Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

Res

Res

 

 

No tinc res per oferir,
més que un grapat de defectes,
la cara plena de pigues,
arrugues que van formant-se,
massa carn i massa pell,
ferides que no pots veure,
un parell de llibres vells
un tarannà solitari.

M’agraden els temps tranquils,
i la música salvatge,
el foc lent del calder,
i els arbres del parc del barri,
tenir a mà les parets
de ma casa, o la dels pares

No tinc pressa però en tinc,
per poder obrir les planes,
de qualsevol poemari,
llegir fins a l’hora bruixa,
llegir fins que els ulls se’m tanquen.

Tenir a mà un boli vell
una esborradora i un llapis
un grapat de cançons
una llibreta de quadres,
fulls en blanc o paper
a ratlles, i prendre notes,
deixar l’aixeta oberta
i que brollen les paraules,
que la màgia m’entre al cor,
que m’envaïsquen els somnis.

No tinc res per oferir,
no tinc res per donar-te,
i no sé si et val qui sóc,
si tu seràs qui m’aferme.

 

Imatge de capçalera de Marco Cazzato

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Cruïlla

Cruïlla

 

 

Tu sols veus un defecte,

jo només veig petons,

tots els que crec que et falten.

 

Tu sols veus les arrugues,

i dius que et fas major,

jo sols veig les històries

al final dels teus llavis,

envoltant els teus ulls,

i les conte.

 

Tu no goses parlar,

tens por de que jo calle,

només vols escoltar-me,

jo encenc música i cante.

 

Tu no tanques els ulls,

però no vols mirar-me,

tens por que jo et veja,

de tindre roges les galtes.

 

Mires a l’horitzó,

amb por de preguntar-me,

quan podrem estar junts,

quan s’acaba el viatge.

 

Tu m’abraces ben fort,

desitjant que el temps pare,

però no pararà.

Se’ns acaba el capvespre.

 

Un petó i un adéu,

un silenci s’escriu

a la nostra cançó,

un silenci que creix,

que s’arrela per tot,

vorejant els camins

que hem de córrer els dos

fins als nostres destins

distants.

 

Tu te’n vas, també jo

 

Imatge de capçalera de Natalia Robledo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

De negre.

De negre.

De negre vaig per València,
de negre, a treballar,
la més funesta aventura,
de negre i no porte dol.

De negre, perquè m’obliguen,
de negre vaig sota el sòl.
de negre, a soterrarme
a un petit entresòl.

de negre l’asfalt trepitje,
de negre hauré de viatjar, 10
al bus, pel centre, de negre
a un soterrani amagat,

darrere una plaça petita,
a prop del Mercat Central,
de negre com la nit negra, 15
soterre la llibertat.

De negre com els insectes,
negre com la negra mort,
negre como les paneroles,
al ple de migdia, de dol. 20

De negre per les hores negres,
les hores que ningú sap,
malpagades i perdudes
hores que no han de tornar.

De negre passen les hores,
a la llum d’una pantalla,
negres telèfons sonen,
timbrant tots d’una, alhora,

De negre a les reclamacions,
de cap a rebre els reclams,
a donar fets i raons,
als dubtes i xarxes socials.

De negre pels estatuts,
del treballador extern,
pels drets, per la no igualtat,
pels torts i pels sindicats.

De negre per les mentides,
pel conveni laboral,
per que anava a estar millor,
de negre i sens millorar,

gràcies que no ha anat pitjor,
gràcies que tinc treball,
gràcies a això soc pobra,
i els pobres podem pagar,

ser esclaus de les despeses,
treballar per a pagar,
lloguer i serveis necessaris,
factures esclavitzants

viure non necesse est,
necessari és aquest mal
per a fortunes alienes,
per a l’economia global.

De negre vaig com les bruixes,
com les dones velles van,
de negre anem les externes,
extrangeres laborals,

amb menys sou, drets i convenis,
que l’empresa principal.
de negre ens deixem la pell,
de negre i sense descans.

De negre, perquè rebente!
que negre m’han fet el cor;
de negre perd la paciència.
de negre vaig sense dol.

De negre com la nit negra,
negre com el desconsol,
de negre com la ansietat,
negre com la depresió.

Porte dol i no soc lliure,
de negre vaig sota el sòl,
amb les ombres empaitant-me,
negre com la mala sort.

(Imatge de capçalera de La Casa de Bernarda Alba de Christian B.C.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

A la vorera d’un camí

A la vorera d’un camí

 

A la vorera d’un camí,

ballant amb tots els vents bufons,

mestral, ponent, migjorn, garbí,

gregal, llevant, també xaloc,

de la tramuntana fugint,

encara que l’hivern no és mort

algunes som les que hem florit,

encara que no tenim nom.

Riem buscant des del matí

la calentor dels raigs del sol.

No som fragants com els alts pins,

gràcils, ni exòtiques tampoc,

qual rosa o flor del paradís,

però som lliures de debò,

l’anonimat ens fa fruir,

ningú no ens vol en un gerrò,

ens marciríem en sospirs.

Ací els núvols ens ballen l’u,

la lluna ens bressola a la nit,

ens canta molt dolces cançons

com fa la mare al nen de pit.

I l’herba ens acompanya molt,

ens envolta i ens fa d’abric,

les abelles ens fan petons,

la terra amb gran goig ens nodreix,

si hi ha sequera i res no plou

nosaltres gens de fam patim,

vivim al dia i amb ben poc,

vivim ballant, lliures gaudint

fins que se’ns apague la llum,

fins que ens ho permeta el destí.

Waterhouse-gather_ye_rosebuds-1909

Imatge de capçalera : Ophelia de John William Waterhouse

Imatge interior: Gather ye rosebuds while ye may de John William Waterhouse.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

La primera rebolica

Necessite escriure, com tu necessites respirar, necessite somiar, com tu necessites menjar.
I escric. Vesse paraules en qualsevol format, analògic o digital. Fa temps que acudeix al meu cap la idea de fer un blog, publicar. I tinc por. Si no en tingués, estaria boja?

Potser òbriga el meu cor, potser sols faça exercicis per polir, per jugar, per deixar-vos llegir i lloar o criticar. Qui sap si serà el meu treball més profund o el més superficial?

No em prengueu massa seriosament res, excepte, tal volta,en allò que vos puga semblar una broma.

Havia començat per un grapat de versos, dels que me n’avergonyisc, no sé si algun dia els podreu llegir, per què mai em semblen perfectes. Però d’altra banda les imperfeccions sempre m’han agradat tant! Són el que dóna personalitat, el que fa que alguna cosa siga única: les pigues de la pell més tersa, la rojor de les galtes elegants, la taca de l’iris que fa els ulls desiguals, els rínxols que es rebel·len contra l’allisat artificial, i els que cauen lacis quan tractes de rullar els cabells, les arrugues que envolten els ulls quan somrius…
Les arrugues, especialment. Sempre m’han semblat interessants, parlen de tu, del teu tarannà, algunes conten històries, altres parlen de l’edat, altres s’aprofundeixen amb la felicitat, cada gest te una arruga còmplice, com si matisaren els significats.
Dels versos s’esperen moltes coses, ritmes, accents i rimes, matemàtiques de la literatura … hi haurà res menys natural que fer conters amb les lletres? Però se’n fan! I es pot escriure així, contant allò que s’ha de contar, però hi ha tècniques i antitècniques, construcció i desconstrucció. I hi ha moments de plena inspiració que quasi pots sentir la respiració de la musa que s’assegut a la teua vora i despreocupadament es pentina els cabells sense saber que cadascun dels seus moviments ompli una oda , i hi ha d’altres que necessites fer ús de tot el teu bagatge literari per bestraure res amb sentit.
Què serà més bonic?
Jo sols necessite escriure, la resta se me’n fot.

I avui…

avui s’ha obert l’aixeta,
per fi!
Surten paraules, brollen,
i no les puc parar;
porten temps ordenant-se
avui, per fi, s’han rebolicat!

Circe_Offering_the_Cup_to_OdysseusJWWATERHOUSE

Gràcies a LiberLibelula, il.lustradora i creadora de la imatge de capçalera del Blog.

La imatge d’aquesta entrada es “Circe oferint la copa a Ulisses”, de John William Waterhouse.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons