Amor meu, horitzontal.

Amor meu, horitzontal.

Escolta Capseta de records

No hi ha al món amor més gran

que el teu amor horitzontal,

la teua abraçada m’empara

sempre que estic molt cansada,

tanque els ulls i t’imagine

em fas forta, em tranquilitzes.

La teua calentor m’estime

la teua dolçor silent,

la teua tendresa em fa viure

amb felicitat cada moment.

Cada dia et trobe a faltar

quan me’n vaig a treballar,

tu m’esperes quiet a casa,

i torne i no puc esperar

per estar al teu costat.

La teua abraçada és el cel

que m’envolta quan jo dorm,

en les hores de la son,

ens fonem sovint els dos,

i no se sap qui ets tu

i no se sap qui soc jo.

Em vols vestida o nueta,

maquillada i despentinada,

suada, neta i perfumada,

sols vols ser al meu costat.

Si estic malalta, m’envoltes,

si tinc gossera, fas comboi,

si fa calor, em destapes,

però junts estem tots dos.

A l’hivern amb la gelor,

hivernem de nit els dos,

cobrint-nos amb les flassades,

somiant que la nit ho és tot.

(A l’amor del meu llit.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera dIdalia Candelas

El Baró Roig Ratolí

El Baró Roig Ratolí

(Acompanyament musical: Rockaby Baby

Això era una vegada un ratolí que vivia a la ciutat i li deien Ratolí vivia a un xicotet jardí enmig de dos edificis antics, hi havia un arbre molt alt, alguns matolls i a vegades creixien algunes herbes i flors sense nom, també hi havia un parell de cudols on sa mare i ell prenien el sol.
Sa mare havia trobat un foradet a la base del tronc de l’arbre i allí havia anat fent la seua llar, tenien uns còmodes muntonets d’herba seca per a dormir, un racó on emmagatzemaven algunes llavors i alguns pinyols, i quan plovia o feia fred s’estava arrecerat i calentet.
Ratolí i sa mare eixien cada dia del seu cau, primer treien el morret i ensumaven l’aire per si els duia olor a perill, ja que el jardí donava a una placeta petita, i encara que no solien haver-hi altres animals, llevat d’algun gos pixant pels cantons, alguna vegada havien vist un gat. Els ratolins eren prudents i anaven amb molt de compte, no fos cas que tingueren algun ensurt; així doncs, treien el morret, ensumaven l’aire, i si tot anava bé eixien al jardí, feien un volt, buscaven les poques llavors i molletes que portava el vent, rossegaven alguna herbeta, prenien el solet i així, feien la seua vida tranquil·lets, sense molestar ningú.
Un dia una fera ferotge va fer aparició, mentre Ratolí i sa mare plegaven el sol. Tenia grosses les potes, i era alt, el seu cap era deu voltes el d’ells, i estava cobert d’un pel llarg amb forma de flames, bramava una vegada i una altra, i els ensenyava els claus afilats de la boca i la llengua fent burleta, era tan gran com un gat, però semblava més un gos. Ratolí i sa mare van quedar en xoc una estona, i quan per fi la por els va permetre reaccionar, començaren a córrer pel jardí, però la bèstia els perseguia pel jardí, la mare cridava, Ratolí també, i la fera ferotge els assetjava i bramava sense parar.
Tant va córrer ratolí que va eixir del jardí a la plaça, i va trobar que allò era molt més gran del que li havia semblat des del seu jardí, mirava enrere espantat per la bèstia persecutora, mirava cap a la plaça i ell s’esglaiava de la grandiositat d’allò que tenia davant, mirava al cel i no veia fons, ni formes, i per fi va mirar cap a un dels edificis que hi havia al costat del jardí i va veure la portalada oberta, la bèstia semblava haver-lo oblidat, bordava en direcció al cau i suposava que sa mare s’hi hauria enfilat dins, però no podria eixir fins que aquella fera se n’anàs i ell tampoc no podria entrar.

Va respirar a fons, es va armar de valor i va fer unes passes en direcció a aquella portalada, i va començar a cridar tan fort com la seua gola de ratolí li permetia.

Iiiiiiiiiiiiii….iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Mentre corria d’un costat a l’altre de la portalada, buscant d’atraure a aquell animalot, i va eixir i va entrar al jardí, va córrer cridant per davant seu i quan per fi l’animal el va veure i va començar a perseguir-lo va córrer cap a l’interior de l’edifici tan apressa com les seues potetes de ratolí li permetien mentre la fera ferotge l’empaitava.
De sobte, d’un lateral de l’entrada un ésser humà va sortir disparat cap on ell anava, corrent darrere la fera ferotge i cridant; ell que estava aplegant al fons del vestíbul, sentia que li fallaven les forces i les potetes li reclamaven un respir quan de sobte la porta del fons es va obrir i va sortir un altre humà. Ratolí no va pensar, va córrer pel mig de les seues patotes gegants i va ficar-se darrere la porta, amb l’esperança que entre els dos humans s’encarregaren d’aquell animal.

Darrere la porta hi havia una enorme escalera, no hi havia forma de pujar-la i baixar-la, sols era possible deixant-se caure pels escalons, Ratolí esperava no haver-ho de fer, perquè es faria mal i perquè no hi hauria forma de tornar a pujar.
Als costats de la porta hi havia dos finestrals des dels quals es podia veure el vestíbul i va treure el cap. El que va veure li va agradar, els dos humans havien aüixat al gos i l’havien fet fora, va rebufar i va començar a calmar-se, ara sols havia d’esperar que algú obrís la porta per tornar a eixir i creuar el vestíbul per tornar al petit jardí i trobar-se amb la mare. Davant just del finestral hi havia un carretó carregat amb caixes de cartró i ratolí es va amagar darrere d’una de les caixes, havia vist abans aquell carretó i sovint eixia de l’edifici carregat de caixes, no podia creure la sort que podia tindre, els humans farien el gos fora i Ratolí podria eixir tranquil·lament i sense ser vist, amagat darrere una caixa en un raconet ombrívol del carretó i baixar d’un bot en aplegar a la plaça i tornar al jardí.

L’home que havia eixit per la porta al vestíbul, va tornar a pel carretó, i Ratolí va procurar estar-se ben quietet, el carretó va començar a moure’s, ja tornava a casa. Es va parar una estona, i va moure’s de nou. Es va detindre de sobte, les caixes començaren a moure’s i Ratolí va eixir de l’amagatall per enfilar ca a casa, però alguna cosa havia anat malament, no estaven al carrer, estaven a un passadís quasi tan llarg com el vestíbul, ple de caixes. Ratolí mirava en totes les direccions nerviós, ensumava l’aire buscant un alé fresc d’aire de carrer, però no el trobava, estava nerviós i començava a estar espantat de debò, estava perdut dins l’edifici, no sabia si podria tornar a eixir, ni si tornaria a veure sa mare.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera de Leo Lionni.

 

Què pots fer amb un poema d’Estellés?

Què pots fer amb un poema d’Estellés?

El parles, el lliges, l’escrius, el musiques,

el composes, el cantes, el balles, el cuines,

te’l menges, te’l beus, es bufeu, et burles,

el mires, li agrades, festeges, el desitges,

l’estimes, l’esguites, el netejes, l’ignores,

el deixes, l’agafes, l’interpretes, el somies,

el teatralitzes,  l’odies, el plores, el pateixes,

el gaudeixes, te’l tatues, el retalles,  el cuses,

el pintes, el dibuixes, el rapeges, el recites …

faces el que faces, amb tot el fas viure !

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Racons de ciutat.

Racons de ciutat.

 

Racons de ciutat salvatges,

amagats, plens d’art urbà,

silenci de migdiada

rebel a la urbanitat,

batega el cor de la terra,

les arrels trauen el cap,

trauen brots verds i tendres,

reclamen llum, terra i sol.

 

Imatge de Capçalera de Cecília Berenguer Moragues.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

El petit bosc

El petit bosc

 

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

De matinada

De matinada

 

De matinada vas vindre a la meua vorera
regalant paraules,
afalacs amb propòsit de conquesta.
Vas trencar la meua defensa.

De matinada al meu baluard
vam fer una festa,
el dos bàndols dansant, celebrant
la nostra avinentesa.

De matinada em volies estimar,
quasi de dia era,
de matinada prometies aplegar,
fins a l’última frontera,

Et vaig dir que no,
que el dia aplegava,
ens havíem begut la nit sencera.
Però tens….

…una promesa meua.

De matinada m’he rebolicat,
a cau d’orella
confesse els meus desigs
a la lluna plena,
somriu còmplice del deliri,
d’aquesta bogeria meua.

La matinada em venç
en trencar l’alba,
i esdevens dels somnis la matèria

 

Imatge de capçalera de Fabian Pérez : Baladas en Buenos Aires

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Esborrall

Esborrall

)

 

Saps que tinc?
El que et falta.
Massa voltes he abraçat
un amor nocturn, fugaç,
les micones de la nit,
uns ulls amb alcohol velats,
boques plenes de paraules
d’amor, promeses que es perden,
dies d’espera despietada,
nits en blanc, dits forçats
a humir l’esperança en va.
De nou decebre’s, de nou,
per què res nou no hi ha,
no sona, el telèfon, no n’hi han,
no en tens, ni mai en tindràs.
No ho entenc, no ho he planejat,
ha passat i estic disposta,
de nou tot un enrenou,
em trau de la meua calma,
de nou desperten passions,
i de nou vull ser a ma casa,
al meu temps, al meu treball,
al meu esforç, al meu parc,
a la meua solitud triada.

De nou em sent decebuda,
de nou em torne a amagar.
De nou vull desaparéixer,
i ser lluny d’aquest mercat.

Saps que sóc?
El que et sobra,
el que no goses triar,
la covardia, la farsa,
totes les mentides galants.

 

 

Imatge de Capçalera de Graffmatt. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

I

M’he fos amb tu.

Som.

Soc.

U.

(Imatge de capçalera d’Adam Martinakis)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons