Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

De negre.

De negre.

De negre vaig per València,
de negre, a treballar,
la més funesta aventura,
de negre i no porte dol.

De negre, perquè m’obliguen,
de negre vaig sota el sòl.
de negre, a soterrarme
a un petit entresòl.

de negre l’asfalt trepitje,
de negre hauré de viatjar, 10
al bus, pel centre, de negre
a un soterrani amagat,

darrere una plaça petita,
a prop del Mercat Central,
de negre com la nit negra, 15
soterre la llibertat.

De negre com els insectes,
negre com la negra mort,
negre como les paneroles,
al ple de migdia, de dol. 20

De negre per les hores negres,
les hores que ningú sap,
malpagades i perdudes
hores que no han de tornar.

De negre passen les hores,
a la llum d’una pantalla,
negres telèfons sonen,
timbrant tots d’una, alhora,

De negre a les reclamacions,
de cap a rebre els reclams,
a donar fets i raons,
als dubtes i xarxes socials.

De negre pels estatuts,
del treballador extern,
pels drets, per la no igualtat,
pels torts i pels sindicats.

De negre per les mentides,
pel conveni laboral,
per que anava a estar millor,
de negre i sens millorar,

gràcies que no ha anat pitjor,
gràcies que tinc treball,
gràcies a això soc pobra,
i els pobres podem pagar,

ser esclaus de les despeses,
treballar per a pagar,
lloguer i serveis necessaris,
factures esclavitzants

viure non necesse est,
necessari és aquest mal
per a fortunes alienes,
per a l’economia global.

De negre vaig com les bruixes,
com les dones velles van,
de negre anem les externes,
extrangeres laborals,

amb menys sou, drets i convenis,
que l’empresa principal.
de negre ens deixem la pell,
de negre i sense descans.

De negre, perquè rebente!
que negre m’han fet el cor;
de negre perd la paciència.
de negre vaig sense dol.

De negre com la nit negra,
negre com el desconsol,
de negre com la ansietat,
negre com la depresió.

Porte dol i no soc lliure,
de negre vaig sota el sòl,
amb les ombres empaitant-me,
negre com la mala sort.

(Imatge de capçalera de La Casa de Bernarda Alba de Christian B.C.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

el dubte i l’enigma

el dubte i l’enigma

Imatge de Capçalera de Opik Oort.

Imatge central: La deessa l l’enigma.

Sabeu que hi ha una edat de les preguntes?

La meua vida sencera és eixa edat.

No he deixat mai de fer-me’n de preguntes, i em sembla que a Neruda li passava el mateix, ja que de preguntes en tenia tantes que en va escriure un llibre sencer.

El dubte i jo hem sigut companys de viatge des que jo era ben petita, des que vaig escriure l’última carta als reis, després em vaig tornar desconfiada amb els assumptes de la fe. Encara que m’agrada exclamar “per tots els deus!”, per si de cas és algun verídic i en aqueix precís moment està deixant que la meua veu li aplegue, no vaja a pensar que no sóc gens pietosa.

Però qui pot saber què és cert? Hi ha tantes coses de les quals no hi ha proves, tants deus i deesses, tantes religions, i tantes supersticions. És dur per a mi, que sóc tan amant dels mons fantàstics, de la imaginació, de deixar el pensament anar per veure on aplega, és dur no tindre’n de fe. Però en el meu cor sé que la fe té mecanismes que fan les coses reals per a qui les creu, així si jo crec en tu, tu ets real, Si tu creus en mi, jo ho sóc, i així, hi ha gent que ha aplegat a creure que sóc una deessa menor.

Oi que és divertit? La deessa sense fe.

Ah però no és la meua fe la que importa ací: tinc un grup de fidels creients, trobe que resen i tot, i de tant en tant sent les seues veus. I em fan riure, només els vaig parlar una vegada amb tota la divinitat que ells m’han atorgat, i els hi vaig dir: Fills meus, jo sóc una deessa atea i com a tal no puc fer cas dels vostres precs, heu de saber que sols estic ací perquè pugueu beneir o maleir en nom d’algú. Si voleu alguna cosa, l’haureu de fer vosaltres, per què la meua religió és contrària a la fe i per això miraré de no fer-vos cas, potser us sentiré però no us escoltaré, o si, qui sap, no ho sabreu. No podeu passar la vida esperant que jo vos arregle els problemes! Això si, si us n’aneu de festa, crideu-me que jo també hi vaig!

Però ells continuen tenint fe en mi i això em fa ser una deessa menor segons les normes de la fe. Un sol creient basta, de fet, ho explica molt bé Terry Pratchett (Déus Menors) el mecanisme de la fe, com també explica molt bé el de les organitzacions religioses i la poca – per no dir inexistent- relació que tenen amb la fe i els deus.

deessa o enigma

I el que no té fe, que té? Dubte, i au? Doncs… més o menys, també algunes certeses, però hi ha dies que dubtes fins i tot de la realitat del món. Dies que trobes que t’has fet invisible (potser és el meu poder diví) per què sembla que ningú no et veu, per què ningú no et parla, ni et mira, excepte els xiquets, però ja sabeu que els xiquets tenen més sensibilitat per a les coses sobrenaturals… A vegades em fa la sensació que el món és buit i sols estic jo, i la resta són imaginacions que la meua ment ha posat ahí per a què no em trobe sola. Però sempre que aplegue a una parada de bus i algú em pregunta (els que treballem en un lloc d’informació i atenció al públic tenim  una mena d’alarma que avisa que ho sabem tot als viatgers perduts) me n’adone que sóc jo la que està imaginant que el món és buit i ple de fantasmes de la meua ment, per què en eixe moment sóc visible, o això o les parades de bus m’ho fan ser.

Tots els deus creen coses, i jo he creat açò, entre altres coses, no sé si vol dir que tots els qui han creat alguna cosa són déus, potser sols vol dir que som artesans. Sí que sé que vaig posar tanta cura en la creació que vaig tardar setmanes a obrir la porta d’aquest petit mon de lletres, i és que no és gens fàcil això de la creació, un món en set dies JA, ni un món virtual, vos ho assegure!I encara no he acabat amb això! També sé que la literatura moltes vegades s’origina amb la religió, fins i tot hi ha déus que han inspirat literatura profana, i déus que les religions han considerat pagans. Els que teniu fe en mi acabareu pensant que aquestes són les meues lletres sagrades, potser més sagrades que altres per què aquestes no les he inspirades, les he escrites jo. Una de les coses que més vaig tardar a decidir fou el nom. Sempre em passa això, quan faig un personatge: o el tinc clar o no ho tinc gens, en aquest lloc passava el mateix, i sabeu quina era la primera opció? Deessa Menor. Però a més que sona pedant, donat que sóc una persona mancada de fe em plantejava dubtes: Sóc una deessa? Està bé que utilitze eixa paraula si jo no tinc fe? Què seré doncs? De moment, fins que la fe o la paraula (wololo!) vos il·lumine, a vosaltres i a mi, sóc un enigma, un enigma menor, en minúscula.

I vosaltres… creieu?

Què creieu que sou?

Creuen els déus en coses?

Tenen déus els déus?

Deessa sóc si creus això,
si no creus, sols sóc qui sóc.
Ser diví no és cap pecat:
haver crescut amb un toc,
tenir la fe de tothom
que trobe al seu cor un lloc
per a una divinitat
a la qual tot se li’n fot.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Contes de fades, bruixes i bruixots.

(Versión en castellano al final del post.)

I

L’Ilione es va alçar remugant, va deixar la ploma sobre la taula, i va anar cap a la finestra. Amb tan bon dia que havia fet! I ara de sobte s’havia girat un vent glaçat que anticipava la gelor de l’hivern. La frontissa va grinyolar un poc quan la va tancar, com si es queixara de la humitat que s’apropava amb la tardor.

Va tornar a la taula mirant amb preocupació el paper, s’havia tacat i ja no tenia remei. Feia tant de temps que no gastava la ploma per a escriure que el traç de les lletres era un poc irregular. Va sospirar, va agafar un altre paper, va alçar la ploma i la va mirar – sens dubte havia estat culpa del vent – la va mullar i va començar de nou mirant de millorar la cal·ligrafia, ja que havia de repetir la feina almenys la faria un poc millor.

Sabia que a molta gent no li agradaria allò que estava escrivint, però era necessari fer-ho per a posar un punt de vista diferent sobre aquella bajanada.

Uns mesos enrere havia començat a haver-hi atacs, però no s’havien entés com a tals fins que algú ho va relacionar amb els contes de fades, o millor dit, de bruixes. A ella li semblava un absurd, però en aquests temps hi havia gent que tenia pensaments massa radicals, com si haguera passat massa temps des que el món de la màgia s’havia convulsat en una guerra freda interna entre faccions enfrontades. No en feia gaire d’anys, i ja era prou difícil mantenir la separació per a les bruixes i bruixots que treballaven entre els dos mons, com per a què hi hagueren atemptats màgics en contra de la gent que no tènia cap poder d’aquella mena.

Els darrers anys havia viscut com una muggle, en part havia sigut una decisió personal, volia entendre l’altra part del món com fan els actors, submergint-se en ella, deixant-se temptar pels gustos dels humans rasos, i estava ja plenament integrada: havia fet una colla d’amics molt macos, anava al cinema quasi cada setmana, li encantaven les pel·licules amb efectes especials i algunes altres més independents, que la commovien per dins i la feien riure, plorar, o rabiar, era fàcil deixar-se portar per totes les emocions en aquells espectacles, com ho era estar nerviós a una representació de teatre, quan no sabies si en algun moment els actors s’adreçarien al públic o estarien mesclats amb ells. També li agradaven els jocs, que d’una banda eren ben diferents en algunes coses als jocs màgics, però en essència eren molt semblants, i molts joguets estaven dotats d’una tecnologia espectacular, i la tecnologia era una cosa que podia aplegar a fascinar a un mag tant com la màgia a qui mai l’havia practicada.

En el seu procés d’adaptació al món modern i tecnològic havia tingut contacte amb molts aparells i coses que un mag no necessitava o no pensava necessitar, ascensors, menjars precuinats, telèfons, transports públics, tauletes, ordinadors, llibres electrònics, aparells de música, televisió…hi havia aparells quasi per a fer qualsevol cosa, i moltes d’aquelles coses tenien connexió a internet.

Això sí que era un altre món! Era dins del món real, no era tangible però es podia entrar amb un aparell, navegar com ells deien, aprofitava per a tantes coses! Podies veure espectacles, escoltar música, accedir a incomptables coneixements, fer gestions, mantenir contacte amb la gent, fer videotrucades… Allò era als ulls d’una bruixa com una bola de cristall d’una generació que encara no s’havia inventat, una meravella tecnològica que a la majoria dels mags els seria impossible entendre, no parlem ja de valorar-la i d’aprofitar les seues possibilitats.

Durant el temps que va passar adantant-se a la vida muggle havia passat uns mesos vivint amb un xicot prou resolt que estava molt interessat en aquests temes i buscava la manera d’amalgamar màgia i tecnologia. Marc era un visionari als ulls d’Ilíone, tenia una ment brillant, una visió molt ampla i molts més coneixements d’aquell món que ningú que haguera conegut abans en la seua vida de bruixa. I gràcies a ell la seua immersió cultural havia sigut una passejada. Encara tenien contacte, precisament per internet, i sovint es veien per cam i parlaven a l’hora del te, o es feien aplegar missatges per correu electrònic, que eren molt més pràctics que un Patronus, ja que no et feia falta saber on era l’altra persona i a més el podia llegir quan li anara bé, amb el que el perill de fer un encanteri i que aquest s’apareguera enmig d’una reunió amb muggles quedava reduït.

