Microconte

Microconte

Estàvem junts

i jo tenia por.

Estava amb tu

i jo patia,

molt,

per si te n’anaves.

I te’n vas anar.

I ja no vaig tindre més por.

Estava desperta

i no gosava dormir,

mirava com dormies

al meu costat,

i patia,

pensant

que m’adormia,

i en despertar

no series al meu costat.

I em vaig adormir,

i em vaig despertar.

i no estaves.

I els malsons es van acabar.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

Dies normals

Dies normals

…avui és un dia normal,
és un dia qualsevol en què, com és normal,
un home t’alça la veu,
potser per què com ets dona…

…però, és un d’eixos dies, normals,
en què un home et diu el que has de fer,
per què tu, segurament no ho saps, el que has de fer, saps?
potser no t’has enterat, tu que ets dona,
potser estàs espeseta, dona,
com que no t’has enterat, no?
potser no ho saps el que has de fer
tu? qué vas a saber…?

…i com no ets ningú, per que tu
no ets ningú, oi?
ni vas a dir res, perquè no pots dir res, dona,
doncs…un home, t’ha parlat mal,
un home t’ha tractat mal,
i ja està, no ha passat res,
perquè no passa res si un home et tracta mal,
no passa res si un home et parla mal,
no passa res si un home et diu que no t’enteres,
no passa res si un home et diu que estàs espeseta,
no passa res si et diu el que has de fer,
no passa res si un home t’alça la veu, dona,
perquè…és normal….

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera deThe Artfullmaker

Por Puta

Por Puta

Ella desapareció,

fue en una noche oscura.

…Si acaso se fue y no volvió 

por que quiso ir de aventuras….

¿Pasó por su casa, o no? 

¿Era su familia justa? 

¿Con que amistades andó? 

…Seguro que era su culpa…

¿Con qué ropa se vistió? 

…Siempre es ella la que busca…

¿La mataron? ¿se marchó?

…La mataron, fue por puta,

algo que ella provocó,

era una fresca, a dónde iba 

a esas horas? y en short?…

Los periódicos la juzgan, 

lo sugieren los que no 

la conocen, la prejuzgan. 

…Siempre tienen la razon, 

todo eso dicen, escucha, 

mira lo que se encontró,

eso? por ir con gentuza…

¿Fue por tener vida adulta?

Fue por que quiso un señor, 

uno  quiso hacerla suya, 

y aunque ella se resistió 

ha acabado en una tumba.

¡Vaya mierda de opinión,

vaya información absurda!

Se reduce todo en un:

Por que si es mujer, es puta.

…mejor es no defenderse,

dejar que le hubiera hecho suya…

Entonces sería un lobo más

de la manada, que abusa

excusándose en el juicio: 

se deja? Será que disfruta…

En más de cincuenta días no he publicado ni una palabra. Ojalá no hubiese razones para escribir y publicar estas, pero siento vergüenza ajena por el juicio al que los medios y la opinión ha sometido, somete y someterá a todas y cada una de las mujeres que son víctimas de agresión,  abuso y que son asesinadas por ser mujer. Os debía un poema. Ni una menos.

Imatge

 

Imagen de cabecera de Thomas Saliot

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

De solitudine

De solitudine

(Acompanyament musical en els enllaços, comença per clickar ací )

Vaig estar molts anys vivint en pisos compartits, pisos en plural per què he passat per tres adreces i he tingut diferents experiències en cadascuna d’elles amb cada persona que l’atzar o el destí (potser ambdós plegats…) m’han posat al camí de la convivència; totes experiències enriquidores, fins i tot les que en aquells temps no foren les més bones.

L’últim d’aquests pisos era gran, molt gran: quatre habitacions, un menjador gegant, amb una terrassa enorme, una casera meravellosa que esdevingué primer veïna i després amiga, i tres companys de pis eventuals, ja que al llarg d’eixos quatre anys, sols una companya i jo estiguérem sempre presents, la resta de la gent se n’anava o venia nova.

Però, aplegà un moment en el qual per moltes raons vaig començar a pensar a moure’m i fer un pas endavant cap a la meua estimada independència, aquestes serien les més importants:

– L’ edat: anava cap als 35 i encara compartint pis! I qué? En el fons no hi ha una norma, però no volia aplegar als quaranta compartint pis, a no ser que algun aventurer s’aventure a enamorar-me;) Sort! 

– L’espai: tenia una habitació mitjanament gran, però la meitat o més de les meues coses -les que necessite més sovint- a casa els meus pares, al poble; i a banda d’això acusava la necessitat de tindre una habitació de convidats per què a vegades tinc alguna visita i haver d’emprar-la a un company o quadrar agendes per tindre lloc a casa dificultava les visites.

-El meu tarannà: sempre he sigut prou solitària (rara diuen que; friki, especificaré 😉 ), encara que quasi sempre he tingut companys de pis amb els que he tingut bona relació o fins i tot grans amistats, però mai ha desaparegut la necessitat de moments de solitud. Foreveralone rules!

-Necessitat de canvi: jo sóc conscient que la vida són cicles, etapes que s’obren i es tanquen, i les sent venir, créixer i acabar, i notava que necessitava ja un canvi en eixe sentit.

-Creixement personal: si, per què també sóc conscient que la vida ens va donant proves que passar, lliçons que aprendre, i a la meua edat, algunes persones han d’aprendre a viure en la família que han format, altres a viure lluny de la seua terra, altres a reinventar-se professionalment, i jo sembla que he d’aprendre a viure i estar sola. Encara que fins a cert punt he triat aquesta lliçó- tots triem la lliçó que volem, sembla que la vida a voltes t’ofereix l’opció però sempre hi ha d’altres. Jo volia passar per aquesta, això és ben segur.

Al principi vaig ser un poc indecisa, en un pis de quatre habitacions quasi sempre hi ha una habitació buida per a la qual es busca un company, i jo sempre mirava a dues bandes: buscava company, alhora que mirava preus de pisos de lloguer. Però moltes coses estaven enlaire:

Un estudi?
Un pis de 2-3 habitacions?
A quin barri?
Segur que vull estar jo sola?
Busque un pis de tres per a ser dos companys i tenir una habitació?
Podré pagar-ho sola?
I el propietari, serà bona persona o què? Que també n’hi han que son pa donar-los menjar a part…
Sabré estar sola o moriré d’avorriment?

Un dia, una de les meues compis – la meua compi, la meua amiga Eva, diria jo- em va dir que ella anava a deixar el pis al llarg de l’estiu, era una cosa que tard o d’hora havia de passar, llei de vida, i llavors, eixa intenció desdibuixada va prendre forma de bombeta elèctrica intermitent i es va encendre al meu cap: ara o mai!

I així, vaig decidir que jo també havia de volar, que me n’anava a ma casa, sols que encara no la tenia, la casa, ni sabia on estaria, ni com seria, ni com la volia, ni res! Però una vegada presa la decisió tot es va anar perfilant assoles:

– Millor pis que estudi: tenir habitacions és un plus, almenys dos.
– Ascensor, per favor i no més enllà d’un tercer ( pel vertigen!)
– A un barri tranquil del sud, o al centre.
– Reformat o en molt bon estat, res de cuxitrils.
– La quantitat màxima de lloguer i de despeses fixes (important!!).
– I tot via legal, mercí!

진우선-lucaslevitan-instagram-700x700

I….Xe! Va ser prendre la decisió i començar a sentir música al cor, un ritmet alegre i bufó, les coses les feia amb alegria i amb il·lusió, les penes em feien riure, estava de bon humor, la gent em deia: “estàs guapa, se’t veu bé, que contenta vas!” I era cert! Estava millor que mai, venia de bussejar un poc pel fons del pou -no massa que jo no sóc d’altures ni de profunditats- però el fet de veure venir la nova etapa, concretament aquesta etapa, em feia veure que les coses anaven a prendre forma de nou, era un canvi positiu, em portava coses que necessitava i volia, i temps per a mi, espai per a mi, amigues i família més a prop de casa, una ubicació nova, un nou barri per descobrir, un tast de llibertat més per a assaborir, més poder i més responsabilitat també, poder anar en boles, i qui sap quantes coses més!

I en tres mesos estrenava casa! Bé, no era un pis nou, ni gran, ni preciós, ni tots els mobles eren nous, ni tenia totes les comoditats del món, però és ma casa! I encara que els primers dies la trobava buida i estranya, a poc a poc vaig anar fent-me amb ella, decorant i organitzant al meu gust. Prompte vai fer un berenar d’inauguració en petit committee amb les compis de feina, i vaig rebre els primers il·lusionants regalets, i l’alegria se’m va arrodonir quasi tant com la panxa.

Però het ací, que la vida, que és prou sabuda em va fer les coses planeres: em va posar un company temporal, un que no havia previst en un principi i que a banda de ser una molt bona experiència (Hola Juanma! 😉 ) em va ajudar a passar la transició de compartir casa amb quatre persones a viure sola: ser dos companys era una experiència intermèdia que em va permetre gaudir de més espai i independència i d’acostumar-me progressivament a l’increment de les despeses, alhora que a poc a poc anava organitzant i planejant el temps i els projectes que volia anar escometent.

I vingué l’etapa d’enfrontar-se a la vida en solitari; ja n’havia fet algun tast quan estava al poble de vacances, a casa els meus pares mentre ells estiuejaven al camp, però ací havia d’estar sola jo amb mi mateixa, i a vegades jo no sóc fàcil de portar. Estar sol és fantàstic si estàs bé amb tu mateixa; si no ho estàs, no ho és gens. Per això aquesta etapa m’ha dut també un nou aprenentatge vital, he aprés a respectar-me, a estimar-me més, a encoratjar-me, a millorar la meua organització, però a ser condescendent, a no exigir-me massa tampoc, a deixar-me anar, o dur de tant en tant, a riure de les trollejades de la vida, a gaudir de la soledat, i no sols a casa, també al carrer, al parc; he tornat a torbar-me amb petits plaers que no gaudia des de feia anys: passejar per passejar, mirar tendes per mirar-les, pensar en coses que vull fer i anotar-les en llistats inacabables, experimentar en la cuina, comprar a tendes petites on comences per ser client i acabes sent un poc més, aprendre a ser un d’on visc i no sols d’on sóc.

La veritat és que tot i que em feia por avorrir-me d’estar sola o de mi mateixa, per ara no ho he aconseguit. Des del principi vaig començar a fer llistats de coses que volia fer, coses que m’il·lusionaven: esport, projectes, treballs manuals, amics que convidar, jocs nous, pelis que veure, sèries per mirar, llibres per a llegir, excursions per fer en solitari, receptes per a provar, decoracions, aficions…

3af97059d754da70385cf7261c04b2c6

Algunes coses les he fet ja, altres les estic fent, altres les faré, ja trobaré el temps, però sobretot he aprés molt, i continue aprenent, creixent i mantenint l’esperit positiu amb què vaig començar aquesta aventura.

Tanmateix he trobat temps per dur endavant aquest projecte del bloc: un projecte que va començar com una excusa per a escriure en valencià, però que s’ha acabat convertint en el rescat dels vells poemes que tenia en un calaix des de fa anys, en el retrobament amb la composició poètica a la qual ja no dedicava gaire temps i, per últim, en un mode de teràpia forçosa per què jo, que sempre he patit del mal de la vergonya, tinc molta facilitat per tancar-me en mi mateixa i és aquesta una forma d’obrir un clavill al món, de mostrar algunes de les coses que més m’acovardeixen i de ser valenta, per què la por, com la vergonya, en petites dosis no fa mal i et fa prudent, però en dosis majors és incapacitant, i jo sóc i seré capaç.

Així doncs, avui faig la mirada enrere, avui que fa poc més d’un any començava una nova aventura, que havia de significar un canvi d’etapa i de mentalitat que enriquiria el meu creixement constant.

I avui també, encete una nova línia, un nou camí, avui no hi ha versos, no vull que el ritme o la rima s’imposen; aquest serà un camí menys literari i que obri un poc més el clavill, comença amb la redacció d’aquest article d’opinió, pensament, reflexió, d’aquest trosset de diari, de cor, de mi.

Besets a tots!

(Totes les imatges d’aquesta entrada son un préstec de Lucas Levitan. Gràcies! )

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons