Contes de mitgerols

Contes de mitgerols

De refiló va mirar la canya i el fil, no hi havia moviment, tampoc no li importava gaire, tot i que era hivern el dia era càlid, no feia gens de vent i el sol lluïa amb força i l’aire portava olor d’herba fresca, i era el moment perfecte per a una migdiada, va cloure els ulls i es va visualitzar a si mateixa allà girada, deixant passar la vesprada remolejant, sense pressa ni perill. Era una cosa que de tant en tant havia de fer. Va sentir un xapoteig i va obrir els ulls incorporant-se. Havia picat, va agafar la canya y va començar a treure el fil a poc a poc, calculant, i al cap d’una estona tenia una truita esvarant-se-li pels dits. Va obrir la cistella i va deixar la nova captura i va preparar la canya per a llençar-la de nou, tenia més que de sobra per al sopar de hui, però estava fent una bona vesprada i estava tenint sort i una de les maneres que un mitgerol podia passar la vesprada més feliçment era pescant.
Quan tornés a casa potser visitaria la vella Molly i dur-li un parell de peces grosses, la dona feia anys que patia de les cames i només entrava la tardor deixava d’eixir del poble, no feia grans passejades, no se sentia gaire segura pels camins. Tampoc no li quedaven descendents directes al poble, s’havien mogut a Hobbiton i els veïns se’n feien càrrec d’ella. L’Ivy no estava quasi mai a casa, però ara era allà per uns temps, volia cel·lebrar les festes d’hivern i mentre hi era a Cavada Gran n’estava ben pendent. La vella Molly li agraïa els regals: verdures dels hortets, peixos, conills, pollastrets, bolets i rovellons. No li faltava res per dur l’alimentació fresca, sortida, suculenta i freqüent que acostumaven a tindre els mitgerols, i les estones de xerrada els hi feien bé totes dues, l’Ivy i la Molly.
L’Ivy estava contenta, enguany al tornar al poble havia estat preguntant, mirant i comparant; volia desempallegar-se de la petita casa on vivia, ja li faltava el lloc, i havia buscat una casa més gran, un nou forat a un turó amb cuina i uns quants rebosts, celler, saló amb biblioteca, habitacions per a allotjar als convidats….no era un gran smial, però no li faltaria lloc i podria exposar tots els objectes interessants que havia anat adquirint en les seues aventures i viatges: quadres, trofeus, mapes, gerrons, estores, mobles d’estils extravagants, llibres en llengües estranyes, receptaris, vestits a l’estil humà, èlfic o dels nans, algunes joies, un món d’objectes curiosos que no acostumaven a veure’s per la Comarca.

Als mitgerols els agradava tota classe de coses, eren aficionats a la pesca, a l’hort, a la cervesa, la rissa, la festa, la gent, a col·leccionar objectes curiosos i a presumir prou de tot. Els viatges havien fet l’Ivy guanyar una col·lecció prou interessant per als seus veïns de Cavada Gran, i ara que s’havia traslladat a una nova llar més gran i que estava decorant-la amb tota la seua col·lecció, s’esperaven fer una gran festa d’inauguració, tots durien regals: alguns portarien licor casolans, altres pastissos i plats típics de la comarca, molts esperaven també tastar les delicioses receptes de terres llunyanes que l’Ivy anava preparar; regals, per a agraïr la festa i donar la benvinguda, tal volta no una benvinguda definitiva, perquè l’Ivy, passat un temps sempre acabava tenint el desig de marxar lluny, buscant aventures noves, aconseguint nous trofeus, fent nous amics, i enyorant el forat hobbit, la petita llar de foc, les confortables flassades del llit i les lluminoses nits estelades de la Comarca.

Hi havia quelcom romàntic a ser lluny de casa, l’enyor la feia estimar la terra com si fos més seua que de ningú, somiava els arbres més verds, els rierols amb l’aigua més clara, les truites eren més grosses als seus records, que quan tornava, i per a la seua pipa sempre tenia més herba de la que podia fumar. No era estrany en acabar el jorn que és posàs al costat del foc, de qualsevol taverna, o al campament, amb la pipa a la boca, encara que no li quedara ni una trista fulla d’herba pipera.

Però quan estava a casa, a la Comarca, després de passar uns dies de festa amb els amics de sempre, de córrer tots els pobles i gaudir de les seues festes i tastar la cervesa, sempre estava buscant ocupacions, i sovint les ocupacions l’anaven a buscar a ella.

Però no avui, avui passaria la vesprada pescant, gitada a la gesta, gaudint de l’aire perfumat de verd i del càlid sòl de la comarca, fumant herba per a pipa, i en tornar a casa, li portaria les dues truites més grosses a la vella Molly. Una vesprada molt hobbit.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Silenci

Silenci

Els sorolls que mai s’apaguen,

dins el silenci ressonen:

quan s’ha tancat el teatre

és l’esperit de les obres,

el preludi d’ un concert,

de l’última nota el ressò

que s’esvaeix en el temps,

el segon abans del tro

en una nit de tempesta,

El dubte, la por, la vergonya,

 tenen un matís silent,

qui calla sovint escolta

o s’avorreix freqüentment.

Amarg si és indiferència,

silenci el final de tot és.

La respiració que cessa

quan s’acosta el primer bes.

Silenci, després de l’amor,

en una abraçada tendra,

és dolç, mirant al nadó

que al bressol fa una rebeca.

 

N’has fet tu, vot de silenci?

 

Ara s’esmuny entre els dos,

creix i creix i tot ho envolta,

imprimant-ho de congoix

a com un mur, que no es veu

i tu, que has apagat la llum

encesa amb les meues paraules

no veus ara el meu camí,

les busques i no les trobes.

M’has convidat a callar

quan has deixat d’escoltar-me,

i jo, dolguda, he callat,

doncs no vull enlluernar-te.

Es fa més gran i s’enredra

a les parets del meu món,

les banya com una pluja

que va gargotejant-ho tot.

Tu calles i ets la foscor,

busque llum en altres veus,

per a reprendre el meu rumb,

deixaré perdre’s paraules

que no puc dir, no les vols.

 

Silenci no és res, i ho és tot.

 

(Fuig del silenci )

(Imatge de capçalera de Joseba Larratxe)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Irrealitat

Irrealitat

(Acompanyament musical ací)

N’estic de tu prou farta,

absurda realitat,

cruel i grollera fal·lacia

ets una imposició angoixant

Em fas sentir errada,

en equivocació constant,

imperes en la forma

i en el color donat.

No t’agraden les dones

i els homes alliberats,

aquells que gens encaixen

en l’estigma social.

Jo no sé ser qui esperes,

no ho vull, ja hi he estat,

al teu motlle ridícul,

on sols em puc trencar.

Jo busque desaprendre,

tornar els ulls i el cor,

a la mirada més jove

la que tenia d’infant,

a l’emoció que porta

ingent felicitat.

No sé si entens que dic,

no estàs acostumada,

a tenir sobresalts,

a ésser qüestionada.

No demane respecte,

no busque aprovació,

compassió o ser correcte

sols dic que ser qui sóc,

és el que puc i vull,

és el que pots i vols,

el que devem ser tots.

 

(Imatge de capçalera: Kim Haskins

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Amor meu, horitzontal.

Amor meu, horitzontal.

Escolta Capseta de records

No hi ha al món amor més gran

que el teu amor horitzontal,

la teua abraçada m’empara

sempre que estic molt cansada,

tanque els ulls i t’imagine

em fas forta, em tranquilitzes.

La teua calentor m’estime

la teua dolçor silent,

la teua tendresa em fa viure

amb felicitat cada moment.

Cada dia et trobe a faltar

quan me’n vaig a treballar,

tu m’esperes quiet a casa,

i torne i no puc esperar

per estar al teu costat.

La teua abraçada és el cel

que m’envolta quan jo dorm,

en les hores de la son,

ens fonem sovint els dos,

i no se sap qui ets tu

i no se sap qui soc jo.

Em vols vestida o nueta,

maquillada i despentinada,

suada, neta i perfumada,

sols vols ser al meu costat.

Si estic malalta, m’envoltes,

si tinc gossera, fas comboi,

si fa calor, em destapes,

però junts estem tots dos.

A l’hivern amb la gelor,

hivernem de nit els dos,

cobrint-nos amb les flassades,

somiant que la nit ho és tot.

(A l’amor del meu llit.)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera dIdalia Candelas

El petit bosc

El petit bosc

 

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

De matinada

De matinada

 

De matinada vas vindre a la meua vorera
regalant paraules,
afalacs amb propòsit de conquesta.
Vas trencar la meua defensa.

De matinada al meu baluard
vam fer una festa,
el dos bàndols dansant, celebrant
la nostra avinentesa.

De matinada em volies estimar,
quasi de dia era,
de matinada prometies aplegar,
fins a l’última frontera,

Et vaig dir que no,
que el dia aplegava,
ens havíem begut la nit sencera.
Però tens….

…una promesa meua.

De matinada m’he rebolicat,
a cau d’orella
confesse els meus desigs
a la lluna plena,
somriu còmplice del deliri,
d’aquesta bogeria meua.

La matinada em venç
en trencar l’alba,
i esdevens dels somnis la matèria

 

Imatge de capçalera de Fabian Pérez : Baladas en Buenos Aires

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Esborrall

Esborrall

)

 

Saps que tinc?
El que et falta.
Massa voltes he abraçat
un amor nocturn, fugaç,
les micones de la nit,
uns ulls amb alcohol velats,
boques plenes de paraules
d’amor, promeses que es perden,
dies d’espera despietada,
nits en blanc, dits forçats
a humir l’esperança en va.
De nou decebre’s, de nou,
per què res nou no hi ha,
no sona, el telèfon, no n’hi han,
no en tens, ni mai en tindràs.
No ho entenc, no ho he planejat,
ha passat i estic disposta,
de nou tot un enrenou,
em trau de la meua calma,
de nou desperten passions,
i de nou vull ser a ma casa,
al meu temps, al meu treball,
al meu esforç, al meu parc,
a la meua solitud triada.

De nou em sent decebuda,
de nou em torne a amagar.
De nou vull desaparéixer,
i ser lluny d’aquest mercat.

Saps que sóc?
El que et sobra,
el que no goses triar,
la covardia, la farsa,
totes les mentides galants.

 

 

Imatge de Capçalera de Graffmatt. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

I

M’he fos amb tu.

Som.

Soc.

U.

(Imatge de capçalera d’Adam Martinakis)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

De solitudine

De solitudine

(Acompanyament musical en els enllaços, comença per clickar ací )

Vaig estar molts anys vivint en pisos compartits, pisos en plural per què he passat per tres adreces i he tingut diferents experiències en cadascuna d’elles amb cada persona que l’atzar o el destí (potser ambdós plegats…) m’han posat al camí de la convivència; totes experiències enriquidores, fins i tot les que en aquells temps no foren les més bones.

L’últim d’aquests pisos era gran, molt gran: quatre habitacions, un menjador gegant, amb una terrassa enorme, una casera meravellosa que esdevingué primer veïna i després amiga, i tres companys de pis eventuals, ja que al llarg d’eixos quatre anys, sols una companya i jo estiguérem sempre presents, la resta de la gent se n’anava o venia nova.

Però, aplegà un moment en el qual per moltes raons vaig començar a pensar a moure’m i fer un pas endavant cap a la meua estimada independència, aquestes serien les més importants:

– L’ edat: anava cap als 35 i encara compartint pis! I qué? En el fons no hi ha una norma, però no volia aplegar als quaranta compartint pis, a no ser que algun aventurer s’aventure a enamorar-me;) Sort! 

– L’espai: tenia una habitació mitjanament gran, però la meitat o més de les meues coses -les que necessite més sovint- a casa els meus pares, al poble; i a banda d’això acusava la necessitat de tindre una habitació de convidats per què a vegades tinc alguna visita i haver d’emprar-la a un company o quadrar agendes per tindre lloc a casa dificultava les visites.

-El meu tarannà: sempre he sigut prou solitària (rara diuen que; friki, especificaré 😉 ), encara que quasi sempre he tingut companys de pis amb els que he tingut bona relació o fins i tot grans amistats, però mai ha desaparegut la necessitat de moments de solitud. Foreveralone rules!

-Necessitat de canvi: jo sóc conscient que la vida són cicles, etapes que s’obren i es tanquen, i les sent venir, créixer i acabar, i notava que necessitava ja un canvi en eixe sentit.

-Creixement personal: si, per què també sóc conscient que la vida ens va donant proves que passar, lliçons que aprendre, i a la meua edat, algunes persones han d’aprendre a viure en la família que han format, altres a viure lluny de la seua terra, altres a reinventar-se professionalment, i jo sembla que he d’aprendre a viure i estar sola. Encara que fins a cert punt he triat aquesta lliçó- tots triem la lliçó que volem, sembla que la vida a voltes t’ofereix l’opció però sempre hi ha d’altres. Jo volia passar per aquesta, això és ben segur.

Al principi vaig ser un poc indecisa, en un pis de quatre habitacions quasi sempre hi ha una habitació buida per a la qual es busca un company, i jo sempre mirava a dues bandes: buscava company, alhora que mirava preus de pisos de lloguer. Però moltes coses estaven enlaire:

Un estudi?
Un pis de 2-3 habitacions?
A quin barri?
Segur que vull estar jo sola?
Busque un pis de tres per a ser dos companys i tenir una habitació?
Podré pagar-ho sola?
I el propietari, serà bona persona o què? Que també n’hi han que son pa donar-los menjar a part…
Sabré estar sola o moriré d’avorriment?

Un dia, una de les meues compis – la meua compi, la meua amiga Eva, diria jo- em va dir que ella anava a deixar el pis al llarg de l’estiu, era una cosa que tard o d’hora havia de passar, llei de vida, i llavors, eixa intenció desdibuixada va prendre forma de bombeta elèctrica intermitent i es va encendre al meu cap: ara o mai!

I així, vaig decidir que jo també havia de volar, que me n’anava a ma casa, sols que encara no la tenia, la casa, ni sabia on estaria, ni com seria, ni com la volia, ni res! Però una vegada presa la decisió tot es va anar perfilant assoles:

– Millor pis que estudi: tenir habitacions és un plus, almenys dos.
– Ascensor, per favor i no més enllà d’un tercer ( pel vertigen!)
– A un barri tranquil del sud, o al centre.
– Reformat o en molt bon estat, res de cuxitrils.
– La quantitat màxima de lloguer i de despeses fixes (important!!).
– I tot via legal, mercí!

진우선-lucaslevitan-instagram-700x700

I….Xe! Va ser prendre la decisió i començar a sentir música al cor, un ritmet alegre i bufó, les coses les feia amb alegria i amb il·lusió, les penes em feien riure, estava de bon humor, la gent em deia: “estàs guapa, se’t veu bé, que contenta vas!” I era cert! Estava millor que mai, venia de bussejar un poc pel fons del pou -no massa que jo no sóc d’altures ni de profunditats- però el fet de veure venir la nova etapa, concretament aquesta etapa, em feia veure que les coses anaven a prendre forma de nou, era un canvi positiu, em portava coses que necessitava i volia, i temps per a mi, espai per a mi, amigues i família més a prop de casa, una ubicació nova, un nou barri per descobrir, un tast de llibertat més per a assaborir, més poder i més responsabilitat també, poder anar en boles, i qui sap quantes coses més!

I en tres mesos estrenava casa! Bé, no era un pis nou, ni gran, ni preciós, ni tots els mobles eren nous, ni tenia totes les comoditats del món, però és ma casa! I encara que els primers dies la trobava buida i estranya, a poc a poc vaig anar fent-me amb ella, decorant i organitzant al meu gust. Prompte vai fer un berenar d’inauguració en petit committee amb les compis de feina, i vaig rebre els primers il·lusionants regalets, i l’alegria se’m va arrodonir quasi tant com la panxa.

Però het ací, que la vida, que és prou sabuda em va fer les coses planeres: em va posar un company temporal, un que no havia previst en un principi i que a banda de ser una molt bona experiència (Hola Juanma! 😉 ) em va ajudar a passar la transició de compartir casa amb quatre persones a viure sola: ser dos companys era una experiència intermèdia que em va permetre gaudir de més espai i independència i d’acostumar-me progressivament a l’increment de les despeses, alhora que a poc a poc anava organitzant i planejant el temps i els projectes que volia anar escometent.

I vingué l’etapa d’enfrontar-se a la vida en solitari; ja n’havia fet algun tast quan estava al poble de vacances, a casa els meus pares mentre ells estiuejaven al camp, però ací havia d’estar sola jo amb mi mateixa, i a vegades jo no sóc fàcil de portar. Estar sol és fantàstic si estàs bé amb tu mateixa; si no ho estàs, no ho és gens. Per això aquesta etapa m’ha dut també un nou aprenentatge vital, he aprés a respectar-me, a estimar-me més, a encoratjar-me, a millorar la meua organització, però a ser condescendent, a no exigir-me massa tampoc, a deixar-me anar, o dur de tant en tant, a riure de les trollejades de la vida, a gaudir de la soledat, i no sols a casa, també al carrer, al parc; he tornat a torbar-me amb petits plaers que no gaudia des de feia anys: passejar per passejar, mirar tendes per mirar-les, pensar en coses que vull fer i anotar-les en llistats inacabables, experimentar en la cuina, comprar a tendes petites on comences per ser client i acabes sent un poc més, aprendre a ser un d’on visc i no sols d’on sóc.

La veritat és que tot i que em feia por avorrir-me d’estar sola o de mi mateixa, per ara no ho he aconseguit. Des del principi vaig començar a fer llistats de coses que volia fer, coses que m’il·lusionaven: esport, projectes, treballs manuals, amics que convidar, jocs nous, pelis que veure, sèries per mirar, llibres per a llegir, excursions per fer en solitari, receptes per a provar, decoracions, aficions…

3af97059d754da70385cf7261c04b2c6

Algunes coses les he fet ja, altres les estic fent, altres les faré, ja trobaré el temps, però sobretot he aprés molt, i continue aprenent, creixent i mantenint l’esperit positiu amb què vaig començar aquesta aventura.

Tanmateix he trobat temps per dur endavant aquest projecte del bloc: un projecte que va començar com una excusa per a escriure en valencià, però que s’ha acabat convertint en el rescat dels vells poemes que tenia en un calaix des de fa anys, en el retrobament amb la composició poètica a la qual ja no dedicava gaire temps i, per últim, en un mode de teràpia forçosa per què jo, que sempre he patit del mal de la vergonya, tinc molta facilitat per tancar-me en mi mateixa i és aquesta una forma d’obrir un clavill al món, de mostrar algunes de les coses que més m’acovardeixen i de ser valenta, per què la por, com la vergonya, en petites dosis no fa mal i et fa prudent, però en dosis majors és incapacitant, i jo sóc i seré capaç.

Així doncs, avui faig la mirada enrere, avui que fa poc més d’un any començava una nova aventura, que havia de significar un canvi d’etapa i de mentalitat que enriquiria el meu creixement constant.

I avui també, encete una nova línia, un nou camí, avui no hi ha versos, no vull que el ritme o la rima s’imposen; aquest serà un camí menys literari i que obri un poc més el clavill, comença amb la redacció d’aquest article d’opinió, pensament, reflexió, d’aquest trosset de diari, de cor, de mi.

Besets a tots!

(Totes les imatges d’aquesta entrada son un préstec de Lucas Levitan. Gràcies! )

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons