Imagen de cabecera de Ary Scheffer

Algunos sonetos tengo guardados, polvorientos, arrugados, en papel viejo del que huele a sabio. Hoy, a este, lo he rescatado.

 

I

La luna de su lóbrego semblante

emana su pesar estremecido

en acerbos, más discretos bramidos

tras su áureos ojos centelleantes.

.

Olas, contra Eolo, pugnan constantes,

de violáceo color oscurecido,

color de ilusión, el pensar prohibido,

que muere de dolor en un instante.

.

Diamantes de opalinos ojos brotan,

Ya cetrino, su amor aceitunado,

fina lacio, cual flor, sin alimento

.

mas que el preciado amor del ser amado

y en su debilitado abrazo flota

su cuerpo y se despide con lamentos.

 

 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Anuncis

2 thoughts on “Soneto I

  1. Hola Cecilia, m’ha encantat aquest sonet, tan juliu i molt tendre, que m’ha emocionat molt. Té molta qualitat.
    M’alegre d’haver entrar en el teu bloc, a pesar d’haver sigut publicat en el 2016.
    Una abraçada d’amistat… Rafael Molero Cruz

    Liked by 1 person

    1. Benvingut Rafael, a la meua llar de lletres! Els sonets per a mi han estat sempre molt especial, moltes de les meues primeres composicions ho són, imitatius, com han de ser, del génere en la seua època daurada. Aquest ja deu tindre vint anys però me l’estime per que d’ells fou el primer. Feliç que t’haja agradat, i que ho hages compartit amb mi, moltes gràcies!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s