Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada,

con tu voz, con tu sonrisa,

cerca de mi oído viertes

la magia de tus palabras.

 

Preguntas donde habrá mas pecas,

en mi cara o en tu cara,

dos universos de manchas,

estrellas en nuestra piel,

una sonrisa me arrancas,

yo me siento enrojecer

cuando acortas la distancia,

parece que tu también,

aunque ignoras tu rubor

bebiendo un trago de alcohol.

 

Unos labios me arrebatan,

la palabra preparada,

convirtiéndola en la miel

con que endulzas tu esperanza.

 

De la risa al deseo,

del deseo a la cama,

y en la cama piel con piel,

cuerpo a cuerpo, alma a alma.

 

Huecos, montes y curvas

bosques, llanuras, templos,

geografía del placer completo

concavas cavidades, grutas,

convexas caricias, fuego.

 

Tiemblas.

 

Tiemblo.

 

Bailamos a tientas.

Imatge de capçalera de Natalia Robledo 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Tu mirada

Tu mirada

Tu mirada,

es la caricia que despierta mis entrañas,

el elemento indefinible que me atrapa

y en un sueño irreal confunde mis sentidos

y adormece la reacción que mi ser amaga.

 

Tu mirada

me penetra, insoportablemente descarada,

inunda mi cuerpo, inunda mi alma,

y recorre, el verde brillo de tus limpios ojos,

los recovecos de mi bruma enmarañada.

 

Tu mirada,

disipa la niebla de mi silencio, mi nada,

¡Que en nada me vuelvo bajo tu mirada!

Bajo tu embrujo soy extensión de tu mirada,

el vacío donde se posan tus ojos cuando no ves nada.

 

La nada,

que nada más veo salvo tu mirada,

que nada más siento cuento tú me encantas

que nada hay salvo tú y yo, en hectáreas.

 

Tus pupilas,

azabaches que brillan, oscuras estrellas,

vacías, ávidas, sedientas,

que atraparme pretenden y encerrarme

eternamente en la dimensión secreta

que nace cada vez que levantas la cabeza

y hacia mí diriges tus verdes saetas.

 

Tu mirada,

el enemigo que me ataca

con la sed de un moribundo bebe mi calor,

succiona mi fuerza, me quedo sin aliento

cuando adviertes con tus ojos mi amargo pensamiento.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tus pupilas.

La nada.

Tu mirada.

Ilustración de cabecera de Paula Bonet

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

si eixos ulls saberen composar…

si eixos ulls saberen composar…

Imatge de capçalera de Paula Bonet

Eixos pits mereixen un poema,

em dius a boca de canó,

sense vindre al cas.

Se m’encenen les galtes

mentre esquive els teus ulls.

Si eixos ulls saberen composar…

T’he vist mirar-los abans,

dissimuladament, o sense dissimul,

embadalit, m’has parlat

sense mirar-me,

mentre jo em perdia en els teus ulls

aprofitant que tu

et perdies en els meus pits.

Avui vaig escotada

i em mires als ulls

i em parles dels pits

i jo mor de vergonya,

tu creus que és pel que dius,

jo sé que és per que m’has vist,

mirar, dins teu,

cercar-te,

i m’has trobat,

i has eixit de sobte

i m’has donat un esglai.

Eixos pits mereixen un poema,

si eixos ulls saberen composar…

eixos ulls…

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons