Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

Anuncis

Afílanse mis letras

Afílanse mis letras

Escribo hoy con una pluma estrecha,

afilada su punta, y tinta fresca;

escribo deseando hallar un tema

que no evidencie lo que a mi me duela.

 

Pero no logro enderezar mi rima,

la palabra se torna en ironía,

y el verso se endurece de ojeriza,

ya, más que verso, es arma arrojadiza.

 

Rasgo la cuerda de mi cruel ballesta,

el perganimo raspo haciendo trizas

el porvenir de mis letras funestas,

 

la tinta se ha tornado quebradiza,

la mente trato de llenar con mil ideas,

a ver si alguna de ellas se realiza.

 

 Imatge de Capçalera de Nicholas de Lacy-Brown 

 

 
Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Soneto II

Soneto II

 

Imagen de cabecera: El Beso, Gustav Klimt

 

Amar tus ojos como el sol de primavera

mima el rostro de las flores ya nacientes;

besar tu imagen, ese rostro sonriente;

tocar tu piel en cada sueño de madera.

Tener tu voz en la memoria, como a fuego;

vivir con tu olor de salvaje libertad

embriagadora, evocador en verdad

de pasión cegadora, prendido del cabello.

Y con la niebla de tus besos fluctuantes,

sentir escalofrios en cada mañana,

beber de las estrellas el fresco rocío,

tocar el cielo con el corazón en llamas,

sentir música celestial interminable

anunciando que el amor en mí nacido.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Soneto I

Soneto I

 

Imagen de cabecera de Ary Scheffer

Algunos sonetos tengo guardados, polvorientos, arrugados, en papel viejo del que huele a sabio. Hoy, a este, lo he rescatado.

 

I

La luna de su lóbrego semblante

emana su pesar estremecido

en acerbos, más discretos bramidos

tras su áureos ojos centelleantes.

.

Olas, contra Eolo, pugnan constantes,

de violáceo color oscurecido,

color de ilusión, el pensar prohibido,

que muere de dolor en un instante.

.

Diamantes de opalinos ojos brotan,

Ya cetrino, su amor aceitunado,

fina lacio, cual flor, sin alimento

.

mas que el preciado amor del ser amado

y en su debilitado abrazo flota

su cuerpo y se despide con lamentos.

 

 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons