Desesper

Desesper

 

De l’espera més enllà

ja comence a sospitar,

que si no ets no estaràs:

No has vingut, ja no vindràs.

Tres cubates han passat

gola avall, i estic bufat,

ja té igual, ja res no importa.

El meu cos demana afecte,

l’emborratxe per callar-lo,

i a trenc d’alba m’arrossegue

vençut , sota els llençols, K.O.,

pudint a tabac i alcohol.

No vull, no, vull resistir,

però, aquest desig em pot,

m’empeny i em demana a crits,

dels meus dits un trist consol,

i allà van, a consolar-me.

M’estremeix i plore i rabie,

pensant en la blancor nua

de la pitrera, en el tacte:

suau, grossa i rodona, crua,

em llepe els llavis tastant-te,

imagine el teu cos, sua,

m’imagine en tu, cavalque, …

…dins…damunt…palpant…mullant…

el teu cos calent i blanc,

ni que siga en els teus somnis,

potser ens veurem somiant,

potser ho farem somiant .

M’adorm amb la ma mullada,

la llavor malbaratada,

esperant  veure’t demà:

Trobem-nos i revengem-nos,

que hui hem patit molta fam!

Et pense menjar els pits

et pense fer estremir,

i tu  menjaràs amb deler,

el meu plaer tot sencer,

si et trobe vas a patir

sobredosi de plaer!

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons

Imatge de capçalera de Samarel

 Recomane escoltaSkin on Skin

De professió: mendicant.

De professió: mendicant.

( Escolta If I ruled the world)

Del silenci n’estic fart,

anys fa que no tracte amb gent,

invisible m’he tornat,

això sembla, això pareix.

Assegut en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent,

que em done un poc de frescor,

cosa que no val diners,

veig la gent passar davant,

els observe amb interés,

jo els veig, però ells a mi no,

es veu que sóc transparent.

A voltes duc un cartell,

que diu que pateix de fam gana,

que tinc xiquets a nodrir,

de l’atur no puc fugir,

per si algun desvia els ulls

i unes perres vol donar.

A voltes sols vull deixar

que passe per davant meu,

el temps, la gent, la vida,

doncs no sóc ja ni conscient,

de quin dia, quina hora és,

l’hora: la de la fam,

el dia: sempre el mateix,

temps fa que se’m repeteix.

Hi hagué un temps que m’importava

que no em volgueren mirar,

que no em parlaren per a res,

que m’ignoraren de debò,

on fos em tenien fàstic,

brut, pudent, esparracat,

trencava el seu món parfait.

Em vaig enfadar amb ells,

em feien sentir repudiat

de la seua realitat,

del món on sóc ancorat;

els ulls de tant de plorar,

se’n van injectar amb sang,

trobava a faltar conversa,

xerrava amb mi mateix,

de mi mateix tenia por,

però era el meu únic amic.

Vaig començar a maleir,

semblant-me injust el camí,

que el meu destí em va portar.

A la fi vaig acceptar,

no ser ningú de debò,

no ser res, no estar ací

entre ells, no ser enlloc,

i no he mort de soledat,

de fam, de fred, de silenci,

perquè un deu entremaliat

s’entreté amb la meua sort.

Trobe a faltar el que un dia

vaig pensar que era normal,

amb un mar gris d’asfalt

m’he fos i gris m’he tornat,

ara un moble urbà més sóc,

invisible, en un cantó,

a l’ombra, buscant el vent

que em done un poc de frescor.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Banksy

On ets?

On ets?

(Escolta Like a drug)

Aplegue tard, ho sé.

He vingut, però….

on ets?

La llum esmorteïda

les cares entristeix,

els gots omplen la barra,

la música és estranya.

Rostres desconeguts,

els mire però no et veig,

Radiografie els racons

més foscos, per si ets

en un d’ells fumant,

amb ulls tristos, bevent,

deixant anar el món,

ennuvolat d’alcohol,

emborratxant el seny.

On ets?

He vingut, però

aplegue tard, ho sé.


Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera d’Adam Lupton

Ho saps?

Ho saps?

Saben les teues mans,

sap la teua pell,

si em pots agafar,

si jo t’agafaré?

Saben els teus ulls,

saben els teus anhels,

on estaré jo,

on ens veure’m?

Saben els teus llavis,

saben els teus cabells,

on seràs demà,

on serem després?

Saben els teus somnis,

sap el teu silenci,

quan despertaràs,

quan el trencarem?

Saps que sents, que vols?

Que goses, que tems?

Quin somni, quin desig?


qué
 pots tindre, que tens?


Sap el teu cor 

que és el que sent el meu?

Tu què és el que saps?

I jo? què és el que sé?

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera de Thomas Saliot.

Invocació

(Un poc de música?)

Deessa incògnita, Deessa breu,
Deessa de les petites coses,
de les taques de la pell,
dels petons arraconats,
Deessa dels cabells rebels,
de les paraules callades,
del somriures sorneguers
Deessa de les bajanades,
dels desigs llançats al vent,
de totes les risses sobtades,
Deessa de la mitja veu
dels sospirs, dels silencis,
dels murmuris insurgents.
Deessa de la nit callada,
de la llum naixent del dia,
de les gotes de la rosada,
Deessa de l’alegria,
de la rojor de les galtes,
deessa de les palmades,
Deessa de la frikitat
dels jocs desconeguts
de les mirades dels gats,
Deessa de les arrapades,
de les fulles que han caigut
de les veus no escoltades
 Deessa del cel nuvolat,
de les gotes esquitxades,
de la cortina de pluja,
Deessa sense vanitat,
del silenci musical,
de la remor del mercat,
Deessa de les fantasies,
de les fronteres invisibles,
dels éssers que… no existeixen?

Deessa incògnita, Deessa breu,
m’adrece a tu quan componc,
a tu sempre et tinc present,
per tu em deixe entusiasmar,
surt de tu el meu desgavell,
i lletra a lletra esborralle
al ritme del teu solfeig.

jwwaterhouse-ariadne

Imatge: Ariadne de John william Waterhouse

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Contes de mitgerols

Contes de mitgerols

De refiló va mirar la canya i el fil, no hi havia moviment, tampoc no li importava gaire, tot i que era hivern el dia era càlid, no feia gens de vent i el sol lluïa amb força i l’aire portava olor d’herba fresca, i era el moment perfecte per a una migdiada, va cloure els ulls i es va visualitzar a si mateixa allà girada, deixant passar la vesprada remolejant, sense pressa ni perill. Era una cosa que de tant en tant havia de fer. Va sentir un xapoteig i va obrir els ulls incorporant-se. Havia picat, va agafar la canya y va començar a treure el fil a poc a poc, calculant, i al cap d’una estona tenia una truita esvarant-se-li pels dits. Va obrir la cistella i va deixar la nova captura i va preparar la canya per a llençar-la de nou, tenia més que de sobra per al sopar de hui, però estava fent una bona vesprada i estava tenint sort i una de les maneres que un mitgerol podia passar la vesprada més feliçment era pescant.
Quan tornés a casa potser visitaria la vella Molly i dur-li un parell de peces grosses, la dona feia anys que patia de les cames i només entrava la tardor deixava d’eixir del poble, no feia grans passejades, no se sentia gaire segura pels camins. Tampoc no li quedaven descendents directes al poble, s’havien mogut a Hobbiton i els veïns se’n feien càrrec d’ella. L’Ivy no estava quasi mai a casa, però ara era allà per uns temps, volia cel·lebrar les festes d’hivern i mentre hi era a Cavada Gran n’estava ben pendent. La vella Molly li agraïa els regals: verdures dels hortets, peixos, conills, pollastrets, bolets i rovellons. No li faltava res per dur l’alimentació fresca, sortida, suculenta i freqüent que acostumaven a tindre els mitgerols, i les estones de xerrada els hi feien bé totes dues, l’Ivy i la Molly.
L’Ivy estava contenta, enguany al tornar al poble havia estat preguntant, mirant i comparant; volia desempallegar-se de la petita casa on vivia, ja li faltava el lloc, i havia buscat una casa més gran, un nou forat a un turó amb cuina i uns quants rebosts, celler, saló amb biblioteca, habitacions per a allotjar als convidats….no era un gran smial, però no li faltaria lloc i podria exposar tots els objectes interessants que havia anat adquirint en les seues aventures i viatges: quadres, trofeus, mapes, gerrons, estores, mobles d’estils extravagants, llibres en llengües estranyes, receptaris, vestits a l’estil humà, èlfic o dels nans, algunes joies, un món d’objectes curiosos que no acostumaven a veure’s per la Comarca.

Als mitgerols els agradava tota classe de coses, eren aficionats a la pesca, a l’hort, a la cervesa, la rissa, la festa, la gent, a col·leccionar objectes curiosos i a presumir prou de tot. Els viatges havien fet l’Ivy guanyar una col·lecció prou interessant per als seus veïns de Cavada Gran, i ara que s’havia traslladat a una nova llar més gran i que estava decorant-la amb tota la seua col·lecció, s’esperaven fer una gran festa d’inauguració, tots durien regals: alguns portarien licor casolans, altres pastissos i plats típics de la comarca, molts esperaven també tastar les delicioses receptes de terres llunyanes que l’Ivy anava preparar; regals, per a agraïr la festa i donar la benvinguda, tal volta no una benvinguda definitiva, perquè l’Ivy, passat un temps sempre acabava tenint el desig de marxar lluny, buscant aventures noves, aconseguint nous trofeus, fent nous amics, i enyorant el forat hobbit, la petita llar de foc, les confortables flassades del llit i les lluminoses nits estelades de la Comarca.

Hi havia quelcom romàntic a ser lluny de casa, l’enyor la feia estimar la terra com si fos més seua que de ningú, somiava els arbres més verds, els rierols amb l’aigua més clara, les truites eren més grosses als seus records, que quan tornava, i per a la seua pipa sempre tenia més herba de la que podia fumar. No era estrany en acabar el jorn que és posàs al costat del foc, de qualsevol taverna, o al campament, amb la pipa a la boca, encara que no li quedara ni una trista fulla d’herba pipera.

Però quan estava a casa, a la Comarca, després de passar uns dies de festa amb els amics de sempre, de córrer tots els pobles i gaudir de les seues festes i tastar la cervesa, sempre estava buscant ocupacions, i sovint les ocupacions l’anaven a buscar a ella.

Però no avui, avui passaria la vesprada pescant, gitada a la gesta, gaudint de l’aire perfumat de verd i del càlid sòl de la comarca, fumant herba per a pipa, i en tornar a casa, li portaria les dues truites més grosses a la vella Molly. Una vesprada molt hobbit.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Silenci

Silenci

Els sorolls que mai s’apaguen,

dins el silenci ressonen:

quan s’ha tancat el teatre

és l’esperit de les obres,

el preludi d’ un concert,

de l’última nota el ressò

que s’esvaeix en el temps,

el segon abans del tro

en una nit de tempesta,

El dubte, la por, la vergonya

, tenen un matís silent,

qui calla sovint escolta

o s’avorreix freqüentment.

Amarg si és indiferència,

silenci el final de tot és.

La respiració que cessa

quan s’acosta el primer bes.

Silenci, després de l’amor,

en una abraçada tendra,

és dolç, mirant al nadó

que al bressol fa una rebeca.

 

N’has fet tu, vot de silenci?

 

Ara s’esmuny entre els dos,

creix i creix i tot ho envolta,

imprimant-ho de congoix

a com un mur, que no es veu

i tu, que has apagat la llum

encesa amb les meues paraules

no veus ara el meu camí,

les busques i no les trobes.

M’has convidat a callar

quan has deixat d’escoltar-me,

i jo, dolguda, he callat,

doncs no vull enlluernar-te.

Es fa més gran i s’enredra

a les parets del meu món,

les banya com una pluja

que va gargotejant-ho tot.

Tu calles i ets la foscor,

busque llum en altres veus,

per a reprendre el meu rumb,

deixaré perdre’s paraules

que no puc dir, no les vols.

 

Silenci no és res, i ho és tot.

 

(Fuig del silenci )

(Imatge de capçalera de Joseba Larratxe)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons