Pas a la tardor

Pas a la tardor

 

Un pas darrere l’altre enmig de la foscor
silenciosa i nocturna.
Dorms.
Dormiu tots, o quasi tots.
Però, alguns ja anem de camí cap al nou jorn,
alguns veurem les primeres llums,
sentirem el primer calfred
quan ens acarone el primer bufit
d’aire tardorenc,
sentirem la veu del vent
que canta himnes nocturns
i secrets,
i la pluja que dansa al vent,
i la dansa de les primeres fulles
emprenent el vol cap a la rerevera,
plomes arbòries que s’allunyen de l’estiu,
obrint pas a la nova edat de l’any.

Imatge de capçalera dels alps a Vénosc, França, editada amb Prisma. Cecília Berenguer Moragues.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Maquillatge

Maquillatge

 

És un malentés.

No volia dir això.

No és això el que volia fer.

Però ho ha fet.

Diu que no ho tornarà a fer.

I ha dut un ramell.

Està penedit.

Ha plorat.

Està patint.

I tu t’has maquillat,

i no és per a estar bonica…

 

Imatge: Xoniselfie de festes  n.2 amb filtre Cartoon de Comica. Cecília Berenguer Moragues

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Ho saps?

Ho saps?

Saben les teues mans,

sap la teua pell,

si em pots agafar,

si jo t’agafaré?

Saben els teus ulls,

saben els teus anhels,

on estaré jo,

on ens veure’m?

Saben els teus llavis,

saben els teus cabells,

on seràs demà,

on serem després?

Saben els teus somnis,

sap el teu silenci,

quan despertaràs,

quan el trencarem?

Saps que sents, que vols?

Que goses, que tems?

Quin somni, quin desig?


qué
 pots tindre, que tens?


Sap el teu cor 

que és el que sent el meu?

Tu què és el que saps?

I jo? què és el que sé?

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Thomas Saliot.

Silenci

Silenci

Els sorolls que mai s’apaguen,

dins el silenci ressonen:

quan s’ha tancat el teatre

és l’esperit de les obres,

el preludi d’ un concert,

de l’última nota el ressò

que s’esvaeix en el temps,

el segon abans del tro

en una nit de tempesta,

El dubte, la por, la vergonya,

 tenen un matís silent,

qui calla sovint escolta

o s’avorreix freqüentment.

Amarg si és indiferència,

silenci el final de tot és.

La respiració que cessa

quan s’acosta el primer bes.

Silenci, després de l’amor,

en una abraçada tendra,

és dolç, mirant al nadó

que al bressol fa una rebeca.

 

N’has fet tu, vot de silenci?

 

Ara s’esmuny entre els dos,

creix i creix i tot ho envolta,

imprimant-ho de congoix

a com un mur, que no es veu

i tu, que has apagat la llum

encesa amb les meues paraules

no veus ara el meu camí,

les busques i no les trobes.

M’has convidat a callar

quan has deixat d’escoltar-me,

i jo, dolguda, he callat,

doncs no vull enlluernar-te.

Es fa més gran i s’enredra

a les parets del meu món,

les banya com una pluja

que va gargotejant-ho tot.

Tu calles i ets la foscor,

busque llum en altres veus,

per a reprendre el meu rumb,

deixaré perdre’s paraules

que no puc dir, no les vols.

 

Silenci no és res, i ho és tot.

 

(Fuig del silenci )

(Imatge de capçalera de Joseba Larratxe)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Vull demanar perdó

Vull demanar perdó

 

Imatge de capçalera: Banshee, The painting Ward) 

Perdó pel temps que he esperat,
pel temps perdut esperant,
perdó per haver callat,
per no fer-me escoltar;
Perdó per no haver somiat
més fort, i més alt.
Perdó pel que vaig trencar,
per no haver-ho trencat abans.
Perdó per haver tingut por,
per haver patit per ningú,
perdó per haver-me tancat,
per tenir por d’obrir el cor.
Perdó pel que no he acabat,
pel que encara no he començat.
Perdó per si no he escoltat,
el que el meu cor demanava,
perdó si he fet cap promesa,
si l’has donada per entesa,
per no haver-me estimat prou
per haver girat l’esquena,
perdó perquè m’he deixat
sovint sola i sens defensa,
perdó per allò dolent,
que he pensat quan m’he mirat:
per la rojor de les galtes,
que m’ha avergonyit tant,
per les pigues, per les cames,
perquè he volgut amagar-les.
Perdó per no haver cridat
el que volia, a la vida,
per no haver agafat
més trens cap a l’alegria,
per les llàgrimes vessades,
les que ningú mereixia.
Perdó per cada galtada,
que no he tornat on tocava,
perdó per cada enrabiada,
per no saber amollar-la,
perdó per cada puntada,
que no he rebutjat encara.
Perdó per fer el que manen,
per haver abaixat el cap,
per haver afeblit el cor,
per la poca fe posada,
en l’estima de qui em vol,
per la que jo he malgastat
amb els que m’han enganyat.
Perdó per haver caigut,
i no sempre haver lluitat,
perdó a aquell que ha cregut,
que em pot xafar com si res,
perdó per haver-me alçat,
amb les forces minvant,
Perdó pels pensaments trists,
per sentir un buit al cor,
per no saber com omplir-lo
fins que ho he abocat tot.
Per totes aquestes coses
em vull demanar perdó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons