No mirar al cel?
Peixera nuvolada…
Impossible!
El vent enlaira,
una estora de fulles,
es torna màgica.
Una tempesta,
rajos i trons esclaten,
el cel plora.
Del cel plou aigua
el terra s’arremulla,
el sol s’amaga.
Els núvols neden
després de la tempesta
a la peixera.
La llum esclata
en un arc de colors
rere la pluja.
S’obri la porta,
batega el cor content
la llum s’endinsa.
Renaix el sol,
paleta de colors
al teu capvespre.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
enigma menor 
De xicotet record les tempestes de vesprada, era primavera estiu, la tempesta vènia lentament per la Solana, arribava fins damunt de nosaltres, llampec i gotes quasi sempre grans que donaven pas a la pluja abundant, canviava l’ambient, olor de pluja i camp, sembla que ha passat molt de temps.
M'agradaM'agrada
A mi les tempestes em porten al final dels estius de la meua infantesa, als últims dies de vacances al Quisi, les primeres frescors, a l’olor de terra mullada i fang, als camins i a la recerca de xones, als bancals molls i al barranc ple d’aigua, un paisatge pròxim a canviar. Gràcies per compartir els teus pensaments Juan Antonio. Salut!
M'agradaM'agrada