De professió: mendicant.

De professió: mendicant.

( Escolta If I ruled the world)

Del silenci n’estic fart,

anys fa que no tracte amb gent,

invisible m’he tornat,

això sembla, això pareix.

Assegut en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent,

que em done un poc de frescor,

cosa que no val diners,

veig la gent passar davant,

els observe amb interés,

jo els veig, però ells a mi no,

es veu que sóc transparent.

A voltes duc un cartell,

que diu que pateix de fam ,

que tinc xiquets a nodrir,

de l’atur no puc fugir,

per si algun desvia els ulls

i unes perres vol donar.

A voltes sols vull deixar

que passe per davant meu,

el temps, la gent, la vida,

doncs no sóc ja ni conscient,

de quin dia, quina hora és,

l’hora: la de la fam,

el dia: sempre el mateix,

temps fa que se’m repeteix.

Hi hagué un temps que m’importava

que no em volgueren mirar,

que no em parlaren per a res,

que m’ignoraren de debò,

on fos em tenien fàstic,

brut, pudent, esparracat,

trencava el seu món parfait.

Em vaig enfadar amb ells,

em feien sentir repudiat

de la seua realitat,

del món on sóc ancorat;

els ulls de tant de plorar,

se’n van injectar amb sang,

trobava a faltar conversa,

xerrava amb mi mateix,

de mi mateix tenia por,

però era el meu únic amic.

Vaig començar a maleir,

semblant-me injust el camí,

que el meu destí em va portar.

A la fi vaig acceptar,

no ser ningú de debò,

no ser res, no estar ací

entre ells, no ser enlloc,

i no he mort de soledat,

de fam, de fred, de silenci,

perquè un deu entremaliat

s’entreté amb la meua sort.

Trobe a faltar el que un dia

vaig pensar que era normal,

amb un mar gris d’asfalt

m’he fos i gris m’he tornat,

ara un moble urbà més sóc,

invisible, en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent

que em done un poc de frescor.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Banksy

Anuncis

Racons de ciutat.

Racons de ciutat.

 

Racons de ciutat salvatges,

amagats, plens d’art urbà,

silenci de migdiada

rebel a la urbanitat,

batega el cor de la terra,

les arrels trauen el cap,

trauen brots verds i tendres,

reclamen llum, terra i sol.

De solitudine

De solitudine

(Acompanyament musical en els enllaços, comença per clickar ací )

Vaig estar molts anys vivint en pisos compartits, pisos en plural per què he passat per tres adreces i he tingut diferents experiències en cadascuna d’elles amb cada persona que l’atzar o el destí (potser ambdós plegats…) m’han posat al camí de la convivència; totes experiències enriquidores, fins i tot les que en aquells temps no foren les més bones.

L’últim d’aquests pisos era gran, molt gran: quatre habitacions, un menjador gegant, amb una terrassa enorme, una casera meravellosa que esdevingué primer veïna i després amiga, i tres companys de pis eventuals, ja que al llarg d’eixos quatre anys, sols una companya i jo estiguérem sempre presents, la resta de la gent se n’anava o venia nova.

Però, aplegà un moment en el qual per moltes raons vaig començar a pensar a moure’m i fer un pas endavant cap a la meua estimada independència, aquestes serien les més importants:

– L’ edat: anava cap als 35 i encara compartint pis! I qué? En el fons no hi ha una norma, però no volia aplegar als quaranta compartint pis, a no ser que algun aventurer s’aventure a enamorar-me;) Sort! 

– L’espai: tenia una habitació mitjanament gran, però la meitat o més de les meues coses -les que necessite més sovint- a casa els meus pares, al poble; i a banda d’això acusava la necessitat de tindre una habitació de convidats per què a vegades tinc alguna visita i haver d’emprar-la a un company o quadrar agendes per tindre lloc a casa dificultava les visites.

-El meu tarannà: sempre he sigut prou solitària (rara diuen que; friki, especificaré 😉 ), encara que quasi sempre he tingut companys de pis amb els que he tingut bona relació o fins i tot grans amistats, però mai ha desaparegut la necessitat de moments de solitud. Foreveralone rules!

-Necessitat de canvi: jo sóc conscient que la vida són cicles, etapes que s’obren i es tanquen, i les sent venir, créixer i acabar, i notava que necessitava ja un canvi en eixe sentit.

-Creixement personal: si, per què també sóc conscient que la vida ens va donant proves que passar, lliçons que aprendre, i a la meua edat, algunes persones han d’aprendre a viure en la família que han format, altres a viure lluny de la seua terra, altres a reinventar-se professionalment, i jo sembla que he d’aprendre a viure i estar sola. Encara que fins a cert punt he triat aquesta lliçó- tots triem la lliçó que volem, sembla que la vida a voltes t’ofereix l’opció però sempre hi ha d’altres. Jo volia passar per aquesta, això és ben segur.

Al principi vaig ser un poc indecisa, en un pis de quatre habitacions quasi sempre hi ha una habitació buida per a la qual es busca un company, i jo sempre mirava a dues bandes: buscava company, alhora que mirava preus de pisos de lloguer. Però moltes coses estaven enlaire:

Un estudi?
Un pis de 2-3 habitacions?
A quin barri?
Segur que vull estar jo sola?
Busque un pis de tres per a ser dos companys i tenir una habitació?
Podré pagar-ho sola?
I el propietari, serà bona persona o què? Que també n’hi han que son pa donar-los menjar a part…
Sabré estar sola o moriré d’avorriment?

Un dia, una de les meues compis – la meua compi, la meua amiga Eva, diria jo- em va dir que ella anava a deixar el pis al llarg de l’estiu, era una cosa que tard o d’hora havia de passar, llei de vida, i llavors, eixa intenció desdibuixada va prendre forma de bombeta elèctrica intermitent i es va encendre al meu cap: ara o mai!

I així, vaig decidir que jo també havia de volar, que me n’anava a ma casa, sols que encara no la tenia, la casa, ni sabia on estaria, ni com seria, ni com la volia, ni res! Però una vegada presa la decisió tot es va anar perfilant assoles:

– Millor pis que estudi: tenir habitacions és un plus, almenys dos.
– Ascensor, per favor i no més enllà d’un tercer ( pel vertigen!)
– A un barri tranquil del sud, o al centre.
– Reformat o en molt bon estat, res de cuxitrils.
– La quantitat màxima de lloguer i de despeses fixes (important!!).
– I tot via legal, mercí!

진우선-lucaslevitan-instagram-700x700

I….Xe! Va ser prendre la decisió i començar a sentir música al cor, un ritmet alegre i bufó, les coses les feia amb alegria i amb il·lusió, les penes em feien riure, estava de bon humor, la gent em deia: “estàs guapa, se’t veu bé, que contenta vas!” I era cert! Estava millor que mai, venia de bussejar un poc pel fons del pou -no massa que jo no sóc d’altures ni de profunditats- però el fet de veure venir la nova etapa, concretament aquesta etapa, em feia veure que les coses anaven a prendre forma de nou, era un canvi positiu, em portava coses que necessitava i volia, i temps per a mi, espai per a mi, amigues i família més a prop de casa, una ubicació nova, un nou barri per descobrir, un tast de llibertat més per a assaborir, més poder i més responsabilitat també, poder anar en boles, i qui sap quantes coses més!

I en tres mesos estrenava casa! Bé, no era un pis nou, ni gran, ni preciós, ni tots els mobles eren nous, ni tenia totes les comoditats del món, però és ma casa! I encara que els primers dies la trobava buida i estranya, a poc a poc vaig anar fent-me amb ella, decorant i organitzant al meu gust. Prompte vai fer un berenar d’inauguració en petit committee amb les compis de feina, i vaig rebre els primers il·lusionants regalets, i l’alegria se’m va arrodonir quasi tant com la panxa.

Però het ací, que la vida, que és prou sabuda em va fer les coses planeres: em va posar un company temporal, un que no havia previst en un principi i que a banda de ser una molt bona experiència (Hola Juanma! 😉 ) em va ajudar a passar la transició de compartir casa amb quatre persones a viure sola: ser dos companys era una experiència intermèdia que em va permetre gaudir de més espai i independència i d’acostumar-me progressivament a l’increment de les despeses, alhora que a poc a poc anava organitzant i planejant el temps i els projectes que volia anar escometent.

I vingué l’etapa d’enfrontar-se a la vida en solitari; ja n’havia fet algun tast quan estava al poble de vacances, a casa els meus pares mentre ells estiuejaven al camp, però ací havia d’estar sola jo amb mi mateixa, i a vegades jo no sóc fàcil de portar. Estar sol és fantàstic si estàs bé amb tu mateixa; si no ho estàs, no ho és gens. Per això aquesta etapa m’ha dut també un nou aprenentatge vital, he aprés a respectar-me, a estimar-me més, a encoratjar-me, a millorar la meua organització, però a ser condescendent, a no exigir-me massa tampoc, a deixar-me anar, o dur de tant en tant, a riure de les trollejades de la vida, a gaudir de la soledat, i no sols a casa, també al carrer, al parc; he tornat a torbar-me amb petits plaers que no gaudia des de feia anys: passejar per passejar, mirar tendes per mirar-les, pensar en coses que vull fer i anotar-les en llistats inacabables, experimentar en la cuina, comprar a tendes petites on comences per ser client i acabes sent un poc més, aprendre a ser un d’on visc i no sols d’on sóc.

La veritat és que tot i que em feia por avorrir-me d’estar sola o de mi mateixa, per ara no ho he aconseguit. Des del principi vaig començar a fer llistats de coses que volia fer, coses que m’il·lusionaven: esport, projectes, treballs manuals, amics que convidar, jocs nous, pelis que veure, sèries per mirar, llibres per a llegir, excursions per fer en solitari, receptes per a provar, decoracions, aficions…

3af97059d754da70385cf7261c04b2c6

Algunes coses les he fet ja, altres les estic fent, altres les faré, ja trobaré el temps, però sobretot he aprés molt, i continue aprenent, creixent i mantenint l’esperit positiu amb què vaig començar aquesta aventura.

Tanmateix he trobat temps per dur endavant aquest projecte del bloc: un projecte que va començar com una excusa per a escriure en valencià, però que s’ha acabat convertint en el rescat dels vells poemes que tenia en un calaix des de fa anys, en el retrobament amb la composició poètica a la qual ja no dedicava gaire temps i, per últim, en un mode de teràpia forçosa per què jo, que sempre he patit del mal de la vergonya, tinc molta facilitat per tancar-me en mi mateixa i és aquesta una forma d’obrir un clavill al món, de mostrar algunes de les coses que més m’acovardeixen i de ser valenta, per què la por, com la vergonya, en petites dosis no fa mal i et fa prudent, però en dosis majors és incapacitant, i jo sóc i seré capaç.

Així doncs, avui faig la mirada enrere, avui que fa poc més d’un any començava una nova aventura, que havia de significar un canvi d’etapa i de mentalitat que enriquiria el meu creixement constant.

I avui també, encete una nova línia, un nou camí, avui no hi ha versos, no vull que el ritme o la rima s’imposen; aquest serà un camí menys literari i que obri un poc més el clavill, comença amb la redacció d’aquest article d’opinió, pensament, reflexió, d’aquest trosset de diari, de cor, de mi.

Besets a tots!

(Totes les imatges d’aquesta entrada son un préstec de Lucas Levitan. Gràcies! )

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

De negre.

De negre.

De negre vaig per València,
de negre, a treballar,
la més funesta aventura,
de negre i no porte dol.

De negre, perquè m’obliguen,
de negre vaig sota el sòl.
de negre, a soterrarme
a un petit entresòl.

de negre l’asfalt trepitje,
de negre hauré de viatjar, 10
al bus, pel centre, de negre
a un soterrani amagat,

darrere una plaça petita,
a prop del Mercat Central,
de negre com la nit negra, 15
soterre la llibertat.

De negre com els insectes,
negre com la negra mort,
negre como les paneroles,
al ple de migdia, de dol. 20

De negre per les hores negres,
les hores que ningú sap,
malpagades i perdudes
hores que no han de tornar.

De negre passen les hores,
a la llum d’una pantalla,
negres telèfons sonen,
timbrant tots d’una, alhora,

De negre a les reclamacions,
de cap a rebre els reclams,
a donar fets i raons,
als dubtes i xarxes socials.

De negre pels estatuts,
del treballador extern,
pels drets, per la no igualtat,
pels torts i pels sindicats.

De negre per les mentides,
pel conveni laboral,
per que anava a estar millor,
de negre i sens millorar,

gràcies que no ha anat pitjor,
gràcies que tinc treball,
gràcies a això soc pobra,
i els pobres podem pagar,

ser esclaus de les despeses,
treballar per a pagar,
lloguer i serveis necessaris,
factures esclavitzants

viure non necesse est,
necessari és aquest mal
per a fortunes alienes,
per a l’economia global.

De negre vaig com les bruixes,
com les dones velles van,
de negre anem les externes,
extrangeres laborals,

amb menys sou, drets i convenis,
que l’empresa principal.
de negre ens deixem la pell,
de negre i sense descans.

De negre, perquè rebente!
que negre m’han fet el cor;
de negre perd la paciència.
de negre vaig sense dol.

De negre com la nit negra,
negre com el desconsol,
de negre com la ansietat,
negre com la depresió.

Porte dol i no soc lliure,
de negre vaig sota el sòl,
amb les ombres empaitant-me,
negre com la mala sort.

(Imatge de capçalera de La Casa de Bernarda Alba de Christian B.C.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Gris, pluja, ciutat.

Gris, pluja, ciutat.

Il.lustració de Marta Agulló, GarabateARTE

Açò va sorgir així de sobte. No sóc poetessa, sols una persona amb inquietuds (qui no en té?)que sent, que pensa, que dubta, amb sentiments pensaments reincidents.
Potser la foscor en un vespre de pluja, asseguda a la parada esperant un bus, esperar és perdre el temps, no ho és?
Potser és un temps trobat per no haver de fer res, ni pensar, deixar caure els ulls en les coses que passen per davant, insignificants, sense parar atenció: una dona que s’ha esvarat però no ha caigut; la punta trencada d’un paraigües, repenjada damunt d’un muscle que es va mullant o la forma curiosa d’un altre; una cara de cansament darrere les hores i davant l’obscuritat; una xiqueta que mira a terra, sa mare li estira del braç en llegir-li el pensament, camina mirant els tolls de la pluja amb desig, com ho feia jo i com ho feies tu quan teníem els seus anys; la gent que s’acosta i seu, en silenci, esperen, en silenci, miren el rellotge; la llum grogosa dels fanals, que banya la ciutat amb una atmosfera estranya, el bus que aplega, puje, me’n vaig. Ja no pense, escric.

Gris, fosc, opac, intens,
essència de pluja i tardor.
Vent.
Cel amarg com el café,
ràbia cau, desconsol també.

Enfadat, arrugues el front,
cel de paper d’argent,
i plores, ple de tristor,
emprenyat, furiós, violent.

Bufes,
banyes a la gent,
et rius si passa l’autobús
i els ruixa daltabaix també,
quina mala llet que tens!

T’emprenya el sol?
la llum blanca que alegra el cor a la gent?
S’estimen més el bon temps?

No saps que hi ha cors grisos,
que estimen l’obscuritat,
la ressaca de la foscor,
l’olor amarga i polsosa
d’un llibre tancat per molts anys,
l’aroma d’una infusió,
el tast ben dolç de la mel.
Fins i tot el constipat,
la calentor d’una manta
la llet calenta, el brou dens,
cremant com el foc de l’infern.
Ho porten els teus díes tristos,
i els vents que convoquen l’hivern.

Amb el teu plor s’il·lusiona
un xiquet entremaliat,
i l’arrossega la mare
a casa, sense pietat.

Al vespre, farà raons
buscant la sort per a eixir
i esguitar-se en tots els tolls
que trobe al llarg del camí,
més atret que per la fira,
per la promesa aventura
d’una vesprada de pluja.

A la nit baix la flassada,
tremolarà amb la tronada,
amb els llamps veurà esperits
que dormen sota el seu llit,
i no dormirà de debò
fins que se’l guanye la son.

I somiarà amb l’horitzó,
del teu somriure irisat,
somiarà que és un camí,
cap a algun lloc encantat…

39LluviadigitalMartaAgullo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons