Una mirada errant,
una cerimònia d’excuses amb un somriure perenne,
i divina sang de café descafeïnat
amb la seua Hòstia de iogurt amb cereals.
Vuit hores de dogma diàries.
Una lletania monòtona de procedirs, una missa oficinal,
com una pregària, com un ritual:
Sempre s’ha fet així, sempre, i així sempre es farà
d’un mode dolent i desfasat,
i ara, ho has de fer tot sempre,
tal com t’han manat.
Has venut la teua ànima al dimoni buròcrata,
Has venut el teu temps, i ara no et pertany,
I ara ets subsidiària d’uns esforços forçadament inútils,
d’un funcionament desmarxat i viciat.
Assumeix-ho, t’has condemnat!
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons
Anuncis
rutina, obligació, devoció, treball, fins i tot l’amor,,,,,,,,,,porta un receptari, el costum és la meua guia i el meu foc, estar lliure implica una altra dimensió altres valors potser pocs coneguts, a voltes en somni, comencem rient-nos de nosaltres mateixos……..
M'agradaM'agrada
La rutina ens dóna una estabilitat i un ritme, però hi han vegades que ens fa sentir esclavitzats, ridículs i distorsionats en aquelles coses que no podem decidir ni canviar nosaltres i que poc a poc s’han anat tornant absurdes. Tots aquells que tenim un temps buròcrata diari ens hem sentit sovint així, impotents amb l’absurd dels protocols de paperassa. Però sempre tenim espais propis on som lliures, on podem fer les coses que volem i com volem.
Gràcies per compartir les teues impresions, una abraçada Juan Antonio.
M'agradaM'agrada