Però no es tractava d’això, la gent que feia els atacs era gent que amb prou feines tenia contacte amb aquell món i aquelles tecnologies no era més que un vell dimoni amb un vestit nou: odi racial. Fins i tot entre els muggles passaven aquelles coses, uns pretenien que eren millor que altres, i qualsevol diferència la gastaven d’excusa, el color de la pell, el gènere sexual, la seua capacitat, o fins i tot la seua forma de ser.

Ella ho havia patit, no entre els bruixots entre ells era respectada i estimada pels amics però allà, lluny dels seus li havia costat integrar-se, no sols perquè aquell món fos tan diferent en el seu funcionament al dels mags, també perquè d’una banda al principi tenia molta por a fer alguna cagada i que la descobriren o sospitaren d’ella, i finalment perquè la seua passió per la literatura fantàstica muggle l’havia predisposada a relacionar-se amb els anomenats frikis, i amb els que no ho eren li costava un poc més, ja que no tothom entenia la manera com a ella li meravellaven certes coses que per a tothom eren normals, i molta gent s’estranyava d’algunes de les seues reflexions sobre les coses, i sobre el funcionament de les coses que menys entenia, per sort alguns ho atribuïen al fet que era estrangera, havia estat un bon punt aquest i va ser Marc qui li va donar la idea, de moment els havia sortit molt bé als dos l’aventura muggle.

Marc ja feia un temps que s’havia integrat amb ells, ja durant la seua època d’estudiant havia passat els estius entre la gent no màgica buscant aprendre les seues costums i entendre la seua forma de viure, i sobretot absorbint les noves tecnologies i a hores d’ara estava matriculat en la universitat cursant estudis d’informàtica, volia aplegar al fons de les coses, i sobretot volia buscar la connexió entre màgia i tecnologia, tot i que la màgia era una habilitat i la tecnologia era més un coneixement, s’havia de ser molt hàbil per a la tecnología i tenir molt de coneixement per a fer bé la màgia.
Ilione i ell havien contactat, com per casualitat, a través d’un xat anomenat Camelot. Ilíone s’havia sentit atreta perquè els xats eren una forma fàcil de fer contactes entre els muggles, sobretot per començar, ja que no t’havies de veure amb les persones amb què parlaves i podies pensar bé el que contestaves. A més a més en aquell xat la gent usava noms de fantasia i fingien ser personatges que havien llegit a llibres o còmics, o els havien vist en pel·licules, o els havien inventat. I això feia les coses fàcils a l’hora de fer-se passar per un més.

Marc també entrava a aquell xat, i va ser ell qui va començar a pensar que aquella noia no era muggle, i la va posar a prova, va deixar caure algunes paraules, paraules que un muggle no pot conéixer i finalment ella en va deixar caure algunes més. A la fi els dos van decidir-se a provar-se qui eren per mitjà d’un encanteri Patronus creuat. I de sobte es trobaven fent plans per anar a viure junts, Marc volia estudiar anglés per a anar un any d’Erasmus a Anglaterra i Ilíone volia viatjar, no va ser gaire difícil convéncer-la per anar a l’Espanya, integrar-se entre els muggles allà era molt més fàcil perquè les coses que els pogueren semblar estranyes en ella podien passar per costums del seu país, i Marc, que ja estava molt més establert entre els muggles la va ajudar a introduir-se de cap en aquell món, amb prou menys dificultat de l’esperada, ja que Ilíone havia col·laborat amb el ministeri de màgia anglés en missions amb muggles, ja que tenia certes habilitats enfocades a les necessitats que el ministeri solia tenir respecte a ells: sabia llegir les seues ments mitjanament bé, perquè aquests no coneixien mètodes d’opacitat mental,  podia desmemoritzar fàcilment els fets recents, i podia emmascarar els fets més llunyans creant dubtes raonables en el seu pensament, fins i tot algunes vegades havia aconseguit crear falsos records en ells que emmascaraven la realitat (…)

vintage-pluma-estilografica-3_21148655

  Cuentos de hadas, brujas y brujos.

I

Ilíone se levantó mascullando, dejó la pluma sobre la mesa, y fue hacia la ventana. Con los buenos días que estaba haciendo! Y ahora de repente había entrado un viento helado que anticipaba el frio del invierno. La bisagra gimió un poco cuando la cerró, como si se quejara de la humedad que se acercaba con el otoño.

Volvió a la mesa mirando con preocupación el papel, se había manchado y ya no tenía remedio. Hacía tanto tiempo que no usaba la pluma para escribir que el trazo de las letras era un poco irregular. Suspiró, cogió otro papel, levantó la pluma y la miró – sin duda había sido culpa del viento – la mojó y empezó de nuevo tratando de mejorar la caligrafía, puesto que tenía que repetir el trabajo al menos la haría un poco mejor.

Sabía que a mucha gente no le gustaría aquello que estaba escribiendo, pero era necesario hacerlo para poner un punto de vista diferente sobre aquella sandez.

Unos meses atrás había empezado a haber ataques, pero no se habían entendido como tales hasta que alguien lo relacionó con los cuentos de hadas, o mejor dicho, de brujas. A ella le parecía un absurdo, pero en estos tiempos había gente que tenía pensamientos demasiados radicales, como si hubiera pasado demasiado tiempo desde que el mundo de la magia se había convulsionado en una guerra fría interna entre facciones enfrentadas. No hacía muchos años, y ya era bastante difícil mantener la separación para las brujas y brujos que trabajaban entre los dos mundos, como para que  hubieran atentados mágicos en contra de la gente que no tenia ningún poder de aquel tipo.

Los últimos años había vivido como una muggle, en parte había sido una decisión personal, quería entender la otra parte del mundo como hacen los actores, sumergiéndose en ella, dejándose tentar por los gustos de los humanos rasos, y estaba ya plenamente integrada: había hecho una pandilla de amigos muy majos, iba al cine casi cada semana, le encantaban las películas con efectos especiales y algunas otras más independientes, que la conmovían por dentro y le daban risa, o la hacían llorar, o rabiar, era fácil dejarse llevar por todas las emociones en aquellos espectáculos, como lo era estar nervioso a una representación de teatro, cuando no sabías si en algún momento los actores se dirigirían al público o estarían mezclados con ellos. También le gustaban los juegos, que por un lado eran muy diferentes en algunas cosas a los juegos mágicos, pero en esencia eran muy parecidos, y muchos juguetes estaban dotados de una tecnología espectacular, y la tecnología era una cosa que podía reunir a fascinar a un mago tanto como la magia a quien nunca la había practicado.

En su proceso de adaptación al mundo moderno y tecnológico había tenido contacto con muchos aparatos y cosas que un mago no necesitaba o no pensaba necesitar, ascensores, comidas precocinadas, teléfonos, transportes públicos, tablets, ordenadores, libros electrónicos, aparatos de música, televisión… había aparatos casi para hacer cualquier cosa, y muchas de aquellas cosas tenían conexión a internet.

Eso sí que era otro mundo! Estaba dentro del mundo real, no era tangible pero se podía entrar con un aparato, navegar como ellos decían, servía para tantas cosas! Podías ver espectáculos, escuchar música, acceder a incontables conocimientos, hacer gestiones, mantener contacto con la gente, hacer videollamadas… Aquello era a los ojos de una bruja como una bola de cristal de una generación que aún no se había inventado, una maravilla tecnológica que a la mayoría de los magos les sería imposible entender, no hablemos ya de valorarla y de aprovechar sus posibilidades.

Durante el tiempo en que estuvo adaptándose a la vida muggle había pasado unos meses viviendo con un muchacho bastante resuelto que estaba muy interesado en estos temas y buscaba la manera de amalgamar magia y tecnología. Marc era un visionario a los ojos de Ilíone, tenía una mente brillante, una visión muy amplia y muchos más conocimientos de aquel mundo que nadie que hubiera conocido antes en su vida de bruja. Y gracias a él su inmersión cultural había sido un paseo. Todavía tenían contacto, precisamente por internet, y a menudo se veían por cam y hablaban a la hora del té, o se enviaban mensajes por correo electrónico, que eran mucho más prácticos que un Patronus, puesto que no te hacía falta saber donde estaba la otra persona y además lo podía leer cuando le viniese bien, con lo que el peligro de hacer un hechizo y que este se apareciera en medio de una reunión con muggles quedaba reducido.

Pero no se trataba de esto, la gente que hacía los ataques era gente que apenas tenía contacto con aquel mundo y aquellas tecnologías no era más que un viejo demonio con un vestido nuevo: odio racial. Incluso entre los muggles pasaban aquellas cosas, unos pretendían que eran mejor que otros, y cualquier diferencia la usaban de excusa, el color de la piel, el género sexual, su capacidad, o incluso su forma de ser.

Ella lo había sufrido, no entre los brujos entre ellos era respetada y querida por los amigos, pero allí, lejos de los suyos le había costado integrarse, no sólo porque aquel mundo fuera tan diferente en su funcionamiento al de los magos, también porque por un lado al principio tenía mucho miedo a hacer alguna cagada y que la descubrieron o sospecharon de ella, y finalmente porque su pasión por la literatura fantástica muggle la había predispuesto a relacionarse con los llamados frikis, y con los que no lo eran le costaba un poco más, puesto que no todo el mundo entendía la manera como a ella le maravillaban ciertas cosas que para todo el mundo eran normales, y mucha gente se extrañaba de algunas de sus reflexiones sobre las cosas, y sobre el funcionamiento de las cosas que menos entendía, por suerte algunos lo atribuían al hecho de que era extranjera, había sido un buen punto este y fue Marc quién le dio la idea, de momento les había salido muy bien a los dos la aventura muggle.

Marc ya hacía un tiempo que se había integrado con ellos, ya durante su época de estudiante había pasado los veranos entre la gente no mágica buscando aprender sus costumbres y entender su forma de vivir, y sobre todo  empapándose de las nuevas tecnologías, y a estas alturas estaba matriculado en la universidad cursando estudios de informática, quería llegar al fondo de las cosas, y sobre todo quería buscar la conexión entre magia y tecnología, a pesar de que la magia era una habilidad y la tecnología era más un conocimiento, había que ser muy habilidoso para la tecnología y tener mucho conocimiento para hacer bien la magia.
Ilione y él habían contactado, como por casualidad, a través de un chat llamado Camelot. Ilíone se había sentido atraída porque los chats eran una forma fácil de hacer contactos entre los muggles, sobre todo para empezar, puesto que no te tenías que ver con las personas con que hablabas y podías pensarte bien lo que contestabas. Además en aquel chat la gente usaba nombres de fantasía y fingían ser personajes que habían leído en libros o cómics, o los habían visto en películas, o los habían inventado. Y esto hacía las cosas fáciles a la hora de hacerse pasar por uno más.

Marc también entraba en aquel chat, y fue él quién empezó a pensar que aquella chica no era muggle, y la puso a prueba, dejó caer algunas palabras, palabras que un muggle no puede conocer y finalmente ella dejó caer algunas más. Al fin los dos se decidieron a probarse quién eran por medio de un hechizo Patronus cruzado. Y de repente se encontraban haciendo planes para ir a vivir juntos, Marc quería estudiar inglés para ir un año de Erasmus en Inglaterra y Ilíone quería viajar, no fue muy difícil convencerla para ir a España, integrarse entre los muggles allí era mucho más fácil porque las cosas que los pudieron parecer extrañas en ella podían pasar por costumbres de su país, y Marc, que ya estaba mucho más establecido entre los muggles la ayudó a introducirse de cabeza en aquel mundo, con bastante menos dificultad de la esperada, puesto que Ilíone había colaborado con el ministerio de magia inglés en misiones con muggles, ya que tenía ciertas habilidades enfocadas a las necesidades que el ministerio solía tener respecto a ellos: sabía leer sus mentes medianamente bien, puesto que estos no conocían métodos de opacidad mental, podía desmemorizar fácilmente los hechos recientes, y podía enmascarar los hechos más lejanos creando dudas razonables en su pensamiento, incluso algunas veces había conseguido crear falsos recuerdos en ellos que enmascaraban la realidad (…)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons