El petit bosc

El petit bosc

(Un poc de música?

(Imatge de Capçalera de Brian Froud

Desperta. 

La llum juga amb les fulles,
acarona la verdor,
al bosc es fa de dia:
fades, obriu els ulls!,
donyets desemperesiu-vos,
que vingut és un nou jorn!
Sortiu dels amagatalls,
traeu-vos de damunt els fulls,
de baix les fulles, dins dels troncs,
de damunt de les branques,
alceu-vos tots!

Salten, riuen, canten, ballen.
els més petits corren per tot,
corren i s’enjogassen,
riuen els més majors
i volen jugant amb l’aire,
fent tombarelles i trucs,
Les fades arrepleguen
les fruites dels esbarzers,
els brots tendres de l’herba
arranquen els donyets,
a les abelles demanen
gotes dolces de mel,
de les flors l’aigua trauen
fresca de la rosada,
i ja tenen servit l’àpat
per a començar la diada.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

De matinada

De matinada

(Música per a acompanyar)

De matinada vas vindre a la meua vorera
regalant paraules,
afalacs amb propòsit de conquesta.
Vas trencar la meua defensa.

De matinada al meu baluard
vam fer una festa,
el dos bàndols dansant, celebrant
la nostra avinentesa.

De matinada em volies estimar,
quasi de dia era,
de matinada prometies aplegar,
fins a l’última frontera,

Et vaig dir que no,
que el dia aplegava,
ens havíem begut la nit sencera.
Però tens….

…una promesa meua.

De matinada m’he rebolicat,
a cau d’orella
confesse els meus desigs
a la lluna plena,
somriu còmplice del deliri,
d’aquesta bogeria meua.

La matinada em venç
en trencar l’alba,
i esdevens dels somnis la matèria

 

Imatge de capçalera de Fabian Pérez : Baladas en Buenos Aires

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Esborrall

Esborrall

(Música per a acompanyar)

 

Saps que tinc?
El que et falta.
Massa voltes he abraçat
un amor nocturn, fugaç,
les micones de la nit,
uns ulls amb alcohol velats,
boques plenes de paraules
d’amor, promeses que es perden,
dies d’espera despietada,
nits en blanc, dits forçats
a humir l’esperança en va.
De nou decebre’s, de nou,
per què res nou no hi ha,
no sona, el telèfon, no n’hi han,
no en tens, ni mai en tindràs.
No ho entenc, no ho he planejat,
ha passat i estic disposta,
de nou tot un enrenou,
em trau de la meua calma,
de nou desperten passions,
i de nou vull ser a ma casa,
al meu temps, al meu treball,
al meu esforç, al meu parc,
a la meua solitud triada.

De nou em sent decebuda,
de nou em torne a amagar.
De nou vull desaparéixer,
i ser lluny d’aquest mercat.

Saps que sóc?
El que et sobra,
el que no goses triar,
la covardia, la farsa,
totes les mentides galants.

 

 

Imatge de Capçalera de Graffmatt. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Romanç de mar i arena.

Romanç de mar i arena.

Imatge de capçalera: La Platja de València, J. Sorolla.
(Escolta S’arenal)

Vesprades d’olor salada,
paisatge d’intensitat,
del dia aplega el comiat
d’un vaivé enamorat.
El vent la mar acarona,
amb el seu alé salat,
bufa còmplice, rient
de l’estima, del seu ball,
xiuxiueja i acompanya
les ones de la vesprada,
que ballen amb la vorera
una dansa enamorada,
un ball d’amor sense fi,
petons anant i venint
de la mar i la vorera,
al caliu de l’estiu,
escumant davall la posta,
onejant d’amor la nit,
rebent el dia amb passió,
besant-se els dos dia i nit.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

De solitudine

De solitudine

(Acompanyament musical en els enllaços, comença per clickar ací )

Vaig estar molts anys vivint en pisos compartits, pisos en plural per què he passat per tres adreces i he tingut diferents experiències en cadascuna d’elles amb cada persona que l’atzar o el destí (potser ambdós plegats…) m’han posat al camí de la convivència; totes experiències enriquidores, fins i tot les que en aquells temps no foren les més bones.

L’últim d’aquests pisos era gran, molt gran: quatre habitacions, un menjador gegant, amb una terrassa enorme, una casera meravellosa que esdevingué primer veïna i després amiga, i tres companys de pis eventuals, ja que al llarg d’eixos quatre anys, sols una companya i jo estiguérem sempre presents, la resta de la gent se n’anava o venia nova.

Però, aplegà un moment en el qual per moltes raons vaig començar a pensar a moure’m i fer un pas endavant cap a la meua estimada independència, aquestes serien les més importants:

– L’ edat: anava cap als 35 i encara compartint pis! I qué? En el fons no hi ha una norma, però no volia aplegar als quaranta compartint pis, a no ser que algun aventurer s’aventure a enamorar-me;) Sort! 

– L’espai: tenia una habitació mitjanament gran, però la meitat o més de les meues coses -les que necessite més sovint- a casa els meus pares, al poble; i a banda d’això acusava la necessitat de tindre una habitació de convidats per què a vegades tinc alguna visita i haver d’emprar-la a un company o quadrar agendes per tindre lloc a casa dificultava les visites.

-El meu tarannà: sempre he sigut prou solitària (rara diuen que; friki, especificaré ;) ), encara que quasi sempre he tingut companys de pis amb els que he tingut bona relació o fins i tot grans amistats, però mai ha desaparegut la necessitat de moments de solitud. Foreveralone rules!

-Necessitat de canvi: jo sóc conscient que la vida són cicles, etapes que s’obren i es tanquen, i les sent venir, créixer i acabar, i notava que necessitava ja un canvi en eixe sentit.

-Creixement personal: si, per què també sóc conscient que la vida ens va donant proves que passar, lliçons que aprendre, i a la meua edat, algunes persones han d’aprendre a viure en la família que han format, altres a viure lluny de la seua terra, altres a reinventar-se professionalment, i jo sembla que he d’aprendre a viure i estar sola. Encara que fins a cert punt he triat aquesta lliçó- tots triem la lliçó que volem, sembla que la vida a voltes t’ofereix l’opció però sempre hi ha d’altres. Jo volia passar per aquesta, això és ben segur.

Al principi vaig ser un poc indecisa, en un pis de quatre habitacions quasi sempre hi ha una habitació buida per a la qual es busca un company, i jo sempre mirava a dues bandes: buscava company, alhora que mirava preus de pisos de lloguer. Però moltes coses estaven enlaire:

Un estudi?
Un pis de 2-3 habitacions?
A quin barri?
Segur que vull estar jo sola?
Busque un pis de tres per a ser dos companys i tenir una habitació?
Podré pagar-ho sola?
I el propietari, serà bona persona o què? Que també n’hi han que son pa donar-los menjar a part…
Sabré estar sola o moriré d’avorriment?

Un dia, una de les meues compis – la meua compi, la meua amiga Eva, diria jo- em va dir que ella anava a deixar el pis al llarg de l’estiu, era una cosa que tard o d’hora havia de passar, llei de vida, i llavors, eixa intenció desdibuixada va prendre forma de bombeta elèctrica intermitent i es va encendre al meu cap: ara o mai!

I així, vaig decidir que jo també havia de volar, que me n’anava a ma casa, sols que encara no la tenia, la casa, ni sabia on estaria, ni com seria, ni com la volia, ni res! Però una vegada presa la decisió tot es va anar perfilant assoles:

– Millor pis que estudi: tenir habitacions és un plus, almenys dos.
– Ascensor, per favor i no més enllà d’un tercer ( pel vertigen!)
– A un barri tranquil del sud, o al centre.
– Reformat o en molt bon estat, res de cuxitrils.
– La quantitat màxima de lloguer i de despeses fixes (important!!).
– I tot via legal, mercí!

진우선-lucaslevitan-instagram-700x700

I….Xe! Va ser prendre la decisió i començar a sentir música al cor, un ritmet alegre i bufó, les coses les feia amb alegria i amb il·lusió, les penes em feien riure, estava de bon humor, la gent em deia: “estàs guapa, se’t veu bé, que contenta vas!” I era cert! Estava millor que mai, venia de bussejar un poc pel fons del pou -no massa que jo no sóc d’altures ni de profunditats- però el fet de veure venir la nova etapa, concretament aquesta etapa, em feia veure que les coses anaven a prendre forma de nou, era un canvi positiu, em portava coses que necessitava i volia, i temps per a mi, espai per a mi, amigues i família més a prop de casa, una ubicació nova, un nou barri per descobrir, un tast de llibertat més per a assaborir, més poder i més responsabilitat també, poder anar en boles, i qui sap quantes coses més!

I en tres mesos estrenava casa! Bé, no era un pis nou, ni gran, ni preciós, ni tots els mobles eren nous, ni tenia totes les comoditats del món, però és ma casa! I encara que els primers dies la trobava buida i estranya, a poc a poc vaig anar fent-me amb ella, decorant i organitzant al meu gust. Prompte vai fer un berenar d’inauguració en petit committee amb les compis de feina, i vaig rebre els primers il·lusionants regalets, i l’alegria se’m va arrodonir quasi tant com la panxa.

Però het ací, que la vida, que és prou sabuda em va fer les coses planeres: em va posar un company temporal, un que no havia previst en un principi i que a banda de ser una molt bona experiència (Hola Juanma! ;) ) em va ajudar a passar la transició de compartir casa amb quatre persones a viure sola: ser dos companys era una experiència intermèdia que em va permetre gaudir de més espai i independència i d’acostumar-me progressivament a l’increment de les despeses, alhora que a poc a poc anava organitzant i planejant el temps i els projectes que volia anar escometent.

I vingué l’etapa d’enfrontar-se a la vida en solitari; ja n’havia fet algun tast quan estava al poble de vacances, a casa els meus pares mentre ells estiuejaven al camp, però ací havia d’estar sola jo amb mi mateixa, i a vegades jo no sóc fàcil de portar. Estar sol és fantàstic si estàs bé amb tu mateixa; si no ho estàs, no ho és gens. Per això aquesta etapa m’ha dut també un nou aprenentatge vital, he aprés a respectar-me, a estimar-me més, a encoratjar-me, a millorar la meua organització, però a ser condescendent, a no exigir-me massa tampoc, a deixar-me anar, o dur de tant en tant, a riure de les trollejades de la vida, a gaudir de la soledat, i no sols a casa, també al carrer, al parc; he tornat a torbar-me amb petits plaers que no gaudia des de feia anys: passejar per passejar, mirar tendes per mirar-les, pensar en coses que vull fer i anotar-les en llistats inacabables, experimentar en la cuina, comprar a tendes petites on comences per ser client i acabes sent un poc més, aprendre a ser un d’on visc i no sols d’on sóc.

La veritat és que tot i que em feia por avorrir-me d’estar sola o de mi mateixa, per ara no ho he aconseguit. Des del principi vaig començar a fer llistats de coses que volia fer, coses que m’il·lusionaven: esport, projectes, treballs manuals, amics que convidar, jocs nous, pelis que veure, sèries per mirar, llibres per a llegir, excursions per fer en solitari, receptes per a provar, decoracions, aficions…

3af97059d754da70385cf7261c04b2c6

Algunes coses les he fet ja, altres les estic fent, altres les faré, ja trobaré el temps, però sobretot he aprés molt, i continue aprenent, creixent i mantenint l’esperit positiu amb què vaig començar aquesta aventura.

Tanmateix he trobat temps per dur endavant aquest projecte del bloc: un projecte que va començar com una excusa per a escriure en valencià, però que s’ha acabat convertint en el rescat dels vells poemes que tenia en un calaix des de fa anys, en el retrobament amb la composició poètica a la qual ja no dedicava gaire temps i, per últim, en un mode de teràpia forçosa per què jo, que sempre he patit del mal de la vergonya, tinc molta facilitat per tancar-me en mi mateixa i és aquesta una forma d’obrir un clavill al món, de mostrar algunes de les coses que més m’acovardeixen i de ser valenta, per què la por, com la vergonya, en petites dosis no fa mal i et fa prudent, però en dosis majors és incapacitant, i jo sóc i seré capaç.

Així doncs, avui faig la mirada enrere, avui que fa poc més d’un any començava una nova aventura, que havia de significar un canvi d’etapa i de mentalitat que enriquiria el meu creixement constant.

I avui també, encete una nova línia, un nou camí, avui no hi ha versos, no vull que el ritme o la rima s’imposen; aquest serà un camí menys literari i que obri un poc més el clavill, comença amb la redacció d’aquest article d’opinió, pensament, reflexió, d’aquest trosset de diari, de cor, de mi.

Besets a tots!

(Totes les imatges d’aquesta entrada son un préstec de Lucas Levitan. Gràcies! )

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Res

Res

(Música per a acompanyar les lletres)

 

No tinc res per oferir,
més que un grapat de defectes,
la cara plena de pigues,
arrugues que van formant-se,
massa carn i massa pell,
ferides que no pots veure,
un parell de llibres vells
un tarannà solitari.

M’agraden els temps tranquils,
i la música salvatge,
el foc lent del calder,
i els arbres del parc del barri,
tenir a mà les parets
de ma casa, o la dels pares

No tinc pressa però en tinc,
per poder obrir les planes,
de qualsevol poemari,
llegir fins a l’hora bruixa,
llegir fins que els ulls se’m tanquen.

Tenir a mà un boli vell
una esborradora i un llapis
un grapat de cançons
una llibreta de quadres,
fulls en blanc o paper
a ratlles, i prendre notes,
deixar l’aixeta oberta
i que brollen les paraules,
que la màgia m’entre al cor,
que m’envaïsquen els somnis.

No tinc res per oferir,
no tinc res per donar-te,
i no sé si et val qui sóc,
si tu seràs qui m’aferme.

 

Imatge de capçalera de Marco Cazzato

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons