Amb veus petites,
Veus que eren callades, tancades.
Encorsetades.
Vides anònimes, programades,
tancades entre parets,
i en gàbies de maternitat.
Secundàries perpètues de l’estament familiar,
cuidant de noves i velles vides,
tenint cura dels malalts.
I cuinant, i comprant i cosint i netejant.
I patint, i plorant, i parint i minvant.
Figurants de la vida, i de l’escena social,
somrient per compromís,
obligades a renunciar
a aventures i somnis,
a aspiracions i opinions.
Obligades.
A callar!
Hi ha veus, que van trobar les paraules,
el truc per desamagar,
veus que, desautoritzades
es van armar d’autoritat,
que van parlar sense demanar perdó,
permís ni conformitat,
que van cantar burlant censures,
Dones de cor rebel
que van dir les veritats.
i van exigir ser lliures, tindre drets, poder votar,
poder ser el que volgueren,
i ser considerades iguals.
Canvis van aconseguir
lletra a lletra, crit a crit,
protesta rere protesta,
i a elles hem d’agrair
el que som, el que tenim.
Hereves som de paraules
de les dones que han passat,
que van trobar el coratge
i van fer front a la por,
al rebuig i al què diran,
que van llegir i van escriure
i les hem de llegir i admirar.
Dones! alceu la veu!
No calleu! crideu ben alt!
Lluiteu i feu totes força,
que ens queda molt per guanyar!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
