El petit bosc

El petit bosc

 

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

Esborrall

Esborrall

)

 

Saps que tinc?
El que et falta.
Massa voltes he abraçat
un amor nocturn, fugaç,
les micones de la nit,
uns ulls amb alcohol velats,
boques plenes de paraules
d’amor, promeses que es perden,
dies d’espera despietada,
nits en blanc, dits forçats
a humir l’esperança en va.
De nou decebre’s, de nou,
per què res nou no hi ha,
no sona, el telèfon, no n’hi han,
no en tens, ni mai en tindràs.
No ho entenc, no ho he planejat,
ha passat i estic disposta,
de nou tot un enrenou,
em trau de la meua calma,
de nou desperten passions,
i de nou vull ser a ma casa,
al meu temps, al meu treball,
al meu esforç, al meu parc,
a la meua solitud triada.

De nou em sent decebuda,
de nou em torne a amagar.
De nou vull desaparéixer,
i ser lluny d’aquest mercat.

Saps que sóc?
El que et sobra,
el que no goses triar,
la covardia, la farsa,
totes les mentides galants.

 

 

Imatge de Capçalera de Graffmatt. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Res

Res

 

 

No tinc res per oferir,
més que un grapat de defectes,
la cara plena de pigues,
arrugues que van formant-se,
massa carn i massa pell,
ferides que no pots veure,
un parell de llibres vells
un tarannà solitari.

M’agraden els temps tranquils,
i la música salvatge,
el foc lent del calder,
i els arbres del parc del barri,
tenir a mà les parets
de ma casa, o la dels pares

No tinc pressa però en tinc,
per poder obrir les planes,
de qualsevol poemari,
llegir fins a l’hora bruixa,
llegir fins que els ulls se’m tanquen.

Tenir a mà un boli vell
una esborradora i un llapis
un grapat de cançons
una llibreta de quadres,
fulls en blanc o paper
a ratlles, i prendre notes,
deixar l’aixeta oberta
i que brollen les paraules,
que la màgia m’entre al cor,
que m’envaïsquen els somnis.

No tinc res per oferir,
no tinc res per donar-te,
i no sé si et val qui sóc,
si tu seràs qui m’aferme.

 

Imatge de capçalera de Marco Cazzato

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada

Todo empieza en tu mirada,

con tu voz, con tu sonrisa,

cerca de mi oído viertes

la magia de tus palabras.

 

Preguntas donde habrá mas pecas,

en mi cara o en tu cara,

dos universos de manchas,

estrellas en nuestra piel,

una sonrisa me arrancas,

yo me siento enrojecer

cuando acortas la distancia,

parece que tu también,

aunque ignoras tu rubor

bebiendo un trago de alcohol.

 

Unos labios me arrebatan,

la palabra preparada,

convirtiéndola en la miel

con que endulzas tu esperanza.

 

De la risa al deseo,

del deseo a la cama,

y en la cama piel con piel,

cuerpo a cuerpo, alma a alma.

 

Huecos, montes y curvas

bosques, llanuras, templos,

geografía del placer completo

concavas cavidades, grutas,

convexas caricias, fuego.

 

Tiemblas.

 

Tiemblo.

 

Bailamos a tientas.

Imatge de capçalera de Natalia Robledo 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Cruïlla

Cruïlla

 

 

Tu sols veus un defecte,

jo només veig petons,

tots els que crec que et falten.

 

Tu sols veus les arrugues,

i dius que et fas major,

jo sols veig les històries

al final dels teus llavis,

envoltant els teus ulls,

i les conte.

 

Tu no goses parlar,

tens por de que jo calle,

només vols escoltar-me,

jo encenc música i cante.

 

Tu no tanques els ulls,

però no vols mirar-me,

tens por que jo et veja,

de tindre roges les galtes.

 

Mires a l’horitzó,

amb por de preguntar-me,

quan podrem estar junts,

quan s’acaba el viatge.

 

Tu m’abraces ben fort,

desitjant que el temps pare,

però no pararà.

Se’ns acaba el capvespre.

 

Un petó i un adéu,

un silenci s’escriu

a la nostra cançó,

un silenci que creix,

que s’arrela per tot,

vorejant els camins

que hem de córrer els dos

fins als nostres destins

distants.

 

Tu te’n vas, també jo

 

Imatge de capçalera de Natalia Robledo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Soneto III

Soneto III

El silencio con un beso infinito

rozaba el límite de su cordura;

largas noches henchidas de amargura

poblaban sus lamentos y sus gritos.

 

Siente el morir más que el vivir finito,

vive al borde de la triste locura,

ahogándose en sus llantos, sin ternura,

su corazón parece de granito.

 

Muere el amor de un hombre indeseable;

revive el odio a una mujer maligna;

oye estallar en el oído al Tiempo!

 

Por más que siente que en su vida indigna

no muere el dolor interminable,

interminablemente bésala el silencio.

Imagen de Cabecera: A Want to believe, de Eric Fortune. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons