Estàvem junts
i jo tenia por.
Estava amb tu
i jo patia,
molt,
per si te n’anaves.
I te’n vas anar.
I ja no vaig tindre més por.
Estava desperta
i no gosava dormir,
mirava com dormies
al meu costat,
i patia,
pensant
que m’adormia,
i en despertar
no series al meu costat.
I em vaig adormir,
i em vaig despertar.
i no estaves.
I els malsons es van acabar.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Ama tu rizo y riza tus mechones,
sueltos, sin ley, libera tus cabellos,
eres de bucles y ondas universo,
tú cabellera fuente de helicoides.
Jueguen tus dedos en tirabuzones
sin preocuparte por encrespamiento, olvidando los nudosos tormentos
que recorrían antaño tus vellones.
Prende flores, ata cintas y perlas,
cabellera tornada cornucopia,
laberinto de ornamentos y trenzas.
Deja el viento acariciar tu melena,
deja al sol prestar su brillantez propia,
y embelesa cual celeste esfera.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Amb veus petites,
Veus que eren callades, tancades.
Encorsetades.
Vides anònimes, programades,
tancades entre parets,
i en gàbies de maternitat.
Secundàries perpètues de l’estament familiar,
cuidant de noves i velles vides,
tenint cura dels malalts.
I cuinant, i comprant i cosint i netejant.
I patint, i plorant, i parint i minvant.
Figurants de la vida, i de l’escena social,
somrient per compromís,
obligades a renunciar
a aventures i somnis,
a aspiracions i opinions.
Obligades.
A callar!
Hi ha veus, que van trobar les paraules,
el truc per desamagar,
veus que, desautoritzades
es van armar d’autoritat,
que van parlar sense demanar perdó,
permís ni conformitat,
que van cantar burlant censures,
Dones de cor rebel
que van dir les veritats.
i van exigir ser lliures, tindre drets, poder votar,
poder ser el que volgueren,
i ser considerades iguals.
Canvis van aconseguir
lletra a lletra, crit a crit,
protesta rere protesta,
i a elles hem d’agrair
el que som, el que tenim.
Hereves som de paraules
de les dones que han passat,
que van trobar el coratge
i van fer front a la por,
al rebuig i al què diran,
que van llegir i van escriure
i les hem de llegir i admirar.
Dones! alceu la veu!
No calleu! crideu ben alt!
Lluiteu i feu totes força,
que ens queda molt per guanyar!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
A prop del vent que se sent,
a la tardor i a l’hivern,
hi ha una cantonada buida, solitària,
on es corba el temps,
i passes pels records, et porta veus;
ara és ahir,
fa una estona era anys enrere.
De sobte sent un sospir,
no sé si teu, meu,
Serà present?
Serà passat
Serà ara?
Serà que tu l’hauràs notat?
Ha sigut tan sobtat i inesperat…
Gire la cantonada, i el vent em tira els cabells a la cara.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Imatge de Capçalera de http://www.pexels.com
No hem sigut ningú,
tan sols un apèndix d’algú altre.
No és la història
qui ens denega el dret de ser,
són ells,
sou vosaltres!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Una mirada errant,
una cerimònia d’excuses amb un somriure perenne,
i divina sang de café descafeïnat
amb la seua Hòstia de iogurt amb cereals.
Vuit hores de dogma diàries.
Una lletania monòtona de procedirs, una missa oficinal,
com una pregària, com un ritual:
Sempre s’ha fet així, sempre, i així sempre es farà
d’un mode dolent i desfasat,
i ara, ho has de fer tot sempre,
tal com t’han manat.
Has venut la teua ànima al dimoni buròcrata,
Has venut el teu temps, i ara no et pertany,
I ara ets subsidiària d’uns esforços forçadament inútils,
d’un funcionament desmarxat i viciat.
Assumeix-ho, t’has condemnat!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
…avui és un dia normal,
és un dia qualsevol en què, com és normal,
un home t’alça la veu,
potser per què com ets dona…
…però, és un d’eixos dies, normals,
en què un home et diu el que has de fer,
per què tu, segurament no ho saps, el que has de fer, saps?
potser no t’has enterat, tu que ets dona,
potser estàs espeseta, dona,
com que no t’has enterat, no?
potser no ho saps el que has de fer
tu? qué vas a saber…?
…i com no ets ningú, per que tu
no ets ningú, oi?
ni vas a dir res, perquè no pots dir res, dona,
doncs…un home, t’ha parlat mal,
un home t’ha tractat mal,
i ja està, no ha passat res,
perquè no passa res si un home et tracta mal,
no passa res si un home et parla mal,
no passa res si un home et diu que no t’enteres,
no passa res si un home et diu que estàs espeseta,
no passa res si et diu el que has de fer,
no passa res si un home t’alça la veu, dona,
perquè…és normal….
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Imatge de capçalera deThe Artfullmaker
Algunes voltes vols desaparéixer.
Algunes voltes, encara que no ho penses,
encara que no ho desitges,
desapareixes,
et desdibuixes,
et desfàs en l’aire,
et dissols en un silenci.
Algunes voltes et tornes part del mobiliari,
ningú no se n’adona,
no et miren,
no et veuen,
no et paren atenció.
Algunes voltes, encara que desapareixes,
saps que estàs
per què ho sents i et sents com un gerró,
immòbil i etern,
com una planta d’interior
oblidada en un racó,
veient-ho tot,
encara que no t’importe.
Imatge: Andrés Kal
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Germana, jo sí que et crec,
germana, i jo no estava,
però m’entren calfreds
en sentir la teua història,
això va ser violació!
Un abús és la sentència!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
Me’n vaig a passejar,
t’ho dic només entres a casa,
i em renyes,
sempre me’n vaig
quan vas a fer una altra cosa.
No fuig de tu,
ni dels teus costums oberts al públic,
els meus són íntims, privats,
no vull gent en ells,
no vull preguntes.
Però ací estic, esperant-te
m’he quedat i et sorprén.
Vull que sàpies que no m’amague,
vull que vingues i passeges,
vull que ho veges.
Te’n vens.
Caminar amb tu és estrany,
sempre ho faig sola,
tu m’agafes de la mà.
I xarres.
Al poquet xiules,
i jo de sobte em pare
mirant les flors de la vorera,
ensumant l’olor de l’herba;
trenque i m’assec
I mire.
El cel, la terra, l’horitzó,
les pinzellades del capvespre,
la mutant paleta de colors.
I parle.
Et dic que a voltes mire la llum
des de darrere de les fulles,
l’ombra que es mou sobre el paper;
parle del llibre de poemes,
sempre que passege se’n ve;
del verd de l’arbre, el de l’herba,
la rebel·lia de les flors anònimes,
la forma canviant dels núvols,
els colors que pinten la vesprada,
el vol dels pardals,
la forma de les branques;
et dic que a voltes em lleve els cristalls
i mire,
amb els meus ulls imperfectes,
que allunyen la mirada de les coses,
que ho esborronen,
que desdibuixen,
que ho barregen tot.
Els tanque a voltes,
i escolte i olore i sent:
ocells, aigua, motors llunyans
veus i rimes, passes i vent,
sorolls urbans, gent.
I mai no em farte,
si m’omplin les emocions,
tinc dues opcions:
llegir poesia, o escriure’n.
Somrius,
creient que has descobert un món: el meu,
que ací és on neixen les paraules, els secrets.
I calles.
I mentre escric em mires en silenci,
i em beses, sobtadament,
i poses l’ultima paraula a la vesprada,
al poema, al dia, al jorn,
amb un petó.
Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
