Imatge de capçalera: foto del terra estorat de tardor del camí al Santuari de la Nostra Senyora de les Angoixes, Conca. Autora: Cecília Berenguer Moragues.
Dones fortes, poderoses, que pel meu món heu passat, busque jo les vostres ombres, les passes que s’han esborrat, les històries silencioses, les veus que vos van callar, aclariu-vos fort les goles i deixeu-vos escoltar! El vostre esperit demane Que m’assistisca a mi ja musses meues, deesses, bruixes i xafarderes, mares, comares i mestres, artistes, cantants, poetesses: Vostre és el meu mirall! Jo vos vinc a demanar:
insufleu-me de les forces que a cap no vos van faltar, en vosaltres tinc la guia, el meu cor, i el meu esguard, La meua veu serà camí d’allò que m’aneu a inspirar.
Amb veus petites,
Veus que eren callades, tancades.
Encorsetades.
Vides anònimes, programades,
tancades entre parets,
i en gàbies de maternitat.
Secundàries perpètues de l’estament familiar,
cuidant de noves i velles vides,
tenint cura dels malalts.
I cuinant, i comprant i cosint i netejant.
I patint, i plorant, i parint i minvant.
Figurants de la vida, i de l’escena social,
somrient per compromís,
obligades a renunciar
a aventures i somnis,
a aspiracions i opinions.
Obligades.
A callar!
Hi ha veus, que van trobar les paraules,
el truc per desamagar,
veus que, desautoritzades
es van armar d’autoritat,
que van parlar sense demanar perdó,
permís ni conformitat,
que van cantar burlant censures,
Dones de cor rebel
que van dir les veritats.
i van exigir ser lliures, tindre drets, poder votar,
poder ser el que volgueren,
i ser considerades iguals.
Canvis van aconseguir
lletra a lletra, crit a crit,
protesta rere protesta,
i a elles hem d’agrair
el que som, el que tenim.
Hereves som de paraules
de les dones que han passat,
que van trobar el coratge
i van fer front a la por,
al rebuig i al què diran,
que van llegir i van escriure
i les hem de llegir i admirar.
Dones! alceu la veu!
No calleu! crideu ben alt!
Lluiteu i feu totes força,
que ens queda molt per guanyar!
A prop del vent que se sent,
a la tardor i a l’hivern,
hi ha una cantonada buida, solitària,
on es corba el temps,
i passes pels records, et porta veus;
ara és ahir,
fa una estona era anys enrere.
De sobte sent un sospir,
no sé si teu, meu,
Serà present?
Serà passat
Serà ara?
Serà que tu l’hauràs notat?
Ha sigut tan sobtat i inesperat…
Gire la cantonada, i el vent em tira els cabells a la cara.
…avui és un dia normal,
és un dia qualsevol en què, com és normal,
un home t’alça la veu,
potser per què com ets dona…
…però, és un d’eixos dies, normals,
en què un home et diu el que has de fer,
per què tu, segurament no ho saps, el que has de fer, saps?
potser no t’has enterat, tu que ets dona,
potser estàs espeseta, dona,
com que no t’has enterat, no?
potser no ho saps el que has de fer
tu? qué vas a saber…?
…i com no ets ningú, per que tu
no ets ningú, oi?
ni vas a dir res, perquè no pots dir res, dona,
doncs…un home, t’ha parlat mal,
un home t’ha tractat mal,
i ja està, no ha passat res,
perquè no passa res si un home et tracta mal,
no passa res si un home et parla mal,
no passa res si un home et diu que no t’enteres,
no passa res si un home et diu que estàs espeseta,
no passa res si et diu el que has de fer,
no passa res si un home t’alça la veu, dona,
perquè…és normal….