De professió: mendicant.

De professió: mendicant.

 

Del silenci n’estic fart,

anys fa que no tracte amb gent,

invisible m’he tornat,

això sembla, això pareix.

Assegut en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent,

que em done un poc de frescor,

cosa que no val diners,

veig la gent passar davant,

els observe amb interés,

jo els veig, però ells a mi no,

es veu que sóc transparent.

A voltes duc un cartell,

que diu que pateix de fam ,

que tinc xiquets a nodrir,

de l’atur no puc fugir,

per si algun desvia els ulls

i unes perres vol donar.

A voltes sols vull deixar

que passe per davant meu,

el temps, la gent, la vida,

doncs no sóc ja ni conscient,

de quin dia, quina hora és,

l’hora: la de la fam,

el dia: sempre el mateix,

temps fa que se’m repeteix.

Hi hagué un temps que m’importava

que no em volgueren mirar,

que no em parlaren per a res,

que m’ignoraren de debò,

on fos em tenien fàstic,

brut, pudent, esparracat,

trencava el seu món parfait.

Em vaig enfadar amb ells,

em feien sentir repudiat

de la seua realitat,

del món on sóc ancorat;

els ulls de tant de plorar,

se’n van injectar amb sang,

trobava a faltar conversa,

xerrava amb mi mateix,

de mi mateix tenia por,

però era el meu únic amic.

Vaig començar a maleir,

semblant-me injust el camí,

que el meu destí em va portar.

A la fi vaig acceptar,

no ser ningú de debò,

no ser res, no estar ací

entre ells, no ser enlloc,

i no he mort de soledat,

de fam, de fred, de silenci,

perquè un deu entremaliat

s’entreté amb la meua sort.

Trobe a faltar el que un dia

vaig pensar que era normal,

amb un mar gris d’asfalt

m’he fos i gris m’he tornat,

ara un moble urbà més sóc,

invisible, en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent

que em done un poc de frescor.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Banksy

 

Anuncis

Irrealitat

Irrealitat

(Acompanyament musical ací)

N’estic de tu prou farta,

absurda realitat,

cruel i grollera fal·lacia

ets una imposició angoixant

Em fas sentir errada,

en equivocació constant,

imperes en la forma

i en el color donat.

No t’agraden les dones

i els homes alliberats,

aquells que gens encaixen

en l’estigma social.

Jo no sé ser qui esperes,

no ho vull, ja hi he estat,

al teu motlle ridícul,

on sols em puc trencar.

Jo busque desaprendre,

tornar els ulls i el cor,

a la mirada més jove

la que tenia d’infant,

a l’emoció que porta

ingent felicitat.

No sé si entens que dic,

no estàs acostumada,

a tenir sobresalts,

a ésser qüestionada.

No demane respecte,

no busque aprovació,

compassió o ser correcte

sols dic que ser qui sóc,

és el que puc i vull,

és el que pots i vols,

el que devem ser tots.

 

(Imatge de capçalera: Kim Haskins

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons