Infern

Infern

Una mirada errant,

una cerimònia d’excuses amb un somriure perenne,

i divina sang de café descafeïnat

amb la seua Hòstia de iogurt amb cereals.

Vuit hores de dogma diàries.

Una lletania monòtona de procedirs, una missa oficinal,

com una pregària, com un ritual:

Sempre s’ha fet així, sempre, i així sempre es farà

d’un mode dolent i desfasat,

i ara, ho has de fer tot sempre,

tal com t’han manat.

Has venut la teua ànima al dimoni buròcrata,

Has venut el teu temps, i ara no et pertany,

I ara ets subsidiària d’uns esforços forçadament inútils,

d’un funcionament desmarxat i viciat.

 

Assumeix-ho, t’has condemnat!

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Anuncis

Dies normals

Dies normals

…avui és un dia normal,
és un dia qualsevol en què, com és normal,
un home t’alça la veu,
potser per què com ets dona…

…però, és un d’eixos dies, normals,
en què un home et diu el que has de fer,
per què tu, segurament no ho saps, el que has de fer, saps?
potser no t’has enterat, tu que ets dona,
potser estàs espeseta, dona,
com que no t’has enterat, no?
potser no ho saps el que has de fer
tu? qué vas a saber…?

…i com no ets ningú, per que tu
no ets ningú, oi?
ni vas a dir res, perquè no pots dir res, dona,
doncs…un home, t’ha parlat mal,
un home t’ha tractat mal,
i ja està, no ha passat res,
perquè no passa res si un home et tracta mal,
no passa res si un home et parla mal,
no passa res si un home et diu que no t’enteres,
no passa res si un home et diu que estàs espeseta,
no passa res si et diu el que has de fer,
no passa res si un home t’alça la veu, dona,
perquè…és normal….

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Imatge de capçalera deThe Artfullmaker

Metamorfosi

Metamorfosi

Algunes voltes vols desaparéixer.

Algunes voltes, encara que no ho penses,
encara que no ho desitges,
desapareixes,
et desdibuixes,
et desfàs en l’aire,
et dissols en un silenci.

Algunes voltes et tornes part del mobiliari,
ningú no se n’adona,
no et miren,
no et veuen,
no et paren atenció.

Algunes voltes, encara que desapareixes,
saps que estàs
per què ho sents i et sents com un gerró,
immòbil i etern,
com una planta d’interior
oblidada en un racó,
veient-ho tot,
encara que no t’importe.

Imatge: Andrés Kal

Llicència de Creative Commons

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

És el que és.

És el que és.

Germana, jo sí que et crec,
germana, i jo no estava,
però m’entren calfreds
en sentir la teua història,
això va ser violació!
Un abús és la sentència!

Me’n vaig a passejar

Me’n vaig a passejar

 

Me’n vaig a passejar,

t’ho dic només entres a casa,

i em renyes,

sempre me’n vaig

quan vas a fer una altra cosa.

No fuig de tu,

ni dels teus costums oberts al públic,

els meus són íntims, privats,

no vull gent en ells,

no vull preguntes.

Però ací estic, esperant-te

m’he quedat i et sorprén.

Vull que sàpies que no m’amague,

vull que vingues i passeges,

vull que ho veges.

 

Te’n vens.

 

Caminar amb tu és estrany,

sempre ho faig sola,

tu m’agafes de la mà.

 

I xarres.

 

Al poquet xiules,

i jo de sobte em pare

mirant les flors de la vorera,

ensumant l’olor de l’herba;

trenque i m’assec

 

I mire.

 

El cel, la terra, l’horitzó,

les pinzellades del capvespre,

la mutant paleta de colors.

 

I parle.

 

Et dic que a voltes mire la llum

des de darrere de les fulles,

l’ombra que es mou sobre el paper;

parle del llibre de poemes,

sempre que passege se’n ve;

del verd de l’arbre, el de l’herba,

la rebel·lia de les flors anònimes,

la forma canviant dels núvols,

els colors que pinten la vesprada,

el vol dels pardals,

la forma de les branques;

et dic que a voltes em lleve els cristalls

i mire,

amb els meus ulls imperfectes,

que allunyen la mirada de les coses,

que ho esborronen,

que desdibuixen,

que ho barregen tot.

Els tanque a voltes,

i escolte i olore i sent:

ocells, aigua, motors llunyans

veus i rimes, passes i vent,

sorolls urbans, gent.

I mai no em farte,

si m’omplin les emocions,

tinc dues opcions:

llegir poesia, o escriure’n.

Somrius,

creient que has descobert un món: el meu,

que ací és on neixen les paraules, els secrets.

 

I calles.

 

I mentre escric em mires en silenci,

i em beses, sobtadament,

i poses l’ultima paraula a la vesprada,

al poema, al dia, al jorn,

amb un petó.

 

Imatge de capçalera de Visa Bertomeu.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

 

 

 

Invocació II

Invocació II

Continue reading “Invocació II”

Desperte

Desperte

Desperte.

Una breu realitat m’envolta, breu però infinita, no hi ha temps, no existeix. És una Bambolla, a dintre hi ha més gent, és bona gent, m’envolten amb calidesa, m’abracen, m’estimen, i juguen amb mi i em regalen les seues risses. Pensar i sentir es confonen, com el dia i la nit, no hi ha pressa, no hi ha demà, ni ahir, ni avui.

Dorm.

I desperte, i estic de viatge; és un tren, crec que torne al Dia a Dia, no és dolent, ni perfecte, però és meu i jo sóc seua. Ens coneixem, ens suportem, ens permetem l’u a l’altre, amb indiferència, apàticament.
Però…no, no és ell, ho sembla, però no. És una disfressa, la pell d’una ovella amagant un llop, és una altra realitat, obscura, i lletja, informe i trista, una realitat dibuixada amb traçós ràpids en un paper mollet, que s’ha mullat amb llàgrimes i s’ha desdibuixat, és una taca, un esperpent. Del cel plou cendra, del terra surt fum, hi ha gent que brilla, resplendeix a través del somriure, però és poca, i s’amaga, té por de perdre la llum del cor, hi ha molts més que són dolents, cors negres que treuen fum, i llancen partícules tòxiques per tot arreu, s’amaguen darrere un cristall, ens miren als que som menys, i riuen, ens han encadenat, han comprat el nostre temps a canvi de No Res, que cada vegada val més, cada volta hem de suportar més pes, el pes del que ells s’alliberen, i així riuen, i viuen i creuen que són feliços. No ho poden ser, no tenen llum.

Trec el telèfon i el mire, el llegeix, és una finestra, petita, no s’obri a penes, però els veig, allà està la bona gent de la bombolla, la de les breus realitats que em troben escassament. Els parle, m’escolten, ells… Han tornat al Dia a Dia, però jo estic perduda, en un altre espai i un altre temps.

He de tornar, ho sé, la Bambolla és massa petita, no s’unflarà fins d’ací a molt de temps, però Dia a Dia és més proper, el sent per què el conec, però estic perduda, no hi ha camí que em porte allà, sols puc dormir, i esperar que durant la nit el temps i l’espai remoguen la meua existència i em duguen Més Enllà, a un Dia a Dia Millor que Avui però Pitjor que Demà, i a poc a poc aplegar.

Dorm…

Aquesta és una de les primeres coses que vaig publicar, fa més de quatre anys ja, al facebook. No tenia aleshores aquest espai. Tenia molta més por. No sabia ben bé com dur avant el dolor, potser per això deixava que ell em portara. Hui sé que no se’n va, però es fa més petit, transparent i tot, i que no sempre ho envolta tot. Aprendre a ser feliç és còmode i senzill, però ningú ens ensenya com patir, amb qui, per què, o com tornar a ser feliç quan creus que ja no hi ha motius. Patim perquè estem ací, estem vius, estem conscients, i patim perquè hem de seguir estant ací, amb les coses dolentes que hem viscut a sobre, junt amb les que ens han fet i ens fan feliços.

Imatge de Capçalera: Nasa child bubble exploration.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Espanya de Creative Commons