Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Anuncis

Invocació II

Invocació II

Continue reading “Invocació II”

Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

Por Puta

Por Puta

Ella desapareció,

fue en una noche oscura.

…Si acaso se fue y no volvió 

por que quiso ir de aventuras….

¿Pasó por su casa, o no? 

¿Era su familia justa? 

¿Con que amistades andó? 

…Seguro que era su culpa…

¿Con qué ropa se vistió? 

…Siempre es ella la que busca…

¿La mataron? ¿se marchó?

…La mataron, fue por puta,

algo que ella provocó,

era una fresca, a dónde iba 

a esas horas? y en short?…

Los periódicos la juzgan, 

lo sugieren los que no 

la conocen, la prejuzgan. 

…Siempre tienen la razon, 

todo eso dicen, escucha, 

mira lo que se encontró,

eso? por ir con gentuza…

¿Fue por tener vida adulta?

Fue por que quiso un señor, 

uno  quiso hacerla suya, 

y aunque ella se resistió 

ha acabado en una tumba.

¡Vaya mierda de opinión,

vaya información absurda!

Se reduce todo en un:

Por que si es mujer, es puta.

…mejor es no defenderse,

dejar que le hubiera hecho suya…

Entonces sería un lobo más

de la manada, que abusa

excusándose en el juicio: 

se deja? Será que disfruta…

En más de cincuenta días no he publicado ni una palabra. Ojalá no hubiese razones para escribir y publicar estas, pero siento vergüenza ajena por el juicio al que los medios y la opinión ha sometido, somete y someterá a todas y cada una de las mujeres que son víctimas de agresión,  abuso y que son asesinadas por ser mujer. Os debía un poema. Ni una menos.

Imatge

 

Imagen de cabecera de Thomas Saliot

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

A Lídia @EstelRoig5

A Lídia @EstelRoig5

Et despulles,

per vestir-te amb lletres,

compons cants on es barregen

sensacions, emocions, i aprens

amb cada mot,

en cada poema creixes,

et sents petita però,

insignificant, finita.

I ets tan gran, ets gegantina!

Davant tinc les teues fulles,

a penes et conec i ja tinc estima

pels teus versos, per la teua rima

les llegeix amb devoció,

no t’estic veient la cara,

però t’estic llegint el cor.

Ferida estic de debò,

pels dards de les teues lletres,

ferida d’admiració.
 A Lídia @EstelRoig5
Diria que fa dos anys que et vaig veure i et vaig escoltar per primera vegada. Em va causar admiració la teua valentia; sense por, eixies al mig, davant de tots els que estàvem celebrant i festejant al nostre gran poeta valencià, Estellés I allí estaves tu, que ja te l’estimaves, que ja escrivies i ja llegies, sense por, clar, per què la por és enemic nostre, de la nostra llibertat i dels nostres somnis, ho dic per què la conec de ben a prop, la por.

Enguany de nou he tingut la sort de compartir unes hores, de nou celebrant a Estellés, amb tu; he tingut la sort d’escoltar-te, d’admirar-te: jove i forta, valenta i ferma, emocionada més madura, i alhora tendra.

Ara tinc el teu llibre, Metamorfosi de l’ Amor, a les meues mans, les teues lletres, paraules, versos, els teus ritmes i les teues rimes, la teua sinceritat, les teues inquietuds, un tros de tu que tot el món gaudirà.

I et done les gràcies: m’has regalat el teu llibre, i és un gran regal llegir-te, t’he llegit emocionada per què m’agrada descobrir el color de cada ànima i la veu de cada poeta.

Gràcies, Lidia, per cada lletra.

metamorfosi-de-l-amor

 Música recomanada: Invencibles (Els Catarres)

Imatge de Capçalera: Il·lustració de Carmen Ivars Jimenez, portada de Metamorfosi de l’Amor.

 

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison

Casa, terra, llar.

Casa, terra, llar.

Quan torne a tu vull descans,

cerque la pau i l’alé de poble,

carrers tranquils, temps detés,

ets meditació viva quasi sempre;

i bons records, grans sabors,

l’olor dels records és teua.

De tu no em puc refiar, però,

tens un costat salvatge 

i de sobte saltes,

desprevinguda m’agafes

i em fas girar del revés,

em poses cap per avall, com si gaudires

d’haver-me sorprés, 

de reptar-me, de posar-me

a prova, per si deixe d‘estimar-te.

Però com vaig a deixar-te?

Tu ets tan meua com jo sóc teua,

casa, vida, carrer, record,

sabor, color, passat, present,

present cada volta menys,

i cada volta amb més anhel.

No crec que tu a mi em necessites,

com et necessite jo a tu,

tornar a tu després d’unes setmanes

de solitud, al bosc de ciment.

Però em vens de tant en tant a visitar,

al meu cap vens, al meu cor, 

en un record ets, en una olor,

una recepta vella que jo conega,

somriures càlids, abraçades fidels, 

en les veus que posen música als records,

als meus desitjos i  als agraïments.

Em fas mal, gairebé també,

com no me n’has de fer si jo t’estime?

Ah, però també m’estimes tu,

tot i que mai m’ho dius, ho sé,

tot i que vas canviant, no perds,

la teua essència mantens,

en tusóc jo, en tu he nascut,

i m’he criat, he crescut,

la teua essència és meua,

jo sóc teua i tu meua,

sóc tu, tu ets, jo, som una les dues,

som tots, som teus,

la nostra història tu ets,

la dels que anem i tornem,

dels que hem marxat,

dels que vindrem,

I tu has estat, estàs i estaràs,

i nosaltres esdevindrem 

teus, el teu futur passat,

el teu absent present,

mentre hi hagi un benisser,

o un fill, o un net,

tots els que hem sigut tu,

serem tu, de nou, en ells.
Imatge de Olepo_ink

Escolta Pais Petit

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons