La llista.

La llista.

 

Sempre tinc una llista de coses pendents, de coses encomanades, de coses que vull fer, coses que vull comprar, llegir, estudiar, cuinar… La llista és necessària, no sols per a organitzar el desastre que sovint tinc al cap, ja que no sóc massa amiga d’utilitzar agenda, sinó també per donar-me objectius, quefers i ocupacions, ja que, si bé des que visc sola tinc molt més temps lliure, també és cert que sovint em veig amb massa tasques pendents perquè a mesura que jo programe unes coses, en van sorgint d’altres.

Per exemple, tinc pendent organitzar tots els continguts del disc dur (especialment allò que te a veure amb gestions, estudis, escriptura, fotografies…), tinc pendent (des de fa anys!) descarregar les fotos de la càmera perquè d’ençà que tinc un mòbil amb càmera la tinc abandonada, i hi ha certes coses per a les quals no trobe mai el moment:

Estudiar, llegir i escriure, són tres de les que més m’agraden i per a les que més em costa trobar una estona.

Encara tinc pendent descobrir alguns llocs de la ciutat on fa vora vint anys que visc, fins i tot llocs del meu barri! Encara que és el barri al que menys temps he viscut.

I no parlem de les tasques de casa… Últimament s’han tornat en si mateixes un esdeveniment, quasi mai trobe el temps que necessite per plegar i guardar la roba, sempre trobe que és la tasca menys necessària i acabe tenint els calaixos i els armaris buits i un dels llits ple de roba per plegar.

Fa temps vaig fer un sistema de punts per motivar-me, cada tasca em donava uns punts que després podia invertir en oci, o en comprar coses que tinc llistades però que no són necessàries, capritxets.

Però, d’altra banda, també intente fer un exercici constant de renúncia a totes les coses que no necessite, vull tenir més espais lliures i menys calaixos plens de coses que no utilitze mai o quasi mai. I estalviar, que amb el meu sou és quasi un miracle.

El sistema fa mesos que el vaig abandonar, em va anar bé un temps, fins que la vida fa fer el que fa sempre: decidir per tu les coses que has de fer, posant urgència en les que no t’urgien i obligant-te a ajornar les que et venien de gust  o t’eren més urgents. La Llei de Murphy?

Però cada cert temps em revise per treure’m de sobre les excuses i posar-me mans a la feina, per reprendre els projectes més oblidats, els que començava a oblidar i els que encara no he mamprés i agafar impuls per escometre’ls.

La setmana que ve reprendré el contacte amb persones que fa temps que no hi veig, i destinaré totes les vesprades lliures de compromisos socials a traure profit de la biblioteca de l’Hospital ( he de començar prompte a preparar els exàmens i oposicions).

I dimecres o dijous he d’anar al teatre a la Nau.

Al llarg d’aquest mes he de començar almenys un treball manual i publicar almenys dues entrades al blog.

He de tornar a casa caminant quan isca de la biblioteca, és important per que m’agrada passejar i escoltar música, i les dues coses fan bona lliga.

He de fer galetes, o una coca maria. El que siga, però una opció de desdejuni casolana.

He de trobar una estona per a no fer res. L’avorriment ajuda aclarir idees i ha donat a llum alguns dels meus millors poemes.

Potser no sembla massa ambiciós, però vos assegure que no em resultarà gens fàcil trobar l’estona per fer-ho tot.

 

Sense excuses m’he quedat,

és hora de publicar,

l’hora és de composar

l’hora és, vés fent camí,

pren un llapis afilat

i esmola el que vulgues dir.

Sense excuses he vingut,

encara que m’ha costat

trobar l’estona i fluir.

Un ajut he demanat

al meu desnortat destí,

i entre festes i manatas

avuí trec la pols d’ací

i comence un nou any

amb intencions de seguir

de vindre més freqüentment,

portar els meus esborranys

perquè els pugueu tots gaudir.

 

Gràcies a Carla per la llista de coses que fer a l’hivern. En té una  per a cada estació de l’any.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Por Puta

Por Puta

Ella desapareció,

fue en una noche oscura.

…Si acaso se fue y no volvió 

por que quiso ir de aventuras….

¿Pasó por su casa, o no? 

¿Era su familia justa? 

¿Con que amistades andó? 

…Seguro que era su culpa…

¿Con qué ropa se vistió? 

…Siempre es ella la que busca…

¿La mataron? ¿se marchó?

…La mataron, fue por puta,

algo que ella provocó,

era una fresca, a dónde iba 

a esas horas? y en short?…

Los periódicos la juzgan, 

lo sugieren los que no 

la conocen, la prejuzgan. 

…Siempre tienen la razon, 

todo eso dicen, escucha, 

mira lo que se encontró,

eso? por ir con gentuza…

¿Fue por tener vida adulta?

Fue por que quiso un señor, 

uno  quiso hacerla suya, 

y aunque ella se resistió 

ha acabado en una tumba.

¡Vaya mierda de opinión,

vaya información absurda!

Se reduce todo en un:

Por que si es mujer, es puta.

…mejor es no defenderse,

dejar que le hubiera hecho suya…

Entonces sería un lobo más

de la manada, que abusa

excusándose en el juicio: 

se deja? Será que disfruta…

En más de cincuenta días no he publicado ni una palabra. Ojalá no hubiese razones para escribir y publicar estas, pero siento vergüenza ajena por el juicio al que los medios y la opinión ha sometido, somete y someterá a todas y cada una de las mujeres que son víctimas de agresión,  abuso y que son asesinadas por ser mujer. Os debía un poema. Ni una menos.

Imatge

 

Imagen de cabecera de Thomas Saliot

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Al segador

Al segador

Mai no he volgut escriure sobre tu, per què tot i que sempre he sabut que estaves ací, no volia mirar-te, no gosava anomenar-te, per què tard o d’hora t’havies d’emportar allò que més estime. Si bé tu no pots evitar-ho, ser ací, amb nosaltres, i ser qui s’encarrega d’aquesta feina que no voldria fer ningú, s’ha de tindre valor per tindre una feina que trenca cors, però jo no crec que en tingues, de valor, doncs no tens por: tu, a diferència de nosaltres, no te n’has d’anar, tu sempre hi seràs, i nosaltres et veurem sols una vegada.

Ja fa temps que has anat emportant-te gent del meu costat, ja fa temps que a causa teua tinc el cor tocat, i fa temps que he hagut de reaccionar i pensar com vull continuar el camí, ja que no tinc forma de saber quan arribaré a tu, i la manera de caminar ha de ser la meua, la que a mi em faça feliç, tot i que de tant en tant hauré de patir pena.

Ara em sent més a prop teu, has vingut a prop meu més d’una vegada, a endur-te gent que estimava, i a poc a poc t’has anat tornant Companya, Companya de camí, que silenciosa apareixes i desapareixes per les revoltes de les sendes que els vius transitem, i et quedes en els records dels qui se n’han anat amb tu, esdevens una presència perenne. Has vingut i no te n’aniràs, fins al dia que vingues per última vegada i serem companyes les dues, seré jo la que camine amb tu.

Sols espere que eixe dia t’assembles una mica a eixa Mort del Pratchett, a la que li agraden els gatets.

death_of_rats

 

De negre vaig, altra volta,
de negre i no és a treballar,
de negre vaig i és per dol:
avui he hagut de viatjar,
avui m’he vestit de negre
i no estava planejat.

T’he anat a veure, i no estaves,
sols amb records m’he trobat,
s’ha apagat la teua flama,
i el teu cos has deixat,
perquè l’honrem amb exèquies,
i et puguem acomiadar.

S’han encés les memòries,
han pres valor els records.

De negre anem, amb cares llargues,
el cor al puny, emocionats,
a dir-te adéu, a acomiadar-te,
a veure’t marxar en pau.

 

Imatges  de Paul Kidby

Música recomanada: El xiprer, de Joan Colomo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

A Lídia @EstelRoig5

A Lídia @EstelRoig5

Et despulles,

per vestir-te amb lletres,

compons cants on es barregen

sensacions, emocions, i aprens

amb cada mot,

en cada poema creixes,

et sents petita però,

insignificant, finita.

I ets tan gran, ets gegantina!

Davant tinc les teues fulles,

a penes et conec i ja tinc estima

pels teus versos, per la teua rima

les llegeix amb devoció,

no t’estic veient la cara,

però t’estic llegint el cor.

Ferida estic de debò,

pels dards de les teues lletres,

ferida d’admiració.
A Lídia @EstelRoig5
Diria que fa dos anys que et vaig veure i et vaig escoltar per primera vegada. Em va causar admiració la teua valentia; sense por, eixies al mig, davant de tots els que estàvem celebrant i festejant al nostre gran poeta valencià, Estellés I allí estaves tu, que ja te l’estimaves, que ja escrivies i ja llegies, sense por, clar, per què la por és enemic nostre, de la nostra llibertat i dels nostres somnis, ho dic per què la conec de ben a prop, la por.

Enguany de nou he tingut la sort de compartir unes hores, de nou celebrant a Estellés, amb tu; he tingut la sort d’escoltar-te, d’admirar-te: jove i forta, valenta i ferma, emocionada més madura, i alhora tendra.

Ara tinc el teu llibre, Metamorfosi de l’ Amor, a les meues mans, les teues lletres, paraules, versos, els teus ritmes i les teues rimes, la teua sinceritat, les teues inquietuds, un tros de tu que tot el món gaudirà.

I et done les gràcies: m’has regalat el teu llibre, i és un gran regal llegir-te, t’he llegit emocionada per què m’agrada descobrir el color de cada ànima i la veu de cada poeta.

Gràcies, Lidia, per cada lletra.

metamorfosi-de-l-amor

 Música recomanada: Invencibles (Els Catarres)

Imatge de Capçalera: Il·lustració de Carmen Ivars Jimenez, portada de Metamorfosi de l’Amor.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison

Casa, terra, llar.

Casa, terra, llar.

Quan torne a tu vull descans,

cerque la pau i l’alé de poble,

carrers tranquils, temps detés,

ets meditació viva quasi sempre;

i bons records, grans sabors,

l’olor dels records és teua.

De tu no em puc refiar, però,

tens un costat salvatge

i de sobte saltes,

desprevinguda m’agafes

i em fas girar del revés,

em poses cap per avall, com si gaudires

d’haver-me sorprés,

de reptar-me, de posar-me

a prova, per si deixe d‘estimar-te.

Però com vaig a deixar-te?

Tu ets tan meua com jo sóc teua,

casa, vida, carrer, record,

sabor, color, passat, present,

present cada volta menys,

i cada volta amb més anhel.

No crec que tu a mi em necessites,

com et necessite jo a tu,

tornar a tu després d’unes setmanes

de solitud, al bosc de ciment.

Però em vens de tant en tant a visitar,

al meu cap vens, al meu cor,

en un record ets, en una olor,

una recepta vella que jo conega,

somriures càlids, abraçades fidels,

en les veus que posen música als records,

als meus desitjos i  als agraïments.

Em fas mal, gairebé també,

com no me n’has de fer si jo t’estime?

Ah, però també m’estimes tu,

tot i que mai m’ho dius, ho sé,

tot i que vas canviant, no perds,

la teua essència mantens,

en tusóc jo, en tu he nascut,

i m’he criat, he crescut,

la teua essència és meua,

jo sóc teua i tu meua,

sóc tu, tu ets, jo, som una les dues,

som tots, som teus,

la nostra història tu ets,

la dels que anem i tornem,

dels que hem marxat,

dels que vindrem,

I tu has estat, estàs i estaràs,

i nosaltres esdevindrem

teus, el teu futur passat,

el teu absent present,

mentre hi hagi un benisser,

o un fill, o un net,

tots els que hem sigut tu,

serem tu, de nou, en ells.
Imatge de Olepo_ink

Escolta Pais Petit

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Pregària

Pregària

Versar l’ànima en paraules,
jugant a l’amagatall,
mostrar i cobrir de sobte
defugint mirades constants

Creant amb cada poesia
un idioma diferent,
per veure si encerte un dia
i aplegue al teu enteniment.

Barrege lletres i paraules,
sons, ritmes, rimes i jocs,
qui sap quants encisos forge,
si hauré arranjat ja cançons,

Tants poemes composats,
tants versos destrellatats,
que la llengua, si no rutllen,
un dia se m’ha de nugar.

Que la deessa insufle seny
als meus atrevits dissenys,
que si a mi paper no em fan,
algú trobe en ells un guany.

Imatge de capçalera de Patricia Ariel

Música recomanada: Mixtape de Jamie Cullum

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons