Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison

Anuncis

Gris, pluja, ciutat.

Gris, pluja, ciutat.

Il.lustració de Marta Agulló, GarabateARTE

Açò va sorgir així de sobte. No sóc poetessa, sols una persona amb inquietuds (qui no en té?)que sent, que pensa, que dubta, amb sentiments pensaments reincidents.
Potser la foscor en un vespre de pluja, asseguda a la parada esperant un bus, esperar és perdre el temps, no ho és?
Potser és un temps trobat per no haver de fer res, ni pensar, deixar caure els ulls en les coses que passen per davant, insignificants, sense parar atenció: una dona que s’ha esvarat però no ha caigut; la punta trencada d’un paraigües, repenjada damunt d’un muscle que es va mullant o la forma curiosa d’un altre; una cara de cansament darrere les hores i davant l’obscuritat; una xiqueta que mira a terra, sa mare li estira del braç en llegir-li el pensament, camina mirant els tolls de la pluja amb desig, com ho feia jo i com ho feies tu quan teníem els seus anys; la gent que s’acosta i seu, en silenci, esperen, en silenci, miren el rellotge; la llum grogosa dels fanals, que banya la ciutat amb una atmosfera estranya, el bus que aplega, puje, me’n vaig. Ja no pense, escric.

Gris, fosc, opac, intens,
essència de pluja i tardor.
Vent.
Cel amarg com el café,
ràbia cau, desconsol també.

Enfadat, arrugues el front,
cel de paper d’argent,
i plores, ple de tristor,
emprenyat, furiós, violent.

Bufes,
banyes a la gent,
et rius si passa l’autobús
i els ruixa daltabaix també,
quina mala llet que tens!

T’emprenya el sol?
la llum blanca que alegra el cor a la gent?
S’estimen més el bon temps?

No saps que hi ha cors grisos,
que estimen l’obscuritat,
la ressaca de la foscor,
l’olor amarga i polsosa
d’un llibre tancat per molts anys,
l’aroma d’una infusió,
el tast ben dolç de la mel.
Fins i tot el constipat,
la calentor d’una manta
la llet calenta, el brou dens,
cremant com el foc de l’infern.
Ho porten els teus díes tristos,
i els vents que convoquen l’hivern.

Amb el teu plor s’il·lusiona
un xiquet entremaliat,
i l’arrossega la mare
a casa, sense pietat.

Al vespre, farà raons
buscant la sort per a eixir
i esguitar-se en tots els tolls
que trobe al llarg del camí,
més atret que per la fira,
per la promesa aventura
d’una vesprada de pluja.

A la nit baix la flassada,
tremolarà amb la tronada,
amb els llamps veurà esperits
que dormen sota el seu llit,
i no dormirà de debò
fins que se’l guanye la son.

I somiarà amb l’horitzó,
del teu somriure irisat,
somiarà que és un camí,
cap a algun lloc encantat…

39LluviadigitalMartaAgullo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons