Al segador

Al segador

Mai no he volgut escriure sobre tu, per què tot i que sempre he sabut que estaves ací, no volia mirar-te, no gosava anomenar-te, per què tard o d’hora t’havies d’emportar allò que més estime. Si bé tu no pots evitar-ho, ser ací, amb nosaltres, i ser qui s’encarrega d’aquesta feina que no voldria fer ningú, s’ha de tindre valor per tindre una feina que trenca cors, però jo no crec que en tingues, de valor, doncs no tens por: tu, a diferència de nosaltres, no te n’has d’anar, tu sempre hi seràs, i nosaltres et veurem sols una vegada.

Ja fa temps que has anat emportant-te gent del meu costat, ja fa temps que a causa teua tinc el cor tocat, i fa temps que he hagut de reaccionar i pensar com vull continuar el camí, ja que no tinc forma de saber quan arribaré a tu, i la manera de caminar ha de ser la meua, la que a mi em faça feliç, tot i que de tant en tant hauré de patir pena.

Ara em sent més a prop teu, has vingut a prop meu més d’una vegada, a endur-te gent que estimava, i a poc a poc t’has anat tornant Companya, Companya de camí, que silenciosa apareixes i desapareixes per les revoltes de les sendes que els vius transitem, i et quedes en els records dels qui se n’han anat amb tu, esdevens una presència perenne. Has vingut i no te n’aniràs, fins al dia que vingues per última vegada i serem companyes les dues, seré jo la que camine amb tu.

Sols espere que eixe dia t’assembles una mica a eixa Mort del Pratchett, a la que li agraden els gatets.

death_of_rats

 

De negre vaig, altra volta,
de negre i no és a treballar,
de negre vaig i és per dol:
avui he hagut de viatjar,
avui m’he vestit de negre
i no estava planejat.

T’he anat a veure, i no estaves,
sols amb records m’he trobat,
s’ha apagat la teua flama,
i el teu cos has deixat,
perquè l’honrem amb exèquies,
i et puguem acomiadar.

S’han encés les memòries,
han pres valor els records.

De negre anem, amb cares llargues,
el cor al puny, emocionats,
a dir-te adéu, a acomiadar-te,
a veure’t marxar en pau.

 

Imatges  de Paul Kidby

Música recomanada: El xiprer, de Joan Colomo

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Anuncis

A Lídia @EstelRoig5

A Lídia @EstelRoig5

Et despulles,

per vestir-te amb lletres,

compons cants on es barregen

sensacions, emocions, i aprens

amb cada mot,

en cada poema creixes,

et sents petita però,

insignificant, finita.

I ets tan gran, ets gegantina!

Davant tinc les teues fulles,

a penes et conec i ja tinc estima

pels teus versos, per la teua rima

les llegeix amb devoció,

no t’estic veient la cara,

però t’estic llegint el cor.

Ferida estic de debò,

pels dards de les teues lletres,

ferida d’admiració.
 A Lídia @EstelRoig5
Diria que fa dos anys que et vaig veure i et vaig escoltar per primera vegada. Em va causar admiració la teua valentia; sense por, eixies al mig, davant de tots els que estàvem celebrant i festejant al nostre gran poeta valencià, Estellés I allí estaves tu, que ja te l’estimaves, que ja escrivies i ja llegies, sense por, clar, per què la por és enemic nostre, de la nostra llibertat i dels nostres somnis, ho dic per què la conec de ben a prop, la por.

Enguany de nou he tingut la sort de compartir unes hores, de nou celebrant a Estellés, amb tu; he tingut la sort d’escoltar-te, d’admirar-te: jove i forta, valenta i ferma, emocionada més madura, i alhora tendra.

Ara tinc el teu llibre, Metamorfosi de l’ Amor, a les meues mans, les teues lletres, paraules, versos, els teus ritmes i les teues rimes, la teua sinceritat, les teues inquietuds, un tros de tu que tot el món gaudirà.

I et done les gràcies: m’has regalat el teu llibre, i és un gran regal llegir-te, t’he llegit emocionada per què m’agrada descobrir el color de cada ànima i la veu de cada poeta.

Gràcies, Lidia, per cada lletra.

metamorfosi-de-l-amor

 Música recomanada: Invencibles (Els Catarres)

Imatge de Capçalera: Il·lustració de Carmen Ivars Jimenez, portada de Metamorfosi de l’Amor.

 

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Tardor

Tardor

Tremolen les branques nues

i van caient a poc a poc,

quasi mortes ja, les fulles

que et dibuixen, Tardor.

Estorant el terra humit,

ballant amb els vents bufons

vestint-se de mort vermella,

de mort groga i mort marró.

Els arbres nus, ara grisos,

calbs i esquelètics tots,

reben tremolant la pluja

adormint-se amb la gelor,

com si moriren amb el fred,

hivernant fins que de nou

els brots òmpliguen les branques

i tímides surten les flors.

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de Chris Beatrice

Música recomanada: When the leaves come fallig down, de Van Morrison

Casa, terra, llar.

Casa, terra, llar.

Quan torne a tu vull descans,

cerque la pau i l’alé de poble,

carrers tranquils, temps detés,

ets meditació viva quasi sempre;

i bons records, grans sabors,

l’olor dels records és teua.

De tu no em puc refiar, però,

tens un costat salvatge 

i de sobte saltes,

desprevinguda m’agafes

i em fas girar del revés,

em poses cap per avall, com si gaudires

d’haver-me sorprés, 

de reptar-me, de posar-me

a prova, per si deixe d‘estimar-te.

Però com vaig a deixar-te?

Tu ets tan meua com jo sóc teua,

casa, vida, carrer, record,

sabor, color, passat, present,

present cada volta menys,

i cada volta amb més anhel.

No crec que tu a mi em necessites,

com et necessite jo a tu,

tornar a tu després d’unes setmanes

de solitud, al bosc de ciment.

Però em vens de tant en tant a visitar,

al meu cap vens, al meu cor, 

en un record ets, en una olor,

una recepta vella que jo conega,

somriures càlids, abraçades fidels, 

en les veus que posen música als records,

als meus desitjos i  als agraïments.

Em fas mal, gairebé també,

com no me n’has de fer si jo t’estime?

Ah, però també m’estimes tu,

tot i que mai m’ho dius, ho sé,

tot i que vas canviant, no perds,

la teua essència mantens,

en tusóc jo, en tu he nascut,

i m’he criat, he crescut,

la teua essència és meua,

jo sóc teua i tu meua,

sóc tu, tu ets, jo, som una les dues,

som tots, som teus,

la nostra història tu ets,

la dels que anem i tornem,

dels que hem marxat,

dels que vindrem,

I tu has estat, estàs i estaràs,

i nosaltres esdevindrem 

teus, el teu futur passat,

el teu absent present,

mentre hi hagi un benisser,

o un fill, o un net,

tots els que hem sigut tu,

serem tu, de nou, en ells.
Imatge de Olepo_ink

Escolta Pais Petit

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Pregària

Pregària

Versar l’ànima en paraules,
jugant a l’amagatall,
mostrar i cobrir de sobte
defugint mirades constants

Creant amb cada poesia
un idioma diferent,
per veure si encerte un dia
i aplegue al teu enteniment.

Barrege lletres i paraules,
sons, ritmes, rimes i jocs,
qui sap quants encisos forge,
si hauré arranjat ja cançons,

Tants poemes composats,
tants versos destrellatats,
que la llengua, si no rutllen,
un dia se m’ha de nugar.

Que la deessa insufle seny
als meus atrevits dissenys,
que si a mi paper no em fan,
algú trobe en ells un guany.

Imatge de capçalera de Patricia Ariel

Música recomanada: Mixtape de Jamie Cullum

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

L’hora és, bona nit.

L’hora és, bona nit.

La nit ve ja, sense avís,

s’enterboleix la claror,

la foscor tot ho envaeix,

i s’encenen els fanals

amb llum esgroguissada,

Sopa, prompte, i a llegir,

prompte és l’hora del retir.

L’hora és d’anar al llit,

L’hora és d’anar a dormir,

L’hora és, t’has de gitar.

L’hora és d’anar a somiar,

d’obrir els ulls, de ser ben lluny,

potser als llocs on mai has estat,

de viure coses que a este món

ni tan sols pots imaginar.

 

Imatge de J.W. Waterhouse, Belleza Durmiente.

Escolta Sau: Tanca els ulls.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Afílanse mis letras

Afílanse mis letras

Escribo hoy con una pluma estrecha,

afilada su punta, y tinta fresca;

escribo deseando hallar un tema

que no evidencie lo que a mi me duela.

 

Pero no logro enderezar mi rima,

la palabra se torna en ironía,

y el verso se endurece de ojeriza,

ya, más que verso, es arma arrojadiza.

 

Rasgo la cuerda de mi cruel ballesta,

el perganimo raspo haciendo trizas

el porvenir de mis letras funestas,

 

la tinta se ha tornado quebradiza,

la mente trato de llenar con mil ideas,

a ver si alguna de ellas se realiza.

 

 Imatge de Capçalera de Nicholas de Lacy-Brown 

 

 
Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons