Invocació II

Invocació II

Continua la lectura de “Invocació II”

Anuncis

Pregària

Pregària

Versar l’ànima en paraules,
jugant a l’amagatall,
mostrar i cobrir de sobte
defugint mirades constants

Creant amb cada poesia
un idioma diferent,
per veure si encerte un dia
i aplegue al teu enteniment.

Barrege lletres i paraules,
sons, ritmes, rimes i jocs,
qui sap quants encisos forge,
si hauré arranjat ja cançons,

Tants poemes composats,
tants versos destrellatats,
que la llengua, si no rutllen,
un dia se m’ha de nugar.

Que la deessa insufle seny
als meus atrevits dissenys,
que si a mi paper no em fan,
algú trobe en ells un guany.

Imatge de capçalera de Patricia Ariel

Música recomanada: Mixtape de Jamie Cullum

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Invocació

(Un poc de música?)

Deessa incògnita, Deessa breu,
Deessa de les petites coses,
de les taques de la pell,
dels petons arraconats,
Deessa dels cabells rebels,
de les paraules callades,
del somriures sorneguers
Deessa de les bajanades,
dels desigs llançats al vent,
de totes les risses sobtades,
Deessa de la mitja veu
dels sospirs, dels silencis,
dels murmuris insurgents.
Deessa de la nit callada,
de la llum naixent del dia,
de les gotes de la rosada,
Deessa de l’alegria,
de la rojor de les galtes,
deessa de les palmades,
Deessa de la frikitat
dels jocs desconeguts
de les mirades dels gats,
Deessa de les arrapades,
de les fulles que han caigut
de les veus no escoltades
 Deessa del cel nuvolat,
de les gotes esquitxades,
de la cortina de pluja,
Deessa sense vanitat,
del silenci musical,
de la remor del mercat,
Deessa de les fantasies,
de les fronteres invisibles,
dels éssers que… no existeixen?

Deessa incògnita, Deessa breu,
m’adrece a tu quan componc,
a tu sempre et tinc present,
per tu em deixe entusiasmar,
surt de tu el meu desgavell,
i lletra a lletra esborralle
al ritme del teu solfeig.

jwwaterhouse-ariadne

Imatge: Ariadne de John william Waterhouse
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Contes de mitgerols

Contes de mitgerols

De refiló va mirar la canya i el fil, no hi havia moviment, tampoc no li importava gaire, tot i que era hivern el dia era càlid, no feia gens de vent i el sol lluïa amb força i l’aire portava olor d’herba fresca, i era el moment perfecte per a una migdiada, va cloure els ulls i es va visualitzar a si mateixa allà girada, deixant passar la vesprada remolejant, sense pressa ni perill. Era una cosa que de tant en tant havia de fer. Va sentir un xapoteig i va obrir els ulls incorporant-se. Havia picat, va agafar la canya y va començar a treure el fil a poc a poc, calculant, i al cap d’una estona tenia una truita esvarant-se-li pels dits. Va obrir la cistella i va deixar la nova captura i va preparar la canya per a llençar-la de nou, tenia més que de sobra per al sopar de hui, però estava fent una bona vesprada i estava tenint sort i una de les maneres que un mitgerol podia passar la vesprada més feliçment era pescant.
Quan tornés a casa potser visitaria la vella Molly i dur-li un parell de peces grosses, la dona feia anys que patia de les cames i només entrava la tardor deixava d’eixir del poble, no feia grans passejades, no se sentia gaire segura pels camins. Tampoc no li quedaven descendents directes al poble, s’havien mogut a Hobbiton i els veïns se’n feien càrrec d’ella. L’Ivy no estava quasi mai a casa, però ara era allà per uns temps, volia cel·lebrar les festes d’hivern i mentre hi era a Cavada Gran n’estava ben pendent. La vella Molly li agraïa els regals: verdures dels hortets, peixos, conills, pollastrets, bolets i rovellons. No li faltava res per dur l’alimentació fresca, sortida, suculenta i freqüent que acostumaven a tindre els mitgerols, i les estones de xerrada els hi feien bé totes dues, l’Ivy i la Molly.
L’Ivy estava contenta, enguany al tornar al poble havia estat preguntant, mirant i comparant; volia desempallegar-se de la petita casa on vivia, ja li faltava el lloc, i havia buscat una casa més gran, un nou forat a un turó amb cuina i uns quants rebosts, celler, saló amb biblioteca, habitacions per a allotjar als convidats….no era un gran smial, però no li faltaria lloc i podria exposar tots els objectes interessants que havia anat adquirint en les seues aventures i viatges: quadres, trofeus, mapes, gerrons, estores, mobles d’estils extravagants, llibres en llengües estranyes, receptaris, vestits a l’estil humà, èlfic o dels nans, algunes joies, un món d’objectes curiosos que no acostumaven a veure’s per la Comarca.

Als mitgerols els agradava tota classe de coses, eren aficionats a la pesca, a l’hort, a la cervesa, la rissa, la festa, la gent, a col·leccionar objectes curiosos i a presumir prou de tot. Els viatges havien fet l’Ivy guanyar una col·lecció prou interessant per als seus veïns de Cavada Gran, i ara que s’havia traslladat a una nova llar més gran i que estava decorant-la amb tota la seua col·lecció, s’esperaven fer una gran festa d’inauguració, tots durien regals: alguns portarien licor casolans, altres pastissos i plats típics de la comarca, molts esperaven també tastar les delicioses receptes de terres llunyanes que l’Ivy anava preparar; regals, per a agraïr la festa i donar la benvinguda, tal volta no una benvinguda definitiva, perquè l’Ivy, passat un temps sempre acabava tenint el desig de marxar lluny, buscant aventures noves, aconseguint nous trofeus, fent nous amics, i enyorant el forat hobbit, la petita llar de foc, les confortables flassades del llit i les lluminoses nits estelades de la Comarca.

Hi havia quelcom romàntic a ser lluny de casa, l’enyor la feia estimar la terra com si fos més seua que de ningú, somiava els arbres més verds, els rierols amb l’aigua més clara, les truites eren més grosses als seus records, que quan tornava, i per a la seua pipa sempre tenia més herba de la que podia fumar. No era estrany en acabar el jorn que és posàs al costat del foc, de qualsevol taverna, o al campament, amb la pipa a la boca, encara que no li quedara ni una trista fulla d’herba pipera.

Però quan estava a casa, a la Comarca, després de passar uns dies de festa amb els amics de sempre, de córrer tots els pobles i gaudir de les seues festes i tastar la cervesa, sempre estava buscant ocupacions, i sovint les ocupacions l’anaven a buscar a ella.

Però no avui, avui passaria la vesprada pescant, gitada a la gesta, gaudint de l’aire perfumat de verd i del càlid sòl de la comarca, fumant herba per a pipa, i en tornar a casa, li portaria les dues truites més grosses a la vella Molly. Una vesprada molt hobbit.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

El petit bosc

El petit bosc

 

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

No sé ni com

No sé ni com

 

No sé ni com vaig besar la teua boca,

no tinc records prou clars,

tinc peces soltes d’aquella nit boja

que no sé on van,

un trencaclosques per muntar.

 

Conjurs de sospirs i murmuris,

llavis bullint arraconats,

la nit morint naixent el dia,

la realitat tornant.

 

No sé ni com em vas besar la boca.

No sé ni quan.

Sols sé que el record em provoca,

que et sent llunyà,

que el temps passa silent i no perdona,

que l’ocasió se’n va,

que la promesa queda en la memòria,

sense caducitat,

i la intenció s’esmuny entre les hores,

que d’aleshores han passat.

 

No se si tornaré a besar la teua boca,

si la teua abraçada ha de tornar,

sé que el silenci es res i tot alhora,

que tard o d’hora ha d’acabar.

 

(Il·lustració de Capçalera d’Erika Kuhn)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Tu mirada

Tu mirada

Tu mirada,

es la caricia que despierta mis entrañas,

el elemento indefinible que me atrapa

y en un sueño irreal confunde mis sentidos

y adormece la reacción que mi ser amaga.

 

Tu mirada

me penetra, insoportablemente descarada,

inunda mi cuerpo, inunda mi alma,

y recorre, el verde brillo de tus limpios ojos,

los recovecos de mi bruma enmarañada.

 

Tu mirada,

disipa la niebla de mi silencio, mi nada,

¡Que en nada me vuelvo bajo tu mirada!

Bajo tu embrujo soy extensión de tu mirada,

el vacío donde se posan tus ojos cuando no ves nada.

 

La nada,

que nada más veo salvo tu mirada,

que nada más siento cuento tú me encantas

que nada hay salvo tú y yo, en hectáreas.

 

Tus pupilas,

azabaches que brillan, oscuras estrellas,

vacías, ávidas, sedientas,

que atraparme pretenden y encerrarme

eternamente en la dimensión secreta

que nace cada vez que levantas la cabeza

y hacia mí diriges tus verdes saetas.

 

Tu mirada,

el enemigo que me ataca

con la sed de un moribundo bebe mi calor,

succiona mi fuerza, me quedo sin aliento

cuando adviertes con tus ojos mi amargo pensamiento.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tus pupilas.

La nada.

Tu mirada.

Ilustración de cabecera de Paula Bonet

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons