Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.