De professió: mendicant.

De professió: mendicant.

( Escolta If I ruled the world)

Del silenci n’estic fart,

anys fa que no tracte amb gent,

invisible m’he tornat,

això sembla, això pareix.

Assegut en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent,

que em done un poc de frescor,

cosa que no val diners,

veig la gent passar davant,

els observe amb interés,

jo els veig, però ells a mi no,

es veu que sóc transparent.

A voltes duc un cartell,

que diu que pateix de fam ,

que tinc xiquets a nodrir,

de l’atur no puc fugir,

per si algun desvia els ulls

i unes perres vol donar.

A voltes sols vull deixar

que passe per davant meu,

el temps, la gent, la vida,

doncs no sóc ja ni conscient,

de quin dia, quina hora és,

l’hora: la de la fam,

el dia: sempre el mateix,

temps fa que se’m repeteix.

Hi hagué un temps que m’importava

que no em volgueren mirar,

que no em parlaren per a res,

que m’ignoraren de debò,

on fos em tenien fàstic,

brut, pudent, esparracat,

trencava el seu món parfait.

Em vaig enfadar amb ells,

em feien sentir repudiat

de la seua realitat,

del món on sóc ancorat;

els ulls de tant de plorar,

se’n van injectar amb sang,

trobava a faltar conversa,

xerrava amb mi mateix,

de mi mateix tenia por,

però era el meu únic amic.

Vaig començar a maleir,

semblant-me injust el camí,

que el meu destí em va portar.

A la fi vaig acceptar,

no ser ningú de debò,

no ser res, no estar ací

entre ells, no ser enlloc,

i no he mort de soledat,

de fam, de fred, de silenci,

perquè un deu entremaliat

s’entreté amb la meua sort.

Trobe a faltar el que un dia

vaig pensar que era normal,

amb un mar gris d’asfalt

m’he fos i gris m’he tornat,

ara un moble urbà més sóc,

invisible, en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent

que em done un poc de frescor.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Banksy

Anuncis

Res

Res

 

 

No tinc res per oferir,
més que un grapat de defectes,
la cara plena de pigues,
arrugues que van formant-se,
massa carn i massa pell,
ferides que no pots veure,
un parell de llibres vells
un tarannà solitari.

M’agraden els temps tranquils,
i la música salvatge,
el foc lent del calder,
i els arbres del parc del barri,
tenir a mà les parets
de ma casa, o la dels pares

No tinc pressa però en tinc,
per poder obrir les planes,
de qualsevol poemari,
llegir fins a l’hora bruixa,
llegir fins que els ulls se’m tanquen.

Tenir a mà un boli vell
una esborradora i un llapis
un grapat de cançons
una llibreta de quadres,
fulls en blanc o paper
a ratlles, i prendre notes,
deixar l’aixeta oberta
i que brollen les paraules,
que la màgia m’entre al cor,
que m’envaïsquen els somnis.

No tinc res per oferir,
no tinc res per donar-te,
i no sé si et val qui sóc,
si tu seràs qui m’aferme.

 

Imatge de capçalera de Marco Cazzato

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Soneto III

Soneto III

El silencio con un beso infinito

rozaba el límite de su cordura;

largas noches henchidas de amargura

poblaban sus lamentos y sus gritos.

 

Siente el morir más que el vivir finito,

vive al borde de la triste locura,

ahogándose en sus llantos, sin ternura,

su corazón parece de granito.

 

Muere el amor de un hombre indeseable;

revive el odio a una mujer maligna;

oye estallar en el oído al Tiempo!

 

Por más que siente que en su vida indigna

no muere el dolor interminable,

interminablemente bésala el silencio.

Imagen de Cabecera: A Want to believe, de Eric Fortune. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Gris, pluja, ciutat.

Gris, pluja, ciutat.

Il.lustració de Marta Agulló, GarabateARTE

Açò va sorgir així de sobte. No sóc poetessa, sols una persona amb inquietuds (qui no en té?)que sent, que pensa, que dubta, amb sentiments pensaments reincidents.
Potser la foscor en un vespre de pluja, asseguda a la parada esperant un bus, esperar és perdre el temps, no ho és?
Potser és un temps trobat per no haver de fer res, ni pensar, deixar caure els ulls en les coses que passen per davant, insignificants, sense parar atenció: una dona que s’ha esvarat però no ha caigut; la punta trencada d’un paraigües, repenjada damunt d’un muscle que es va mullant o la forma curiosa d’un altre; una cara de cansament darrere les hores i davant l’obscuritat; una xiqueta que mira a terra, sa mare li estira del braç en llegir-li el pensament, camina mirant els tolls de la pluja amb desig, com ho feia jo i com ho feies tu quan teníem els seus anys; la gent que s’acosta i seu, en silenci, esperen, en silenci, miren el rellotge; la llum grogosa dels fanals, que banya la ciutat amb una atmosfera estranya, el bus que aplega, puje, me’n vaig. Ja no pense, escric.

Gris, fosc, opac, intens,
essència de pluja i tardor.
Vent.
Cel amarg com el café,
ràbia cau, desconsol també.

Enfadat, arrugues el front,
cel de paper d’argent,
i plores, ple de tristor,
emprenyat, furiós, violent.

Bufes,
banyes a la gent,
et rius si passa l’autobús
i els ruixa daltabaix també,
quina mala llet que tens!

T’emprenya el sol?
la llum blanca que alegra el cor a la gent?
S’estimen més el bon temps?

No saps que hi ha cors grisos,
que estimen l’obscuritat,
la ressaca de la foscor,
l’olor amarga i polsosa
d’un llibre tancat per molts anys,
l’aroma d’una infusió,
el tast ben dolç de la mel.
Fins i tot el constipat,
la calentor d’una manta
la llet calenta, el brou dens,
cremant com el foc de l’infern.
Ho porten els teus díes tristos,
i els vents que convoquen l’hivern.

Amb el teu plor s’il·lusiona
un xiquet entremaliat,
i l’arrossega la mare
a casa, sense pietat.

Al vespre, farà raons
buscant la sort per a eixir
i esguitar-se en tots els tolls
que trobe al llarg del camí,
més atret que per la fira,
per la promesa aventura
d’una vesprada de pluja.

A la nit baix la flassada,
tremolarà amb la tronada,
amb els llamps veurà esperits
que dormen sota el seu llit,
i no dormirà de debò
fins que se’l guanye la son.

I somiarà amb l’horitzó,
del teu somriure irisat,
somiarà que és un camí,
cap a algun lloc encantat…

39LluviadigitalMartaAgullo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons