La primera rebolica

Necessite escriure, com tu necessites respirar, necessite somiar, com tu necessites menjar.
I escric. Vesse paraules en qualsevol format, analògic o digital. Fa temps que acudeix al meu cap la idea de fer un blog, publicar. I tinc por. Si no en tingués, estaria boja?

Potser òbriga el meu cor, potser sols faça exercicis per polir, per jugar, per deixar-vos llegir i lloar o criticar. Qui sap si serà el meu treball més profund o el més superficial?

No em prengueu massa seriosament res, excepte, tal volta,en allò que vos puga semblar una broma.

Havia començat per un grapat de versos, dels que me n’avergonyisc, no sé si algun dia els podreu llegir, per què mai em semblen perfectes. Però d’altra banda les imperfeccions sempre m’han agradat tant! Són el que dóna personalitat, el que fa que alguna cosa siga única: les pigues de la pell més tersa, la rojor de les galtes elegants, la taca de l’iris que fa els ulls desiguals, els rínxols que es rebel·len contra l’allisat artificial, i els que cauen lacis quan tractes de rullar els cabells, les arrugues que envolten els ulls quan somrius…
Les arrugues, especialment. Sempre m’han semblat interessants, parlen de tu, del teu tarannà, algunes conten històries, altres parlen de l’edat, altres s’aprofundeixen amb la felicitat, cada gest te una arruga còmplice, com si matisaren els significats.
Dels versos s’esperen moltes coses, ritmes, accents i rimes, matemàtiques de la literatura … hi haurà res menys natural que fer conters amb les lletres? Però se’n fan! I es pot escriure així, contant allò que s’ha de contar, però hi ha tècniques i antitècniques, construcció i desconstrucció. I hi ha moments de plena inspiració que quasi pots sentir la respiració de la musa que s’assegut a la teua vora i despreocupadament es pentina els cabells sense saber que cadascun dels seus moviments ompli una oda , i hi ha d’altres que necessites fer ús de tot el teu bagatge literari per bestraure res amb sentit.
Què serà més bonic?
Jo sols necessite escriure, la resta se me’n fot.

I avui…

avui s’ha obert l’aixeta,
per fi!
Surten paraules, brollen,
i no les puc parar;
porten temps ordenant-se
avui, per fi, s’han rebolicat!

Gràcies a LiberLibelula, il.lustradora i creadora de la imatge de capçalera del Blog.

La imatge d’aquesta entrada es “Circe oferint la copa a Ulisses”, de John William Waterhouse.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons