Infern

Infern

Una mirada errant,

una cerimònia d’excuses amb un somriure perenne,

i divina sang de café descafeïnat

amb la seua Hòstia de iogurt amb cereals.

Vuit hores de dogma diàries.

Una lletania monòtona de procedirs, una missa oficinal,

com una pregària, com un ritual:

Sempre s’ha fet així, sempre, i així sempre es farà

d’un mode dolent i desfasat,

i ara, ho has de fer tot sempre,

tal com t’han manat.

Has venut la teua ànima al dimoni buròcrata,

Has venut el teu temps, i ara no et pertany,

I ara ets subsidiària d’uns esforços forçadament inútils,

d’un funcionament desmarxat i viciat.

 

Assumeix-ho, t’has condemnat!

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Anuncis

Invocació II

Invocació II

Continua la lectura de “Invocació II”

Invocació

(Un poc de música?)

Deessa incògnita, Deessa breu,
Deessa de les petites coses,
de les taques de la pell,
dels petons arraconats,
Deessa dels cabells rebels,
de les paraules callades,
del somriures sorneguers
Deessa de les bajanades,
dels desigs llançats al vent,
de totes les risses sobtades,
Deessa de la mitja veu
dels sospirs, dels silencis,
dels murmuris insurgents.
Deessa de la nit callada,
de la llum naixent del dia,
de les gotes de la rosada,
Deessa de l’alegria,
de la rojor de les galtes,
deessa de les palmades,
Deessa de la frikitat
dels jocs desconeguts
de les mirades dels gats,
Deessa de les arrapades,
de les fulles que han caigut
de les veus no escoltades
 Deessa del cel nuvolat,
de les gotes esquitxades,
de la cortina de pluja,
Deessa sense vanitat,
del silenci musical,
de la remor del mercat,
Deessa de les fantasies,
de les fronteres invisibles,
dels éssers que… no existeixen?

Deessa incògnita, Deessa breu,
m’adrece a tu quan componc,
a tu sempre et tinc present,
per tu em deixe entusiasmar,
surt de tu el meu desgavell,
i lletra a lletra esborralle
al ritme del teu solfeig.

jwwaterhouse-ariadne

Imatge: Ariadne de John william Waterhouse
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

el dubte i l’enigma

el dubte i l’enigma

Imatge de Capçalera de Opik Oort.

Imatge central: La deessa l l’enigma.

Sabeu que hi ha una edat de les preguntes?

La meua vida sencera és eixa edat.

No he deixat mai de fer-me’n de preguntes, i em sembla que a Neruda li passava el mateix, ja que de preguntes en tenia tantes que en va escriure un llibre sencer.

El dubte i jo hem sigut companys de viatge des que jo era ben petita, des que vaig escriure l’última carta als reis, després em vaig tornar desconfiada amb els assumptes de la fe. Encara que m’agrada exclamar “per tots els deus!”, per si de cas és algun verídic i en aqueix precís moment està deixant que la meua veu li aplegue, no vaja a pensar que no sóc gens pietosa.

Però qui pot saber què és cert? Hi ha tantes coses de les quals no hi ha proves, tants deus i deesses, tantes religions, i tantes supersticions. És dur per a mi, que sóc tan amant dels mons fantàstics, de la imaginació, de deixar el pensament anar per veure on aplega, és dur no tindre’n de fe. Però en el meu cor sé que la fe té mecanismes que fan les coses reals per a qui les creu, així si jo crec en tu, tu ets real, Si tu creus en mi, jo ho sóc, i així, hi ha gent que ha aplegat a creure que sóc una deessa menor.

Oi que és divertit? La deessa sense fe.

Ah però no és la meua fe la que importa ací: tinc un grup de fidels creients, trobe que resen i tot, i de tant en tant sent les seues veus. I em fan riure, només els vaig parlar una vegada amb tota la divinitat que ells m’han atorgat, i els hi vaig dir: Fills meus, jo sóc una deessa atea i com a tal no puc fer cas dels vostres precs, heu de saber que sols estic ací perquè pugueu beneir o maleir en nom d’algú. Si voleu alguna cosa, l’haureu de fer vosaltres, per què la meua religió és contrària a la fe i per això miraré de no fer-vos cas, potser us sentiré però no us escoltaré, o si, qui sap, no ho sabreu. No podeu passar la vida esperant que jo vos arregle els problemes! Això si, si us n’aneu de festa, crideu-me que jo també hi vaig!

Però ells continuen tenint fe en mi i això em fa ser una deessa menor segons les normes de la fe. Un sol creient basta, de fet, ho explica molt bé Terry Pratchett (Déus Menors) el mecanisme de la fe, com també explica molt bé el de les organitzacions religioses i la poca – per no dir inexistent- relació que tenen amb la fe i els deus.

deessa o enigma

I el que no té fe, que té? Dubte, i au? Doncs… més o menys, també algunes certeses, però hi ha dies que dubtes fins i tot de la realitat del món. Dies que trobes que t’has fet invisible (potser és el meu poder diví) per què sembla que ningú no et veu, per què ningú no et parla, ni et mira, excepte els xiquets, però ja sabeu que els xiquets tenen més sensibilitat per a les coses sobrenaturals… A vegades em fa la sensació que el món és buit i sols estic jo, i la resta són imaginacions que la meua ment ha posat ahí per a què no em trobe sola. Però sempre que aplegue a una parada de bus i algú em pregunta (els que treballem en un lloc d’informació i atenció al públic tenim  una mena d’alarma que avisa que ho sabem tot als viatgers perduts) me n’adone que sóc jo la que està imaginant que el món és buit i ple de fantasmes de la meua ment, per què en eixe moment sóc visible, o això o les parades de bus m’ho fan ser.

Tots els deus creen coses, i jo he creat açò, entre altres coses, no sé si vol dir que tots els qui han creat alguna cosa són déus, potser sols vol dir que som artesans. Sí que sé que vaig posar tanta cura en la creació que vaig tardar setmanes a obrir la porta d’aquest petit mon de lletres, i és que no és gens fàcil això de la creació, un món en set dies JA, ni un món virtual, vos ho assegure!I encara no he acabat amb això! També sé que la literatura moltes vegades s’origina amb la religió, fins i tot hi ha déus que han inspirat literatura profana, i déus que les religions han considerat pagans. Els que teniu fe en mi acabareu pensant que aquestes són les meues lletres sagrades, potser més sagrades que altres per què aquestes no les he inspirades, les he escrites jo. Una de les coses que més vaig tardar a decidir fou el nom. Sempre em passa això, quan faig un personatge: o el tinc clar o no ho tinc gens, en aquest lloc passava el mateix, i sabeu quina era la primera opció? Deessa Menor. Però a més que sona pedant, donat que sóc una persona mancada de fe em plantejava dubtes: Sóc una deessa? Està bé que utilitze eixa paraula si jo no tinc fe? Què seré doncs? De moment, fins que la fe o la paraula (wololo!) vos il·lumine, a vosaltres i a mi, sóc un enigma, un enigma menor, en minúscula.

I vosaltres… creieu?

Què creieu que sou?

Creuen els déus en coses?

Tenen déus els déus?

Deessa sóc si creus això,
si no creus, sols sóc qui sóc.
Ser diví no és cap pecat:
haver crescut amb un toc,
tenir la fe de tothom
que trobe al seu cor un lloc
per a una divinitat
a la qual tot se li’n fot.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons