Metamorfosi

Metamorfosi

Algunes voltes vols desaparéixer.

Algunes voltes, encara que no ho penses,
encara que no ho desitges,
desapareixes,
et desdibuixes,
et desfàs en l’aire,
et dissols en un silenci.

Algunes voltes et tornes part del mobiliari,
ningú no se n’adona,
no et miren,
no et veuen,
no et paren atenció.

Algunes voltes, encara que desapareixes,
saps que estàs
per què ho sents i et sents com un gerró,
immòbil i etern,
com una planta d’interior
oblidada en un racó,
veient-ho tot,
encara que no t’importe.

Imatge: Andrés Kal

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

És el que és.

És el que és.

Germana, jo sí que et crec,
germana, i jo no estava,
però m’entren calfreds
en sentir la teua història,
això va ser violació!
Un abús és la sentència!

Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Invocació II

Invocació II

Continue reading “Invocació II”

Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

La llista.

La llista.

 

Sempre tinc una llista de coses pendents, de coses encomanades, de coses que vull fer, coses que vull comprar, llegir, estudiar, cuinar… La llista és necessària, no sols per a organitzar el desastre que sovint tinc al cap, ja que no sóc massa amiga d’utilitzar agenda, sinó també per donar-me objectius, quefers i ocupacions, ja que, si bé des que visc sola tinc molt més temps lliure, també és cert que sovint em veig amb massa tasques pendents perquè a mesura que jo programe unes coses, en van sorgint d’altres.

Per exemple, tinc pendent organitzar tots els continguts del disc dur (especialment allò que te a veure amb gestions, estudis, escriptura, fotografies…), tinc pendent (des de fa anys!) descarregar les fotos de la càmera perquè d’ençà que tinc un mòbil amb càmera la tinc abandonada, i hi ha certes coses per a les quals no trobe mai el moment:

Estudiar, llegir i escriure, són tres de les que més m’agraden i per a les que més em costa trobar una estona.

Encara tinc pendent descobrir alguns llocs de la ciutat on fa vora vint anys que visc, fins i tot llocs del meu barri! Encara que és el barri al que menys temps he viscut.

I no parlem de les tasques de casa… Últimament s’han tornat en si mateixes un esdeveniment, quasi mai trobe el temps que necessite per plegar i guardar la roba, sempre trobe que és la tasca menys necessària i acabe tenint els calaixos i els armaris buits i un dels llits ple de roba per plegar.

Fa temps vaig fer un sistema de punts per motivar-me, cada tasca em donava uns punts que després podia invertir en oci, o en comprar coses que tinc llistades però que no són necessàries, capritxets.

Però, d’altra banda, també intente fer un exercici constant de renúncia a totes les coses que no necessite, vull tenir més espais lliures i menys calaixos plens de coses que no utilitze mai o quasi mai. I estalviar, que amb el meu sou és quasi un miracle.

El sistema fa mesos que el vaig abandonar, em va anar bé un temps, fins que la vida fa fer el que fa sempre: decidir per tu les coses que has de fer, posant urgència en les que no t’urgien i obligant-te a ajornar les que et venien de gust  o t’eren més urgents. La Llei de Murphy?

Però cada cert temps em revise per treure’m de sobre les excuses i posar-me mans a la feina, per reprendre els projectes més oblidats, els que començava a oblidar i els que encara no he mamprés i agafar impuls per escometre’ls.

La setmana que ve reprendré el contacte amb persones que fa temps que no hi veig, i destinaré totes les vesprades lliures de compromisos socials a traure profit de la biblioteca de l’Hospital ( he de començar prompte a preparar els exàmens i oposicions).

I dimecres o dijous he d’anar al teatre a la Nau.

Al llarg d’aquest mes he de començar almenys un treball manual i publicar almenys dues entrades al blog.

He de tornar a casa caminant quan isca de la biblioteca, és important per que m’agrada passejar i escoltar música, i les dues coses fan bona lliga.

He de fer galetes, o una coca maria. El que siga, però una opció de desdejuni casolana.

He de trobar una estona per a no fer res. L’avorriment ajuda aclarir idees i ha donat a llum alguns dels meus millors poemes.

Potser no sembla massa ambiciós, però vos assegure que no em resultarà gens fàcil trobar l’estona per fer-ho tot.

 

Sense excuses m’he quedat,

és hora de publicar,

l’hora és de composar

l’hora és, vés fent camí,

pren un llapis afilat

i esmola el que vulgues dir.

Sense excuses he vingut,

encara que m’ha costat

trobar l’estona i fluir.

Un ajut he demanat

al meu desnortat destí,

i entre festes i manatas

avuí trec la pols d’ací

i comence un nou any

amb intencions de seguir

de vindre més freqüentment,

portar els meus esborranys

perquè els pugueu tots gaudir.

 

Gràcies a Carla per la llista de coses que fer a l’hivern. En té una  per a cada estació de l’any.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Por Puta

Por Puta

Ella desapareció,

fue en una noche oscura.

…Si acaso se fue y no volvió 

por que quiso ir de aventuras….

¿Pasó por su casa, o no? 

¿Era su familia justa? 

¿Con que amistades andó? 

…Seguro que era su culpa…

¿Con qué ropa se vistió? 

…Siempre es ella la que busca…

¿La mataron? ¿se marchó?

…La mataron, fue por puta,

algo que ella provocó,

era una fresca, a dónde iba 

a esas horas? y en short?…

Los periódicos la juzgan, 

lo sugieren los que no 

la conocen, la prejuzgan. 

…Siempre tienen la razon, 

todo eso dicen, escucha, 

mira lo que se encontró,

eso? por ir con gentuza…

¿Fue por tener vida adulta?

Fue por que quiso un señor, 

uno  quiso hacerla suya, 

y aunque ella se resistió 

ha acabado en una tumba.

¡Vaya mierda de opinión,

vaya información absurda!

Se reduce todo en un:

Por que si es mujer, es puta.

…mejor es no defenderse,

dejar que le hubiera hecho suya…

Entonces sería un lobo más

de la manada, que abusa

excusándose en el juicio: 

se deja? Será que disfruta…

En más de cincuenta días no he publicado ni una palabra. Ojalá no hubiese razones para escribir y publicar estas, pero siento vergüenza ajena por el juicio al que los medios y la opinión ha sometido, somete y someterá a todas y cada una de las mujeres que son víctimas de agresión,  abuso y que son asesinadas por ser mujer. Os debía un poema. Ni una menos.

Imatge

 

Imagen de cabecera de Thomas Saliot

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons