Per tu.

Per tu.

Per tu tem, per tu pateix,
són bojos els pensaments,
desperte si estic somiant,
confon somni i realitat,
torne a ser adolescent,
espere fins al desesper,
tornen a aflorar paraules,
i potser podria haver-hi​
un dubte per un nosaltres.
Per tu ric sense acudits,
metamorfosant-me estic,
vaig de cuc a papallona,
i vole alt, d’ona en ona,
Per tu negre, sèpia i gris
es tornen en colors vius.
Per tu em tremolen les cames,
el cor i el pit es barallen,
la panxa passa de l’aire,
tanque els ulls, s’obrin els somnis.
Per tu el meu cos es desperta,
l’ànima és desendormisca,
Un nou color filtra el món,
potser tornaré a la càrrega.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera deLora Zombie

Desesper

Desesper

 

De l’espera més enllà

ja comence a sospitar,

que si no ets no estaràs:

No has vingut, ja no vindràs.

Tres cubates han passat

gola avall, i estic bufat,

ja té igual, ja res no importa.

El meu cos demana afecte,

l’emborratxe per callar-lo,

i a trenc d’alba m’arrossegue

vençut , sota els llençols, K.O.,

pudint a tabac i alcohol.

No vull, no, vull resistir,

però, aquest desig em pot,

m’empeny i em demana a crits,

dels meus dits un trist consol,

i allà van, a consolar-me.

M’estremeix i plore i rabie,

pensant en la blancor nua

de la pitrera, en el tacte:

suau, grossa i rodona, crua,

em llepe els llavis tastant-te,

imagine el teu cos, sua,

m’imagine en tu, cavalque, …

…dins…damunt…palpant…mullant…

el teu cos calent i blanc,

ni que siga en els teus somnis,

potser ens veurem somiant,

potser ho farem somiant .

M’adorm amb la ma mullada,

la llavor malbaratada,

esperant  veure’t demà:

Trobem-nos i revengem-nos,

que hui hem patit molta fam!

Et pense menjar els pits

et pense fer estremir,

i tu  menjaràs amb deler,

el meu plaer tot sencer,

si et trobe vas a patir

sobredosi de plaer!

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

Imatge de capçalera de Samarel

 Recomane escoltaSkin on Skin

De professió: mendicant.

De professió: mendicant.

( Escolta If I ruled the world)

Del silenci n’estic fart,

anys fa que no tracte amb gent,

invisible m’he tornat,

això sembla, això pareix.

Assegut en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent,

que em done un poc de frescor,

cosa que no val diners,

veig la gent passar davant,

els observe amb interés,

jo els veig, però ells a mi no,

es veu que sóc transparent.

A voltes duc un cartell,

que diu que pateix de fam gana,

que tinc xiquets a nodrir,

de l’atur no puc fugir,

per si algun desvia els ulls

i unes perres vol donar.

A voltes sols vull deixar

que passe per davant meu,

el temps, la gent, la vida,

doncs no sóc ja ni conscient,

de quin dia, quina hora és,

l’hora: la de la fam,

el dia: sempre el mateix,

temps fa que se’m repeteix.

Hi hagué un temps que m’importava

que no em volgueren mirar,

que no em parlaren per a res,

que m’ignoraren de debò,

on fos em tenien fàstic,

brut, pudent, esparracat,

trencava el seu món parfait.

Em vaig enfadar amb ells,

em feien sentir repudiat

de la seua realitat,

del món on sóc ancorat;

els ulls de tant de plorar,

se’n van injectar amb sang,

trobava a faltar conversa,

xerrava amb mi mateix,

de mi mateix tenia por,

però era el meu únic amic.

Vaig començar a maleir,

semblant-me injust el camí,

que el meu destí em va portar.

A la fi vaig acceptar,

no ser ningú de debò,

no ser res, no estar ací

entre ells, no ser enlloc,

i no he mort de soledat,

de fam, de fred, de silenci,

perquè un deu entremaliat

s’entreté amb la meua sort.

Trobe a faltar el que un dia

vaig pensar que era normal,

amb un mar gris d’asfalt

m’he fos i gris m’he tornat,

ara un moble urbà més sóc,

invisible, en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent

que em done un poc de frescor.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Banksy

On ets?

On ets?

(Escolta Like a drug)

Aplegue tard, ho sé.

He vingut, però….

on ets?

La llum esmorteïda

les cares entristeix,

els gots omplen la barra,

la música és estranya.

Rostres desconeguts,

els mire però no et veig,

Radiografie els racons

més foscos, per si ets

en un d’ells fumant,

amb ulls tristos, bevent,

deixant anar el món,

ennuvolat d’alcohol,

emborratxant el seny.

On ets?

He vingut, però

aplegue tard, ho sé.


Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera d’Adam Lupton

Ho saps?

Ho saps?

Saben les teues mans,

sap la teua pell,

si em pots agafar,

si jo t’agafaré?

Saben els teus ulls,

saben els teus anhels,

on estaré jo,

on ens veure’m?

Saben els teus llavis,

saben els teus cabells,

on seràs demà,

on serem després?

Saben els teus somnis,

sap el teu silenci,

quan despertaràs,

quan el trencarem?

Saps que sents, que vols?

Que goses, que tems?

Quin somni, quin desig?


qué
 pots tindre, que tens?


Sap el teu cor 

que és el que sent el meu?

Tu què és el que saps?

I jo? què és el que sé?

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Thomas Saliot.

Invocació

(Un poc de música?)

Deessa incògnita, Deessa breu,
Deessa de les petites coses,
de les taques de la pell,
dels petons arraconats,
Deessa dels cabells rebels,
de les paraules callades,
del somriures sorneguers
Deessa de les bajanades,
dels desigs llançats al vent,
de totes les risses sobtades,
Deessa de la mitja veu
dels sospirs, dels silencis,
dels murmuris insurgents.
Deessa de la nit callada,
de la llum naixent del dia,
de les gotes de la rosada,
Deessa de l’alegria,
de la rojor de les galtes,
deessa de les palmades,
Deessa de la frikitat
dels jocs desconeguts
de les mirades dels gats,
Deessa de les arrapades,
de les fulles que han caigut
de les veus no escoltades
 Deessa del cel nuvolat,
de les gotes esquitxades,
de la cortina de pluja,
Deessa sense vanitat,
del silenci musical,
de la remor del mercat,
Deessa de les fantasies,
de les fronteres invisibles,
dels éssers que… no existeixen?

Deessa incògnita, Deessa breu,
m’adrece a tu quan componc,
a tu sempre et tinc present,
per tu em deixe entusiasmar,
surt de tu el meu desgavell,
i lletra a lletra esborralle
al ritme del teu solfeig.

jwwaterhouse-ariadne

Imatge: Ariadne de John william Waterhouse

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons