(Acompanyament musical: Rockaby Baby

Això era una vegada un ratolí que vivia a la ciutat i li deien Ratolí vivia a un xicotet jardí enmig de dos edificis antics, hi havia un arbre molt alt, alguns matolls i a vegades creixien algunes herbes i flors sense nom, també hi havia un parell de cudols on sa mare i ell prenien el sol.
Sa mare havia trobat un foradet a la base del tronc de l’arbre i allí havia anat fent la seua llar, tenien uns còmodes muntonets d’herba seca per a dormir, un racó on emmagatzemaven algunes llavors i alguns pinyols, i quan plovia o feia fred s’estava arrecerat i calentet.
Ratolí i sa mare eixien cada dia del seu cau, primer treien el morret i ensumaven l’aire per si els duia olor a perill, ja que el jardí donava a una placeta petita, i encara que no solien haver-hi altres animals, llevat d’algun gos pixant pels cantons, alguna vegada havien vist un gat. Els ratolins eren prudents i anaven amb molt de compte, no fos cas que tingueren algun ensurt; així doncs, treien el morret, ensumaven l’aire, i si tot anava bé eixien al jardí, feien un volt, buscaven les poques llavors i molletes que portava el vent, rossegaven alguna herbeta, prenien el solet i així, feien la seua vida tranquil·lets, sense molestar ningú.
Un dia una fera ferotge va fer aparició, mentre Ratolí i sa mare plegaven el sol. Tenia grosses les potes, i era alt, el seu cap era deu voltes el d’ells, i estava cobert d’un pel llarg amb forma de flames, bramava una vegada i una altra, i els ensenyava els claus afilats de la boca i la llengua fent burleta, era tan gran com un gat, però semblava més un gos. Ratolí i sa mare van quedar en xoc una estona, i quan per fi la por els va permetre reaccionar, començaren a córrer pel jardí, però la bèstia els perseguia pel jardí, la mare cridava, Ratolí també, i la fera ferotge els assetjava i bramava sense parar.
Tant va córrer ratolí que va eixir del jardí a la plaça, i va trobar que allò era molt més gran del que li havia semblat des del seu jardí, mirava enrere espantat per la bèstia persecutora, mirava cap a la plaça i ell s’esglaiava de la grandiositat d’allò que tenia davant, mirava al cel i no veia fons, ni formes, i per fi va mirar cap a un dels edificis que hi havia al costat del jardí i va veure la portalada oberta, la bèstia semblava haver-lo oblidat, bordava en direcció al cau i suposava que sa mare s’hi hauria enfilat dins, però no podria eixir fins que aquella fera se n’anàs i ell tampoc no podria entrar.

Va respirar a fons, es va armar de valor i va fer unes passes en direcció a aquella portalada, i va començar a cridar tan fort com la seua gola de ratolí li permetia.

Iiiiiiiiiiiiii….iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Mentre corria d’un costat a l’altre de la portalada, buscant d’atraure a aquell animalot, i va eixir i va entrar al jardí, va córrer cridant per davant seu i quan per fi l’animal el va veure i va començar a perseguir-lo va córrer cap a l’interior de l’edifici tan apressa com les seues potetes de ratolí li permetien mentre la fera ferotge l’empaitava.
De sobte, d’un lateral de l’entrada un ésser humà va sortir disparat cap on ell anava, corrent darrere la fera ferotge i cridant; ell que estava aplegant al fons del vestíbul, sentia que li fallaven les forces i les potetes li reclamaven un respir quan de sobte la porta del fons es va obrir i va sortir un altre humà. Ratolí no va pensar, va córrer pel mig de les seues patotes gegants i va ficar-se darrere la porta, amb l’esperança que entre els dos humans s’encarregaren d’aquell animal.

Darrere la porta hi havia una enorme escalera, no hi havia forma de pujar-la i baixar-la, sols era possible deixant-se caure pels escalons, Ratolí esperava no haver-ho de fer, perquè es faria mal i perquè no hi hauria forma de tornar a pujar.
Als costats de la porta hi havia dos finestrals des dels quals es podia veure el vestíbul i va treure el cap. El que va veure li va agradar, els dos humans havien aüixat al gos i l’havien fet fora, va rebufar i va començar a calmar-se, ara sols havia d’esperar que algú obrís la porta per tornar a eixir i creuar el vestíbul per tornar al petit jardí i trobar-se amb la mare. Davant just del finestral hi havia un carretó carregat amb caixes de cartró i ratolí es va amagar darrere d’una de les caixes, havia vist abans aquell carretó i sovint eixia de l’edifici carregat de caixes, no podia creure la sort que podia tindre, els humans farien el gos fora i Ratolí podria eixir tranquil·lament i sense ser vist, amagat darrere una caixa en un raconet ombrívol del carretó i baixar d’un bot en aplegar a la plaça i tornar al jardí.

L’home que havia eixit per la porta al vestíbul, va tornar a pel carretó, i Ratolí va procurar estar-se ben quietet, el carretó va començar a moure’s, ja tornava a casa. Es va parar una estona, i va moure’s de nou. Es va detindre de sobte, les caixes començaren a moure’s i Ratolí va eixir de l’amagatall per enfilar ca a casa, però alguna cosa havia anat malament, no estaven al carrer, estaven a un passadís quasi tan llarg com el vestíbul, ple de caixes. Ratolí mirava en totes les direccions nerviós, ensumava l’aire buscant un alé fresc d’aire de carrer, però no el trobava, estava nerviós i començava a estar espantat de debò, estava perdut dins l’edifici, no sabia si podria tornar a eixir, ni si tornaria a veure sa mare.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Capçalera de Leo Lionni.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s