Invocació II

Invocació II

Continue reading “Invocació II”

Anuncis

Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

La llista.

La llista.

 

Sempre tinc una llista de coses pendents, de coses encomanades, de coses que vull fer, coses que vull comprar, llegir, estudiar, cuinar… La llista és necessària, no sols per a organitzar el desastre que sovint tinc al cap, ja que no sóc massa amiga d’utilitzar agenda, sinó també per donar-me objectius, quefers i ocupacions, ja que, si bé des que visc sola tinc molt més temps lliure, també és cert que sovint em veig amb massa tasques pendents perquè a mesura que jo programe unes coses, en van sorgint d’altres.

Per exemple, tinc pendent organitzar tots els continguts del disc dur (especialment allò que te a veure amb gestions, estudis, escriptura, fotografies…), tinc pendent (des de fa anys!) descarregar les fotos de la càmera perquè d’ençà que tinc un mòbil amb càmera la tinc abandonada, i hi ha certes coses per a les quals no trobe mai el moment:

Estudiar, llegir i escriure, són tres de les que més m’agraden i per a les que més em costa trobar una estona.

Encara tinc pendent descobrir alguns llocs de la ciutat on fa vora vint anys que visc, fins i tot llocs del meu barri! Encara que és el barri al que menys temps he viscut.

I no parlem de les tasques de casa… Últimament s’han tornat en si mateixes un esdeveniment, quasi mai trobe el temps que necessite per plegar i guardar la roba, sempre trobe que és la tasca menys necessària i acabe tenint els calaixos i els armaris buits i un dels llits ple de roba per plegar.

Fa temps vaig fer un sistema de punts per motivar-me, cada tasca em donava uns punts que després podia invertir en oci, o en comprar coses que tinc llistades però que no són necessàries, capritxets.

Però, d’altra banda, també intente fer un exercici constant de renúncia a totes les coses que no necessite, vull tenir més espais lliures i menys calaixos plens de coses que no utilitze mai o quasi mai. I estalviar, que amb el meu sou és quasi un miracle.

El sistema fa mesos que el vaig abandonar, em va anar bé un temps, fins que la vida fa fer el que fa sempre: decidir per tu les coses que has de fer, posant urgència en les que no t’urgien i obligant-te a ajornar les que et venien de gust  o t’eren més urgents. La Llei de Murphy?

Però cada cert temps em revise per treure’m de sobre les excuses i posar-me mans a la feina, per reprendre els projectes més oblidats, els que començava a oblidar i els que encara no he mamprés i agafar impuls per escometre’ls.

La setmana que ve reprendré el contacte amb persones que fa temps que no hi veig, i destinaré totes les vesprades lliures de compromisos socials a traure profit de la biblioteca de l’Hospital ( he de començar prompte a preparar els exàmens i oposicions).

I dimecres o dijous he d’anar al teatre a la Nau.

Al llarg d’aquest mes he de començar almenys un treball manual i publicar almenys dues entrades al blog.

He de tornar a casa caminant quan isca de la biblioteca, és important per que m’agrada passejar i escoltar música, i les dues coses fan bona lliga.

He de fer galetes, o una coca maria. El que siga, però una opció de desdejuni casolana.

He de trobar una estona per a no fer res. L’avorriment ajuda aclarir idees i ha donat a llum alguns dels meus millors poemes.

Potser no sembla massa ambiciós, però vos assegure que no em resultarà gens fàcil trobar l’estona per fer-ho tot.

 

Sense excuses m’he quedat,

és hora de publicar,

l’hora és de composar

l’hora és, vés fent camí,

pren un llapis afilat

i esmola el que vulgues dir.

Sense excuses he vingut,

encara que m’ha costat

trobar l’estona i fluir.

Un ajut he demanat

al meu desnortat destí,

i entre festes i manatas

avuí trec la pols d’ací

i comence un nou any

amb intencions de seguir

de vindre més freqüentment,

portar els meus esborranys

perquè els pugueu tots gaudir.

 

Gràcies a Carla per la llista de coses que fer a l’hivern. En té una  per a cada estació de l’any.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Por Puta

Por Puta

Ella desapareció,

fue en una noche oscura.

…Si acaso se fue y no volvió 

por que quiso ir de aventuras….

¿Pasó por su casa, o no? 

¿Era su familia justa? 

¿Con que amistades andó? 

…Seguro que era su culpa…

¿Con qué ropa se vistió? 

…Siempre es ella la que busca…

¿La mataron? ¿se marchó?

…La mataron, fue por puta,

algo que ella provocó,

era una fresca, a dónde iba 

a esas horas? y en short?…

Los periódicos la juzgan, 

lo sugieren los que no 

la conocen, la prejuzgan. 

…Siempre tienen la razon, 

todo eso dicen, escucha, 

mira lo que se encontró,

eso? por ir con gentuza…

¿Fue por tener vida adulta?

Fue por que quiso un señor, 

uno  quiso hacerla suya, 

y aunque ella se resistió 

ha acabado en una tumba.

¡Vaya mierda de opinión,

vaya información absurda!

Se reduce todo en un:

Por que si es mujer, es puta.

…mejor es no defenderse,

dejar que le hubiera hecho suya…

Entonces sería un lobo más

de la manada, que abusa

excusándose en el juicio: 

se deja? Será que disfruta…

En más de cincuenta días no he publicado ni una palabra. Ojalá no hubiese razones para escribir y publicar estas, pero siento vergüenza ajena por el juicio al que los medios y la opinión ha sometido, somete y someterá a todas y cada una de las mujeres que son víctimas de agresión,  abuso y que son asesinadas por ser mujer. Os debía un poema. Ni una menos.

Imatge

 

Imagen de cabecera de Thomas Saliot

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Al segador

Al segador

Mai no he volgut escriure sobre tu, per què tot i que sempre he sabut que estaves ací, no volia mirar-te, no gosava anomenar-te, per què tard o d’hora t’havies d’emportar allò que més estime. Si bé tu no pots evitar-ho, ser ací, amb nosaltres, i ser qui s’encarrega d’aquesta feina que no voldria fer ningú, s’ha de tindre valor per tindre una feina que trenca cors, però jo no crec que en tingues, de valor, doncs no tens por: tu, a diferència de nosaltres, no te n’has d’anar, tu sempre hi seràs, i nosaltres et veurem sols una vegada.

Ja fa temps que has anat emportant-te gent del meu costat, ja fa temps que a causa teua tinc el cor tocat, i fa temps que he hagut de reaccionar i pensar com vull continuar el camí, ja que no tinc forma de saber quan arribaré a tu, i la manera de caminar ha de ser la meua, la que a mi em faça feliç, tot i que de tant en tant hauré de patir pena.

Ara em sent més a prop teu, has vingut a prop meu més d’una vegada, a endur-te gent que estimava, i a poc a poc t’has anat tornant Companya, Companya de camí, que silenciosa apareixes i desapareixes per les revoltes de les sendes que els vius transitem, i et quedes en els records dels qui se n’han anat amb tu, esdevens una presència perenne. Has vingut i no te n’aniràs, fins al dia que vingues per última vegada i serem companyes les dues, seré jo la que camine amb tu.

Sols espere que eixe dia t’assembles una mica a eixa Mort del Pratchett, a la que li agraden els gatets.

death_of_rats

 

De negre vaig, altra volta,
de negre i no és a treballar,
de negre vaig i és per dol:
avui he hagut de viatjar,
avui m’he vestit de negre
i no estava planejat.

T’he anat a veure, i no estaves,
sols amb records m’he trobat,
s’ha apagat la teua flama,
i el teu cos has deixat,
perquè l’honrem amb exèquies,
i et puguem acomiadar.

S’han encés les memòries,
han pres valor els records.

De negre anem, amb cares llargues,
el cor al puny, emocionats,
a dir-te adéu, a acomiadar-te,
a veure’t marxar en pau.

 

Imatges  de Paul Kidby

Música recomanada: El xiprer, de Joan Colomo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

A Lídia @EstelRoig5

A Lídia @EstelRoig5

Et despulles,

per vestir-te amb lletres,

compons cants on es barregen

sensacions, emocions, i aprens

amb cada mot,

en cada poema creixes,

et sents petita però,

insignificant, finita.

I ets tan gran, ets gegantina!

Davant tinc les teues fulles,

a penes et conec i ja tinc estima

pels teus versos, per la teua rima

les llegeix amb devoció,

no t’estic veient la cara,

però t’estic llegint el cor.

Ferida estic de debò,

pels dards de les teues lletres,

ferida d’admiració.
 A Lídia @EstelRoig5
Diria que fa dos anys que et vaig veure i et vaig escoltar per primera vegada. Em va causar admiració la teua valentia; sense por, eixies al mig, davant de tots els que estàvem celebrant i festejant al nostre gran poeta valencià, Estellés I allí estaves tu, que ja te l’estimaves, que ja escrivies i ja llegies, sense por, clar, per què la por és enemic nostre, de la nostra llibertat i dels nostres somnis, ho dic per què la conec de ben a prop, la por.

Enguany de nou he tingut la sort de compartir unes hores, de nou celebrant a Estellés, amb tu; he tingut la sort d’escoltar-te, d’admirar-te: jove i forta, valenta i ferma, emocionada més madura, i alhora tendra.

Ara tinc el teu llibre, Metamorfosi de l’ Amor, a les meues mans, les teues lletres, paraules, versos, els teus ritmes i les teues rimes, la teua sinceritat, les teues inquietuds, un tros de tu que tot el món gaudirà.

I et done les gràcies: m’has regalat el teu llibre, i és un gran regal llegir-te, t’he llegit emocionada per què m’agrada descobrir el color de cada ànima i la veu de cada poeta.

Gràcies, Lidia, per cada lletra.

metamorfosi-de-l-amor

 Música recomanada: Invencibles (Els Catarres)

Imatge de Capçalera: Il·lustració de Carmen Ivars Jimenez, portada de Metamorfosi de l’Amor.

 

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison