
Deessa de les arrapades,
de les fulles que han caigut
de les veus no escoltades
 Deessa del cel nuvolat,
de les gotes esquitxades,
de la cortina de pluja,
Deessa sense vanitat,
del silenci musical,
de la remor del mercat,
Deessa de les fantasies,
de les fronteres invisibles,
dels éssers que… no existeixen?

Deessa incògnita, Deessa breu,
m’adrece a tu quan componc,
a tu sempre et tinc present,
per tu em deixe entusiasmar,
surt de tu el meu desgavell,
i lletra a lletra esborralle
al ritme del teu solfeig.

jwwaterhouse-ariadne

Imatge: Ariadne de John william Waterhouse

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Silenci

Silenci

Els sorolls que mai s’apaguen,

dins el silenci ressonen:

quan s’ha tancat el teatre

és l’esperit de les obres,

el preludi d’ un concert,

de l’última nota el ressò

que s’esvaeix en el temps,

el segon abans del tro

en una nit de tempesta,

El dubte, la por, la vergonya,

 tenen un matís silent,

qui calla sovint escolta

o s’avorreix freqüentment.

Amarg si és indiferència,

silenci el final de tot és.

La respiració que cessa

quan s’acosta el primer bes.

Silenci, després de l’amor,

en una abraçada tendra,

és dolç, mirant al nadó

que al bressol fa una rebeca.

 

N’has fet tu, vot de silenci?

 

Ara s’esmuny entre els dos,

creix i creix i tot ho envolta,

imprimant-ho de congoix

a com un mur, que no es veu

i tu, que has apagat la llum

encesa amb les meues paraules

no veus ara el meu camí,

les busques i no les trobes.

M’has convidat a callar

quan has deixat d’escoltar-me,

i jo, dolguda, he callat,

doncs no vull enlluernar-te.

Es fa més gran i s’enredra

a les parets del meu món,

les banya com una pluja

que va gargotejant-ho tot.

Tu calles i ets la foscor,

busque llum en altres veus,

per a reprendre el meu rumb,

deixaré perdre’s paraules

que no puc dir, no les vols.

 

Silenci no és res, i ho és tot.

 

(Fuig del silenci )

(Imatge de capçalera de Joseba Larratxe)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Amor meu, horitzontal.

Amor meu, horitzontal.

Escolta Capseta de records

No hi ha al món amor més gran

que el teu amor horitzontal,

la teua abraçada m’empara

sempre que estic molt cansada,

tanque els ulls i t’imagine

em fas forta, em tranquilitzes.

La teua calentor m’estime

la teua dolçor silent,

la teua tendresa em fa viure

amb felicitat cada moment.

Cada dia et trobe a faltar

quan me’n vaig a treballar,

tu m’esperes quiet a casa,

i torne i no puc esperar

per estar al teu costat.

La teua abraçada és el cel

que m’envolta quan jo dorm,

en les hores de la son,

ens fonem sovint els dos,

i no se sap qui ets tu

i no se sap qui soc jo.

Em vols vestida o nueta,

maquillada i despentinada,

suada, neta i perfumada,

sols vols ser al meu costat.

Si estic malalta, m’envoltes,

si tinc gossera, fas comboi,

si fa calor, em destapes,

però junts estem tots dos.

A l’hivern amb la gelor,

hivernem de nit els dos,

cobrint-nos amb les flassades,

somiant que la nit ho és tot.

(A l’amor del meu llit.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera dIdalia Candelas

Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

El petit bosc

El petit bosc

 

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons