Els sorolls que mai s’apaguen,
dins el silenci ressonen:
quan s’ha tancat el teatre
és l’esperit de les obres,
el preludi d’ un concert,
de l’última nota el ressò
que s’esvaeix en el temps,
el segon abans del tro
en una nit de tempesta,
El dubte, la por, la vergonya,
tenen un matís silent,
qui calla sovint escolta
o s’avorreix freqüentment.
Amarg si és indiferència,
silenci el final de tot és.
La respiració que cessa
quan s’acosta el primer bes.
Silenci, després de l’amor,
en una abraçada tendra,
és dolç, mirant al nadó
que al bressol fa una rebeca.
N’has fet tu, vot de silenci?
Ara s’esmuny entre els dos,
creix i creix i tot ho envolta,
imprimant-ho de congoix
a com un mur, que no es veu
i tu, que has apagat la llum
encesa amb les meues paraules
no veus ara el meu camí,
les busques i no les trobes.
M’has convidat a callar
quan has deixat d’escoltar-me,
i jo, dolguda, he callat,
doncs no vull enlluernar-te.
Es fa més gran i s’enredra
a les parets del meu món,
les banya com una pluja
que va gargotejant-ho tot.
Tu calles i ets la foscor,
busque llum en altres veus,
per a reprendre el meu rumb,
deixaré perdre’s paraules
que no puc dir, no les vols.
Silenci no és res, i ho és tot.
(Fuig del silenci )
(Imatge de capçalera de Joseba Larratxe)
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons
enigma menor 