Soneto III

Soneto III

El silencio con un beso infinito

rozaba el límite de su cordura;

largas noches henchidas de amargura

poblaban sus lamentos y sus gritos.

 

Siente el morir más que el vivir finito,

vive al borde de la triste locura,

ahogándose en sus llantos, sin ternura,

su corazón parece de granito.

 

Muere el amor de un hombre indeseable;

revive el odio a una mujer maligna;

oye estallar en el oído al Tiempo!

 

Por más que siente que en su vida indigna

no muere el dolor interminable,

interminablemente bésala el silencio.

Imagen de Cabecera: A Want to believe, de Eric Fortune. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Somiar amb tu és perillós.

Somiar amb tu és perillós.

 

Somiar amb tu es perillós,

m’embacore,

i em perd, no trobe el camí!

Ja veus, quin disbarat,

desperta somie,

somie amb els ulls oberts,

i et veig encara que no estigues,

la meua ment et projecta, tan real,

tan verídic, que no sembles un somni,

ni un record,

surts del pensament, et fons

amb la realitat, i esdevens real

i tot de sensacions m’afeixuguen

en sentir la teua veu,

en tocar la teua pell,

en mirar els teus ulls,

en encegar-me pel llum

del teu somriure,

en bategar al ritme

dels teus batecs,

que són els meus.

I què faràs tu mentre somie?

On seràs?

Amb quí estaràs?

On aniràs?

D’on vindràs?

T’imagine imaginant-me

i després em sent ridícula

en adonar-me que es poc probable,

que potser estaràs rentant-te

o pentinant-te, o enfeinat

i jo somiant-te i tu ignorant.

Però torne a casa,

havia anat a buscar verd,

el poc verd urbà,

per calmar-me,

el verd dels teus ulls,

i quan torne

trobe el teu regal,

què és això?

una cançó?

un pensament!

del teu cor al meu cor!

cocodmor_sasakta_c

Imatges de COCO D’MOR (Natalia Pereira) 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Tu mirada

Tu mirada

Tu mirada,

es la caricia que despierta mis entrañas,

el elemento indefinible que me atrapa

y en un sueño irreal confunde mis sentidos

y adormece la reacción que mi ser amaga.

 

Tu mirada

me penetra, insoportablemente descarada,

inunda mi cuerpo, inunda mi alma,

y recorre, el verde brillo de tus limpios ojos,

los recovecos de mi bruma enmarañada.

 

Tu mirada,

disipa la niebla de mi silencio, mi nada,

¡Que en nada me vuelvo bajo tu mirada!

Bajo tu embrujo soy extensión de tu mirada,

el vacío donde se posan tus ojos cuando no ves nada.

 

La nada,

que nada más veo salvo tu mirada,

que nada más siento cuento tú me encantas

que nada hay salvo tú y yo, en hectáreas.

 

Tus pupilas,

azabaches que brillan, oscuras estrellas,

vacías, ávidas, sedientas,

que atraparme pretenden y encerrarme

eternamente en la dimensión secreta

que nace cada vez que levantas la cabeza

y hacia mí diriges tus verdes saetas.

 

Tu mirada,

el enemigo que me ataca

con la sed de un moribundo bebe mi calor,

succiona mi fuerza, me quedo sin aliento

cuando adviertes con tus ojos mi amargo pensamiento.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tus pupilas.

La nada.

Tu mirada.

Ilustración de cabecera de Paula Bonet

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

A la vorera d’un camí

A la vorera d’un camí

 

A la vorera d’un camí,

ballant amb tots els vents bufons,

mestral, ponent, migjorn, garbí,

gregal, llevant, també xaloc,

de la tramuntana fugint,

encara que l’hivern no és mort

algunes som les que hem florit,

encara que no tenim nom.

Riem buscant des del matí

la calentor dels raigs del sol.

No som fragants com els alts pins,

gràcils, ni exòtiques tampoc,

qual rosa o flor del paradís,

però som lliures de debò,

l’anonimat ens fa fruir,

ningú no ens vol en un gerrò,

ens marciríem en sospirs.

Ací els núvols ens ballen l’u,

la lluna ens bressola a la nit,

ens canta molt dolces cançons

com fa la mare al nen de pit.

I l’herba ens acompanya molt,

ens envolta i ens fa d’abric,

les abelles ens fan petons,

la terra amb gran goig ens nodreix,

si hi ha sequera i res no plou

nosaltres gens de fam patim,

vivim al dia i amb ben poc,

vivim ballant, lliures gaudint

fins que se’ns apague la llum,

fins que ens ho permeta el destí.

Waterhouse-gather_ye_rosebuds-1909

Imatge de capçalera : Ophelia de John William Waterhouse

Imatge interior: Gather ye rosebuds while ye may de John William Waterhouse.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Feble llum de cresol

Feble llum de cresol

 

 Ets feble llum de cresol?

T’has ences als nostres cors!

I si tenebra trobem?

Sols amb oli l’espantem.

Molt pot cremar el fanal,

per molts anys ha de durar;

Negra siga la foscor,

que la flama fa claror,

forta siga la fredor,

del cresol hi haurá escalfor.

una flama titil·lant,

petita, que en el cor cap,

una flama molt vibrant,

 que viurà tots nostres anys .

 6259528b8ce4c42f455ab116b93077cb

Foto de capçalera de Ratul Upadhyay

Il·lustració de Kiran Kumar

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Soneto II

Soneto II

 

Imagen de cabecera: El Beso, Gustav Klimt

 

Amar tus ojos como el sol de primavera

mima el rostro de las flores ya nacientes;

besar tu imagen, ese rostro sonriente;

tocar tu piel en cada sueño de madera.

Tener tu voz en la memoria, como a fuego;

vivir con tu olor de salvaje libertad

embriagadora, evocador en verdad

de pasión cegadora, prendido del cabello.

Y con la niebla de tus besos fluctuantes,

sentir escalofrios en cada mañana,

beber de las estrellas el fresco rocío,

tocar el cielo con el corazón en llamas,

sentir música celestial interminable

anunciando que el amor en mí nacido.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

No està mal per a un diumenge!

No està mal per a un diumenge!

(Imatge de capçalera de Rosie The Riveter)

 

No està mal per a un diumenge!

Hui he volgut matinar

m’he alçat prompte, m’he vestit

i me n’he anat a caminar;

quan he tornat a casa he posat la roba a llavar,

m’he dutxat, he entrat a la cuina,

i m’he posat a guisar;

he acabat, he dinat,

i quan m’anava tombar

ha vingut el meu company

per dir-me si volía

prendre un café.

No devia…

…i jo ho sabia…

Me l’he pres!

….

Tot seguit me n’he anat

a la cuina i he pensat:

Ai! La roba no l’he estesa !

Per a demà no es secarà!

Poc despres m’he posat

una altra volta a guisar,

un bescuit, i unes llentilles

per al tuper de demà.

Una vegada tot fet

me n’he tornat al sofà,

amb l’ordinador davant,

teclejant i teclejant,

rellegint poemes nous i vellls,

en castellà, en valencià

paraules i més paraules,

fins que no me n’han sortit ja.

No em podia decidir,

he començat a mirar

quina ilustració triar.

Per a aquest poema… no se…

Quina és la que m’agrada?

Aquesta, aquella…ja està!

i finalment a mitjanit

he acabat de publicar

i ara…me’n vaig a dormir!

( si és que puc, sinó… a somiar)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons