Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Anuncis

Res

Res

 

 

No tinc res per oferir,
més que un grapat de defectes,
la cara plena de pigues,
arrugues que van formant-se,
massa carn i massa pell,
ferides que no pots veure,
un parell de llibres vells
un tarannà solitari.

M’agraden els temps tranquils,
i la música salvatge,
el foc lent del calder,
i els arbres del parc del barri,
tenir a mà les parets
de ma casa, o la dels pares

No tinc pressa però en tinc,
per poder obrir les planes,
de qualsevol poemari,
llegir fins a l’hora bruixa,
llegir fins que els ulls se’m tanquen.

Tenir a mà un boli vell
una esborradora i un llapis
un grapat de cançons
una llibreta de quadres,
fulls en blanc o paper
a ratlles, i prendre notes,
deixar l’aixeta oberta
i que brollen les paraules,
que la màgia m’entre al cor,
que m’envaïsquen els somnis.

No tinc res per oferir,
no tinc res per donar-te,
i no sé si et val qui sóc,
si tu seràs qui m’aferme.

 

Imatge de capçalera de Marco Cazzato

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada,

con tu voz, con tu sonrisa,

cerca de mi oído viertes

la magia de tus palabras.

 

Preguntas donde habrá mas pecas,

en mi cara o en tu cara,

dos universos de manchas,

estrellas en nuestra piel,

una sonrisa me arrancas,

yo me siento enrojecer

cuando acortas la distancia,

parece que tu también,

aunque ignoras tu rubor

bebiendo un trago de alcohol.

 

Unos labios me arrebatan,

la palabra preparada,

convirtiéndola en la miel

con que endulzas tu esperanza.

 

De la risa al deseo,

del deseo a la cama,

y en la cama piel con piel,

cuerpo a cuerpo, alma a alma.

 

Huecos, montes y curvas

bosques, llanuras, templos,

geografía del placer completo

concavas cavidades, grutas,

convexas caricias, fuego.

 

Tiemblas.

 

Tiemblo.

 

Bailamos a tientas.

Imatge de capçalera de Natalia Robledo 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Cruïlla

Cruïlla

 

 

Tu sols veus un defecte,

jo només veig petons,

tots els que crec que et falten.

 

Tu sols veus les arrugues,

i dius que et fas major,

jo sols veig les històries

al final dels teus llavis,

envoltant els teus ulls,

i les conte.

 

Tu no goses parlar,

tens por de que jo calle,

només vols escoltar-me,

jo encenc música i cante.

 

Tu no tanques els ulls,

però no vols mirar-me,

tens por que jo et veja,

de tindre roges les galtes.

 

Mires a l’horitzó,

amb por de preguntar-me,

quan podrem estar junts,

quan s’acaba el viatge.

 

Tu m’abraces ben fort,

desitjant que el temps pare,

però no pararà.

Se’ns acaba el capvespre.

 

Un petó i un adéu,

un silenci s’escriu

a la nostra cançó,

un silenci que creix,

que s’arrela per tot,

vorejant els camins

que hem de córrer els dos

fins als nostres destins

distants.

 

Tu te’n vas, també jo

 

Imatge de capçalera de Natalia Robledo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Soneto III

Soneto III

El silencio con un beso infinito

rozaba el límite de su cordura;

largas noches henchidas de amargura

poblaban sus lamentos y sus gritos.

 

Siente el morir más que el vivir finito,

vive al borde de la triste locura,

ahogándose en sus llantos, sin ternura,

su corazón parece de granito.

 

Muere el amor de un hombre indeseable;

revive el odio a una mujer maligna;

oye estallar en el oído al Tiempo!

 

Por más que siente que en su vida indigna

no muere el dolor interminable,

interminablemente bésala el silencio.

Imagen de Cabecera: A Want to believe, de Eric Fortune. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Somiar amb tu és perillós.

Somiar amb tu és perillós.

 

Somiar amb tu es perillós,

m’embacore,

i em perd, no trobe el camí!

Ja veus, quin disbarat,

desperta somie,

somie amb els ulls oberts,

i et veig encara que no estigues,

la meua ment et projecta, tan real,

tan verídic, que no sembles un somni,

ni un record,

surts del pensament, et fons

amb la realitat, i esdevens real

i tot de sensacions m’afeixuguen

en sentir la teua veu,

en tocar la teua pell,

en mirar els teus ulls,

en encegar-me pel llum

del teu somriure,

en bategar al ritme

dels teus batecs,

que són els meus.

I què faràs tu mentre somie?

On seràs?

Amb quí estaràs?

On aniràs?

D’on vindràs?

T’imagine imaginant-me

i després em sent ridícula

en adonar-me que es poc probable,

que potser estaràs rentant-te

o pentinant-te, o enfeinat

i jo somiant-te i tu ignorant.

Però torne a casa,

havia anat a buscar verd,

el poc verd urbà,

per calmar-me,

el verd dels teus ulls,

i quan torne

trobe el teu regal,

què és això?

una cançó?

un pensament!

del teu cor al meu cor!

cocodmor_sasakta_c

Imatges de COCO D’MOR (Natalia Pereira) 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Tu mirada

Tu mirada

Tu mirada,

es la caricia que despierta mis entrañas,

el elemento indefinible que me atrapa

y en un sueño irreal confunde mis sentidos

y adormece la reacción que mi ser amaga.

 

Tu mirada

me penetra, insoportablemente descarada,

inunda mi cuerpo, inunda mi alma,

y recorre, el verde brillo de tus limpios ojos,

los recovecos de mi bruma enmarañada.

 

Tu mirada,

disipa la niebla de mi silencio, mi nada,

¡Que en nada me vuelvo bajo tu mirada!

Bajo tu embrujo soy extensión de tu mirada,

el vacío donde se posan tus ojos cuando no ves nada.

 

La nada,

que nada más veo salvo tu mirada,

que nada más siento cuento tú me encantas

que nada hay salvo tú y yo, en hectáreas.

 

Tus pupilas,

azabaches que brillan, oscuras estrellas,

vacías, ávidas, sedientas,

que atraparme pretenden y encerrarme

eternamente en la dimensión secreta

que nace cada vez que levantas la cabeza

y hacia mí diriges tus verdes saetas.

 

Tu mirada,

el enemigo que me ataca

con la sed de un moribundo bebe mi calor,

succiona mi fuerza, me quedo sin aliento

cuando adviertes con tus ojos mi amargo pensamiento.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tu mirada.

Tus pupilas.

La nada.

Tu mirada.

Ilustración de cabecera de Paula Bonet

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons