Habitació de convidats

Hui s’obre una altra porta, la casa s’ha reformat, he preparat un espai per a rebre convidats, desitge que molt a gust estiguen ací allotjats. 

Ací el primer que d’ells ha estat; Benvingut Andreu Pèlachs:

En el meu somni aquest poema era una cançó, i amb la melodia que encara tenia al cap al despertar he copiat la tornada i he començat a posar-hi la resta de la lletra (que no recordava, només la de la tornada i en especial el “Nunca, mai més” de l’últim vers, però sí recordava el tema de què tractava):

D’empeus, des de la balconada escric

Els dits es passegen sens saber què dir

El reflex de la blanca llum, un sospir

Singlot, un record, tornar a començar… som-hi.

La pantalla em retorna el teu últim prec

Eixes lletres em fereixen com mai ho han fet

Més tu i jo no som ja nosaltres

Ho sé, ho veus, hem cremat el nostre moment.

I és que no en traurem res

De perdre el temps…

No cal que em busquis

“Nunca”, mai més.

Teclejo en la foscor aquest matí d’agost

Intento expressar-te un dolor que no cessa

Un mal compartit que un dia fou joia

Pes mort restant de tanta benaurança

I llavors recordo… recordo altre cop…

I torno a caure en l’encís de l’enyor

Tendres moments tintats pel temps

I la necessitat present…

Però no en traurem res

De perdre el temps…

No cal que em busquis

“Nunca”, mai més.

Un nou dia s’alça indiferent al nostre dol

Amb ell la promesa d’un nou començar

Esforça’t, ajuda’m, trenquem eix condol

Mon somni, i el teu, demanen despertar

Em frego els ulls; el plor ha acabat.

Les mans recorren ara el teclat

Desitjant que entenguis la meva intenció

Una última vegada, t’obro el cor:

Ja no en traurem res

De perdre el temps…

T’ho prego, no em busquis

“Nunca”, mai més.

Acompanya el poema amb música: On the mend, Foo Fighters

Imatge de Tim Zeltner, At the Crossroads