Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Anuncis

Desesper

Desesper

 

De l’espera més enllà

ja comence a sospitar,

que si no ets no estaràs:

No has vingut, ja no vindràs.

Tres cubates han passat

gola avall, i estic bufat,

ja té igual, ja res no importa.

El meu cos demana afecte,

l’emborratxe per callar-lo,

i a trenc d’alba m’arrossegue

vençut , sota els llençols, K.O.,

pudint a tabac i alcohol.

No vull, no, vull resistir,

però, aquest desig em pot,

m’empeny i em demana a crits,

dels meus dits un trist consol,

i allà van, a consolar-me.

M’estremeix i plore i rabie,

pensant en la blancor nua

de la pitrera, en el tacte:

suau, grossa i rodona, crua,

em llepe els llavis tastant-te,

imagine el teu cos, sua,

m’imagine en tu, cavalque, …

…dins…damunt…palpant…mullant…

el teu cos calent i blanc,

ni que siga en els teus somnis,

potser ens veurem somiant,

potser ho farem somiant .

M’adorm amb la ma mullada,

la llavor malbaratada,

esperant  veure’t demà:

Trobem-nos i revengem-nos,

que hui hem patit molta fam!

Et pense menjar els pits

et pense fer estremir,

i tu  menjaràs amb deler,

el meu plaer tot sencer,

si et trobe vas a patir

sobredosi de plaer!

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Samarel

On ets?

On ets?

 

Aplegue tard, ho sé.

He vingut, però….

on ets?

La llum esmorteïda

les cares entristeix,

els gots omplen la barra,

la música és estranya.

Rostres desconeguts,

els mire però no et veig,

Radiografie els racons

més foscos, per si ets

en un d’ells fumant,

amb ulls tristos, bevent,

deixant anar el món,

ennuvolat d’alcohol,

emborratxant el seny.

On ets?

He vingut, però

aplegue tard, ho sé.


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera d’Adam Lupton

Ho saps?

Ho saps?

Saben les teues mans,

sap la teua pell,

si em pots agafar,

si jo t’agafaré?

Saben els teus ulls,

saben els teus anhels,

on estaré jo,

on ens veure’m?

Saben els teus llavis,

saben els teus cabells,

on seràs demà,

on serem després?

Saben els teus somnis,

sap el teu silenci,

quan despertaràs,

quan el trencarem?

Saps que sents, que vols?

Que goses, que tems?

Quin somni, quin desig?


qué
 pots tindre, que tens?


Sap el teu cor 

que és el que sent el meu?

Tu què és el que saps?

I jo? què és el que sé?

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Thomas Saliot.

Amor meu, horitzontal.

Amor meu, horitzontal.

Escolta Capseta de records

No hi ha al món amor més gran

que el teu amor horitzontal,

la teua abraçada m’empara

sempre que estic molt cansada,

tanque els ulls i t’imagine

em fas forta, em tranquilitzes.

La teua calentor m’estime

la teua dolçor silent,

la teua tendresa em fa viure

amb felicitat cada moment.

Cada dia et trobe a faltar

quan me’n vaig a treballar,

tu m’esperes quiet a casa,

i torne i no puc esperar

per estar al teu costat.

La teua abraçada és el cel

que m’envolta quan jo dorm,

en les hores de la son,

ens fonem sovint els dos,

i no se sap qui ets tu

i no se sap qui soc jo.

Em vols vestida o nueta,

maquillada i despentinada,

suada, neta i perfumada,

sols vols ser al meu costat.

Si estic malalta, m’envoltes,

si tinc gossera, fas comboi,

si fa calor, em destapes,

però junts estem tots dos.

A l’hivern amb la gelor,

hivernem de nit els dos,

cobrint-nos amb les flassades,

somiant que la nit ho és tot.

(A l’amor del meu llit.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera dIdalia Candelas

De matinada

De matinada

 

De matinada vas vindre a la meua vorera
regalant paraules,
afalacs amb propòsit de conquesta.
Vas trencar la meua defensa.

De matinada al meu baluard
vam fer una festa,
el dos bàndols dansant, celebrant
la nostra avinentesa.

De matinada em volies estimar,
quasi de dia era,
de matinada prometies aplegar,
fins a l’última frontera,

Et vaig dir que no,
que el dia aplegava,
ens havíem begut la nit sencera.
Però tens….

…una promesa meua.

De matinada m’he rebolicat,
a cau d’orella
confesse els meus desigs
a la lluna plena,
somriu còmplice del deliri,
d’aquesta bogeria meua.

La matinada em venç
en trencar l’alba,
i esdevens dels somnis la matèria

 

Imatge de capçalera de Fabian Pérez : Baladas en Buenos Aires

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons